La darrera novel·la de Roc Casagran, ‘L’amor fora de mapa‘ (Sembra Llibres 2016), vol que rumiem per què fem les coses, si per comoditat o per pura inèrcia, i que si cal recalculem la ruta del GPS per començar de nou fora del mapa. Independentment de què pensin els altres i de les convencions socials. Aquesta revolució interna és la que fa el protagonista, però és una idea molt antiga que ja va cantar Ovidi i que, en certa manera, ja va fer realitat Ramon Llull. Tot i això, viure de manera conseqüent és molt complicat i sempre implica un gran repte que cal superar, tant si es tracta de repensar la vida a trenta-cinc anys com de construir un nou país. Aquest vespre es fa una presentació del llibre a la llibreria Documenta de Barcelona que anirà acompanyada de l’actuació de Borja Penalba i Mireia Vives.

—Cal viure fora del mapa?
—Si, el protagonista, que treballa en una empresa de mapes, paradoxalment s’adona que a vegades cal plantejar-se maneres alternatives de viure i pensar que no surten en cap manual. Veu que cal sortir d’allò que ja és marcat perquè aquestes rutes preestablertes són les que hem anat fent per inèrcia, que hem anat fent tot a la vida pel simple fet que ‘sempre s’ha fet així’… Cadascú ha de trobar el seu camí i la pròpia ruta que el porti cap a sentir-se ple amb ell mateix.

—Però això és molt complicat de fer.
—Evidentment, és tot un repte. Estimar o viure en general seguint el que està marcat és molt més còmode i rebràs l’aplaudiment de la societat i la seva comprensió. Aquelles persones que decideixen de sortir d’allò que ja està marcat han de ser molt valentes, han de fer un treball personal molt intens per poder arribar a decidir que volen viure d’una altra manera, independentment que el seu entorn pugui entendre-ho. Aquest és el plantejament que fa el protagonista i per això necessita un seguit de circumstàncies vitals i tot un treball personal que el porti cap aquí. La novel·la no pretén dir ‘mira, s’hauria de viure d’aquesta manera’, sinó que en el fons vol que ens preguntem si actuem d’aquesta manera perquè és així com cal viure o bé perquè és la forma més còmoda. Sortir d’aquest ‘espai de confort’, que diuen els psicòlegs, és arriscat i complicat però potser si ho aconsegueixes, et sents molt bé amb tu mateix, en la nova forma de viure.

—Som massa conservadors, com el protagonista, i tendim a mirar al passat?
—Sí, i fins i tot tendim a ser conservadors aquelles persones que aspirem a canviar la societat. Volem renovar el funcionament del món i moltes vegades ens és molt més fàcil criticar allò que ens queda lluny, allò que hi ha més amunt. I potser ho hem de fer justament al revés: començar per allò que és més proper i per baix. I des de baix tot comença en un mateix, que deia l’Ovidi. És a dir, tot comença per ser nosaltres mateixos qui canviem les coses. Primer les nostres personals i, una vegada canviat això, aleshores sí que crec que estarem capacitats per a canviar el món.

‘Fins i tot tendim a ser conservadors aquelles persones que aspirem a canviar la societat’

—Primer hem de fer una revolució interna?
—Exacte, primer la revolució interna i després ja arribarà el moment de poder assolir una mica més enllà. Però sense aquest pas previ no hi ha prou fonaments per a aspirar a la revolució externa.

—Ja que parlem de fonaments, al llibre Llull té un tamboret que li manté l’equilibri. Tots en tenim un?
—Sí, tenim un tamboret, una assegurança, una xarxa… allò que ens fa estar tranquils. I quan volem trencar aquests esquemes el nostre entorn ens mira amb cara de ‘aquest no hi toca del tot’ i és quan hem de ser valents i conseqüents. Viure de forma conseqüent és molt complicat. Les contradiccions de l’ésser humà són el pa de cada dia, però malgrat això hi ha gent que s’atreveix a canviar aquesta manera de relacionar-se. I quan parlo de manera de relacionar-se no em refereixo només estrictament a les relacions amoroses i de parella, sinó a les relacions que tenim amb l’entorn: amb els amics, amb la família… Que allò que moltes vegades cal és tenir cura del nostre entorn i aprendre a estimar-nos d’una manera més lliure, menys dependent, i això és el que els protagonistes de la novel·la en el fons anhelen. Però passa que no és gens fàcil d’aconseguir-ho i aquí és on entren en joc totes les contradiccions i els maldecaps.

—Dieu que no és una novel·la gaire generacional, però a mi m’ho ha semblat.
—En el fons, els somnis, les utopies, els anhels de viure millor i de ser feliç, que és allò que al llarg de la humanitat hem procurat sempre tots, són compartits, i per això a mi em sembla que quan diem que és una novel·la generacional l’encotillem un pèl massa. Evidentment els protagonistes tenen trenta-pocs anys i per tant sí que parla d’una generació. En el fons jugo amb l’avantatge de parlar d’allò que conec i que li passa a la gent del meu entorn. Crec que a vegades vivim una mica desorientats i ens plantegem moltes coses: ‘Cal això? ‘Ho hem decidit nosaltres o ha vingut fixat des de dalt?’ ‘Som una mena de titelles que actuem així perquè toca? O ens ho creiem realment?’ Tinc la sensació que molts de la generació que rondem la trentena ens fem aquestes preguntes i tenia ganes que la novel·la fos això, una pregunta costant.

—Al llibre, hi surt sovint la dicotomia entre escriure poesia i novel·la. Vós que ja heu publicat quatre volums de poesia i quatre novel·les, què n’opineu?
—Que vaig empatat! Jo em sento molt còmode amb tots dos gèneres, però una de les meves grans dèries és aconseguir que la poesia no faci por, que deixem de veure-la com una mena de dimoni. Es diu habitualment que som un país amb més poetes que no lectors de poesia i segurament és perquè associem la poesia amb una cosa carca, que no ens interpel·la… I després t’adones que en els actes socials més importants de la nostra vida, com podria ser un enterrament, hi és molt present. Això vol dir que la poesia continua essent útil. A l’espectacle que fem amb en Cesk Freixas, m’he trobat molta gent que, quan acabem, se sorprenen que la poesia sigui tan agradable. Aquesta és la meva dèria: intentar fer pedagogia i explicar que la poesia la podem fer nostra, que cadascú ha de trobar la seva perquè ens pot ajudar, fer pensar i fer canviar.

—I aquesta dèria us ha portat a intercalar poesies en el llibre?
—El protagonista és un poeta i hauria pogut jugar amb allò que compon i no explicar mai què escriu, però he preferit col·locar un parell de poemes per capítol.

—I d’aquí n’ha sortit un projecte independent amb en Borja Penalba i la Mireia Vives?
—Feia temps que treballava amb en Borja i tenia ganes de musicar alguns poemes perquè al nostre país la poesia s’ha transmès moltes vegades a través de la música. I una vegada em vaig embrancar amb la novel·la vaig parlar amb ell i li vaig suggerir una col·laboració amb la Mireia Vives per a musicar els poemes de la novel·la. Una de les coses que més em satisfan és que els han donat vida pròpia: una persona pot escoltar el disc i no llegir la novel·la i algú pot llegir la novel·la i ni saber de l’existència del disc. I la idea és que tot això es converteixi en un espectacle on, a part les cançons, també es puguin recitar alguns fragments del llibre.

—Creieu que Borja Penalba hauria de ser més conegut? No és una mica l’Ovidi actual?
—Jo crec que dins el món de la música és molt reconegut, però que a vegades ha quedat a l’ombra perquè és ‘l’acompanyant de’. D’en Lluís Llach, de la Maria del Mar Bonet, d’en Feliu Ventura… i ara es llança a cantar, que és una cosa que sempre li havíem dit. Estic molt content que en Borja i la Mireia s’hagin avingut a participar en aquest projecte, que en el fons és allò que alguns anhelem: construir una societat col·lectivament. Tot va començar amb la novel·la, la feina que han fet des de l’editorial, Sembra Llibres, que s’hi ha implicat molt, els de Mésdemil, que és el segell discogràfic, i en Borja i la Mireia. Tinc la sensació que entre tots hem anat fent créixer aquest projecte, on també hem sumat en David Fernández, que ens ha fet el pròleg del llibret del disc.

—El protagonista del llibre es diu Llull, aquest és l’any Llull, enguany heu escrit una adaptació del ‘Llibre de les bèsties’. Què us fascina d’aquest personatge?
—La vida és plena de casualitats, però quan em va arribar l’encàrrec d’adaptar el ‘Llibre de les bèsties’ ja feia temps que treballava en la novel·la i sabia que el protagonista es diria Llull. Em sembla que la seva biografia és brutal: va deixar una vida còmoda a la cort de Palma per anar-se’n a predicar pel món. És precisament allò que dèiem d’en Llull de la novel·la: la idea de sortir de la zona de confort per fer coses totalment diferents i que a vegades no són compreses. I de Ramon Llull també m’agrada molt que decidís d’escriure tota la seva obra en català. Aquesta capacitat de trencar la norma em té fascinat, sobretot perquè vivia en una situació de diglòssia entre el llatí i el català i, han passat els segles i aquesta diglòssia continua però amb el castellà. I crec que hem de continuar fent com Ramon Llull: reivindicar el català com la nostra llengua de cultura.

‘De Ramon Llull també m’agrada molt que decidís d’escriure tota la seva obra en català. Aquesta capacitat de trencar la norma em té fascinat, sobretot perquè vivia en una situació de diglòssia’

—Pel país també preveieu un futur fora de mapa?
—Pel que fa al Principat, crec que és només una qüestió de temps. A veure quant es triga, però no tinc cap dubte que el futur de Catalunya és fora d’Espanya. I pel que fa a la resta del país la situació en cada cas és diferent i veurem com evolucionen els fets. I sobretot si la gent del Principat continuem reivindicant, o no, que el nostre país s’acaba allà on s’acaba de nostra cultura, allà on la gent se saluda dient ‘bon dia’.

—Parlem massa poc de Països Catalans?
—Des del Principat, sí. Tinc la sensació que més enllà de les proclames d’uns quants, som pocs els qui ens ho creiem ‘de facto’. Una de les coses que més m’han agradat de treballar en aquest projecte de l”Amor fora de mapa’ ha estat l’absoluta normalitat en què un autor de Sabadell pot publicar per a una editorial de Carcaixent. Segurament el món de la cultura és l’únic que es creu una mica el concepte dels Països Catalans. No tinc la sensació que a la resta del Principat hi hagi una gran proclama a favor dels Països Catalans i sembla que ara, amb l’excusa del procés, s’hagi de deixar tot de banda. Jo sóc dels qui continuen pensant que, malgrat que als Pirineus hi hagi una frontera, el meu país és Perpinyà, Prada, Palma, Maó i evidentment València i Alacant. I teixint llaços personals és com s’acaba perfilant el país. I aquí tornem a allò que dèiem abans sobre la novel·la: per fer cap reivindicació, primer de tot cal treballar a petita escala. I en aquest cas és que la gent del Principat s’atreveixi a descobrir la gent i la cultura del País Valencià i de les Illes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb