Al número 35 del meu tram de carrer, fent cantonada, hi ha una sandvitxeria d’aquelles que fan olor de mantega escalfada i on tots els entrepans porten de quatre ingredients en amunt, dels quals com a mínim un ma mare no el coneix. És un espai lluminós i amb taules grans, i això fa que sempre sigui ple d’universitaris amb els seus portàtils. La sandvitxeria no té encara tres anys; abans hi havia una matalasseria plena d’àcars amb uns dependents desmotivadíssims que badallaven amb molta gràcia. No canviaven mai l’aparador, els matalassers, de manera que els llençols que hi tenien exposats s’anaven esgrogueint i descolorint per l’acció del sol i del temps. Quan van tancar el negoci i en van treure tot de matalassos i somiers i en van arrencar el terra de moqueta, l’espai es va triplicar i el rètol de ‘es lloga’ ja advertia, esporuguit, que si convenia el local es podia dividir. Però la veritat és que no és mai buit, i fins i tot n’han condicionat el soterrani per si prefereixes un ambient més humit i fosc, més de caverna.

Al costat, al número 33, hi ha una botiga de mòbils amb un aparadoret ple de fundes. El local és petit i mal aprofitat. Abans havia estat una sabateria xinesa que no va vendre mai ni una trista xancleta. Ara hi tenen un noi que fan sortir al mig del carrer a repartir paperots amb ofertes de mòbils, i ell hi deixa la pell, hi posa tanta passió que si t’enganxa amb la guàrdia baixa pots acabar agafant-li el fullet convençut que hi ha escrita la fórmula de l’eterna joventut. Abans era una noia qui repartia els papers i ella sí que ho feia amb desgana, no et mirava als ulls, no feia cantarella, però tenia una cosa bona que el noi d’ara no té, s’havia après les cares de tots els veïns del carrer i a nosaltres ja no ens atabalava amb les ofertes. Encara al 33 hi ha una bijuteria xinesa plena de mocadors fosforescents i cinturons metal·litzats. Petita, estreta i atapeïda de quincalla, és la seu central de les prostitutes xineses que busquen clients a la cantonada. De prostitutes n’hi ha menys de mitja dotzena i són totes baixetes i rabassudes i van vestides com de casament dels anys vuitanta, amb moltes transparències i unes permanents panotxes que desconcerten. També hi ha el portal d’un edifici de pisos, al 33, on fa una setmana que tenen l’intèrfon espatllat i el carter, el sofert Ricardo, els deixa les cartes per sota la porta, fins i tot unes de molt grosses que vénen del consolat italià i tenen pinta de ser urgents.

Al 31 hi ha un cafè regentat per una família de xinesos que es diria que també hi viuen. Fa quatre anys els amos del cafè eren catalans i hi havia un cambrer que vam acabar anomenant Zero en arribar a tenir la certesa quasi absoluta que era un home buit per dins, que no reaccionava a res, ni tan sols aconseguia fer cara d’enfadat. Per la vaga general del 29 de març de 2012, el cafè va tancar, com tots els comerços del carrer, i l’endemà els amos catalans i el cambrer Zero havien desaparegut i darrere la barra hi havia un xinès somrient que no entenia res del que li deies. Les iaies que hi anaven a fer el tallat cada matí van emigrar cap a la fleca cafeteria que havien obert just al costat, encara al número 31, en un local que abans havia estat un supermercat paquistanès. La fleca és d’aquelles de franquícia que venen croissants de cartró pedra i safates de lasanya del pleistocè. Hi tenen una llum groga com de criar pollets i qualsevol que segui en una de les seves taules es converteix automàticament en un malalt hepàtic en el punt més fondo d’una depressió. També hi ha un portal particular, al 31, i al vespre hi ha llum a tots els pisos.

Al 29 hi ha una immensa botiga d’esports –o sports, a jutjar pel rètol– que deu tenir en algun racó xandalls Meyba de quan en Cruyff encara fumava. Hi tenen des de bicicletes fins a hamaques, passant per equips de muntanya, de natació i de tots els esports que us vinguin al cap. La botiga la porten un matrimoni que fa com a mínim vint anys que s’haurien d’haver jubilat i el seu fill, que aviat tindrà l’edat de jubilar-se i tampoc no crec que ho faci. Se’ls nota que la botiga és la seva vida. Quan s’acosta la calor, treuen l’estoc d’hamaques a l’entrada i si un client en vol provar una, el fill surt al mig del carrer, la desplega a la vorera i el convida a estirar-s’hi sense manies. Abans tenien un basset enorme, vell, bavós i preciós, i era un goig veure’ls desfilar tots quatre cada matí carrer avall cap a la botiga. Fa més de trenta anys, l’edifici havia estat una pensió i ara és deshabitat del principal en amunt, i té la porta d’entrada just al costat de la botiga, metàl·lica i tancada amb un cadenat rovellat i brut de pols. També és tancada l’agència de viatges que hi ha al portal del costat, que encara és el 29, amb un cartell d’una oferta de viatges a Eurodisney amb el Mickey Mouse cada dia més blau.

Després de l’agència ja som al 27 i, passat el portal d’entrada al bloc d’habitatges, aquest sí que habitat i amb una porta de fusta preciosa, hi ha una botiga de roba per a dones que vulguin vestir com la Maria Antonieta o l’emperadriu Sissí però amb un toc més picant. Hi tenen una gata petita, blanca i negra, que es diu Charlotte i es pensa que és un gos perquè saluda a tothom qui s’acosti a la porta sense cap rastre del clàssic pudor felí. Just al costat hi ha una botiga de perfums d’aquestes que els tenen tots de la mateixa marca i classificats d’una manera que et fa l’efecte que els has de comprar amb recepta. No hi he vist entrar mai ningú i la botiguera començo a pensar que és de cera.

I després del portal del 25 hi ha una altra fleca cafeteria on totes les dependentes criden molt i estan molt emprenyades les unes amb les altres perquè no s’aclareixen a l’hora de repartir-se els horaris –obren tots els dies de la setmana. Llavors ve un dels comerços més antics del tram, una sabateria que ven sabates ortopèdiques des del 1960 i que acumula tantes rampoines com els de la botiga d’esports però sense aquell entusiasme del venedor d’hamaques –és on es compren les sabatilles les iaies del tallat que van fugir del cafè xinès.

Al 23, després del portal de rigor, hi ha una perruqueria de les que es disfressen per Halloween omplint el local de teranyines de mentida, carbasses de plàstic de saldo i ratpenats de fireta. I en acabat hi ha un locutori empaperat de fulls amb noms de països i tarifes. Jo crec que si fem una enquesta a tots els veïns del carrer i els demanem on hi ha un locutori, menys del 20% recordaran que en tenen un a pocs metres de casa: segons com passis no el veus.

L’edifici del número 21 és el més estret i a banda del portal hi ha el comerç més antic del tram, una sabateria del 1929 plena de relíquies ben cuidades com ara una caixa registradora i unes vitrines dels primers anys trenta –us en podeu fer una idea amb la imatge que il·lustra aquesta peça. La mestressa es nota que xala arreglant els aparadors i la tardor passada va decidir decorar-los amb llibres; m’hi vaig comprar unes botes que reposaven sobre un volum de teatre d’Àngel Guimerà.

Al número 19 hi ha un institut on s’estudia comerç, turisme i administració i també és on anem a votar cada vegada que hi ha eleccions. Fa menys d’un any, un dia una senyora va perdre els estreps davant del centre, a primera hora del matí, i d’un cop de puny els va trencar el vidre de la porta de l’entrada. Ningú no va entendre de què es queixava, però la vam deixar marxar mentre xiulàvem la banda sonora de ‘Rocky’.

El número 17 torna a ser un edifici estret amb un comerç petit a la planta baixa. Aquest cop es tracta d’una botiga de roba de feina, plena de bates, davantals, barrets i esclops de tots els colors. Fa temps que diuen que es traslladen a un altre carrer —ells diuen que ‘es mouen’— però de moment no ho han fet pas.

I ja arribem a la cantonada, on hi ha una clínica dental de les que et miren amb cara d’euro només d’entrar-hi. Abans hi havia hagut una fleca francesa que feia una pa de Viena flonjo com cap altre i amb un dependent argentí que enamorava. I encara abans havia estat una botiga de mobles d’aquells massissos i solemnes, dels que no es compren d’un en un sinó que t’enduus tota una sala d’estar amb la seva vitrina i el seu moble bar.

Em fa gràcia pensar que abans el meu tram de carrer començava amb una matalasseria i acabava amb una botiga de mobles i ara en canvi s’obre amb una sandvitxeria i es tanca amb una clínica dental. Em fa l’efecte que això sol diu moltes coses de com han anat canviant els temps.

Aquesta ronda infraordinària que he fet vol respondre al que demanava l’escriptor Georges Perec a la peça ‘Approches de quoi?’, publicada el febrer del 1973 a la revista Cause Commune (núm. 5, p. 3-4) –i recollida després al volum ‘L’Infra-Ordinaire’ (1989; n’hi ha una edició en castellà traduïda per Mercedes Cebrián a Impedimenta, 2008). Perec hi afirmava que la premsa de l’època (ehem, ehem) només s’ocupava dels fets ‘espectaculars’, de les erupcions volcàniques, de les torres que s’enfonsaven, dels incendis als boscos, que només buscava l’escàndol, i ens demanava que interroguéssim el que ens era habitual, el que passava cada dia, el que vivim sense pensar, com si no fos portador d’informació. ‘Interrogar el que sembla que vagi tant pel seu compte que n’hem oblidat l’origen.’

He volgut fer cas de Perec amb el meu tram de carrer, tot just nou números senars d’una ronda important del centre de la ciutat i, per fer-ho, tot i que recorro aquest tram com a mínim quatre vegades cada dia, he hagut de baixar al carrer amb llibreta i llapis a prendre notes de cadascun dels comerços i portals que no veig cada dia. Sí, he dit ‘no veig’, i em nego a no veure’ls més, em nego a deixar-me endur per les terribles notícies que m’arriben d’arreu fins al punt d’oblidar aquest meu tram que em fa entendre més el món i el temps que cap notícia.

‘Descriviu el vostre carrer’, diu Perec. ‘Després descriviu-ne un altre. I compareu-los.’ Deixem-nos tornar a sorprendre pel que havia deixat de fer-ho, per l’infraordinari que ens envolta, que ens fa de paisatge, que al capdavall és la nostra veritat. Fundem, com diu ell, ‘la nostra pròpia antropologia: la que parlarà de nosaltres, la que buscarà en nosaltres el que durant tant de temps hem copiat dels altres’. Recuperem la sorpresa i veurem aquell locutori que no veu ningú, saludarem el noi de les ofertes de mòbils, acariciarem una gata que se sent gossa i ens estirarem en una hamaca al mig del nostre carrer si més no un cop a la vida, abans que una notícia ‘espectacular’ el faci sortir a les notícies.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.