‘La tertúlia proscrita’

Retorn a l’escenari de la Caputxinada

  • Article de Pere Bosch i Cuenca publicat originalment al Punt Avui

VilaWeb
Redacció
06.03.2016 - 02:00

Han passat 50 anys, però els pares Joan Botam i Enric Castells, el provincial i l’actual guardià de la comunitat, recorden fil per randa aquells tres dies de març del 1966 en què el convent dels caputxins de Sarrià va esdevenir un símbol de la resistència pacífica contra el franquisme. En aquests dies es multiplicaran els actes commemoratius d’aquell episodi, popularment conegut com la Caputxinada i que va començar quan la policia es va entossudir a encerclar l’espai en què s’havia constituït, alguns minuts abans, el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. El portal web del Memorial Democràtic recull els actes més rellevants, entre els quals destaca un homenatge que se celebrarà el dia 9 al mateix convent dels caputxins i un acte públic sobre el Sindicat Democràtic d’Estudiants, que tindrà lloc al paranimf de la Universitat de Barcelona dos dies després. Però la visita guiada al convent dels caputxins, amb dos dels principals protagonistes, constitueix una experiència apassionant, una recreació impagable d’aquells tres dies en què “hi havia més llibertat a dins del convent que no pas a l’exterior”, en paraules de Joan Botam.

El recorregut comença a la sala d’actes, el “meeting point” de l’assemblea, tal com la descriu el pare Castells. La sala és un espai diminut, gairebé asfixiant. És fàcil imaginar-se aquella escena captada per un dels estudiants, Guillem Martínez, en la qual els grisos irrompen entre crits i amenaces als concentrats, i uns i altres es confonen per la tensió de l’instant. Al soterrani, encara s’hi guarda l’atrezzo dels pastorets, que va ser l’amagatall improvisat dels carrets de fotografia que van permetre immortalitzar l’acte. Quan travessem la porta d’accés des de l’exterior, el pare Castells recorda la tensió d’aquell dia: “Abans de patir la ira de la policia, la porta va rebre els cops dels pares, que demanaven als seus fills que sortissin a l’exterior.” Des d’aquí accedim a la porta principal del convent, una altra de les que van esbotzar els grisos. El pare té problemes per obrir-la i, ben aviat, un membre del seguici ironitza: “Haurem d’avisar la policia.”

A poc a poc, resseguim els espais del convent dels caputxins. A la dreta, una petita sala que ha estat rebatejada com “l’habitació dels pactes”, l’espai en què encercladors i encerclats van intentar, debades, trobar una sortida digna al conflicte. Des d’aquí accedim al refectori, una sala extremament austera. L’amfitrió recorda els torns que havien de fer els 480 estadants que van menjar-hi entre el 9 i l’11 de març del 1966. La processó de periodistes s’atura a l’escala que accedeix al pis superior. Un altre dels frares supervivents (9 en total) hi recrea una escena de fa cinquanta anys, quan un dels caputxins, “un carlí sense rei”, es va enfrontar amb la policia i els va etzibar: “Aquí no passaran!”, talment com si es tractés de les trinxeres del Jarama. La visita es tanca al pati, que antigament feia frontera directa amb el Liceu francès. Va ser des d’aquest espai que alguns dels encerclats van aconseguir eludir el cercle policial i van arribar alguns missatges de suport, retolats en alguns paquets de cigarretes. En algun dels quals es llegia: “Aguanteu per Catalunya. Visca la llibertat. Visca el Barça.”

La visita guiada ha estat un complement excepcional de la presentació d’un llibre commemoratiu de la sociòloga Clara Fons, en què es ressegueix el compromís dels frares “amb el país i la llibertat”. El llibre, destaca l’autora, es construeix a partir del testimoni dels membres de la comunitat i la documentació conservada a l’Arxiu Provincial. Es tracta, en paraules seves, d’una “visió inèdita, construïda des de dins”.

En la seva intervenció, el pare Botam reivindica una implicació que va molt més enllà de l’any 1966: “El resistencialisme de la comunitat, malgrat l’experiència traumàtica de la Guerra Civil, va començar el 1939 mateix.” La resistència tampoc es va acabar aquells tres dies de març. Mentre els concentrats anaven desfilant per les dependències de la policia per tal de recollir els documents d’identitat i eren represaliats de diverses maneres, la comunitat iniciava una pugna inèdita amb les autoritats franquistes. El pare Botam recorda la documentació conservada a l’Arxiu Provincial dels Caputxins: el ressò a la premsa internacional, les adhesions rebudes i, sobretot, les gestions inútils davant dels organismes franquistes. “No ens movia cap esperança de justícia, sinó la necessitat de guanyar temps”, explica.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any