Featured Video Play Icon

A final dels vuitanta, hi havia una línia de separació, ja ben consolidada, entre el Beirut musulmà (occidental) i el cristià (oriental). Seguia el curs d’una avinguda que s’havia convertit en terra de ningú i que, gràcies als matolls que hi havien crescut de forma espontània, tothom anomenava la línia verda. La separació continuava fora de la ciutat i s’enfilava pel vessant, de manera que també es convertia en frontera entre els dos Líbans. Jo la vaig travessar un parell de vegades pels passos que els combatents havien deixat oberts a la ciutat.

El pas a l’altra banda era arriscat, perquè els cotxes no la solien franquejar, i calia travessar-la a peu, de pressa i corrent per a evitar que els franctiradors dels edificis a banda i banda, que normalment se les tenien entre ells, no decidissin aquell dia d’entretenir-se amb els vianants. Recordo perfectament el respecte que senties a l’hora de travessar, la barreja de suor freda i adrenalina quan baixaves del taxi, superaves el darrer control de milicians armats fins a les dents, deixaves enrere els sacs de sorra i les proteccions, i emprenies a ritme de conill aquell caminoi en ziga-zaga a través de les males herbes. Els habituals et prenien el pèl.

-Ep noi, camina coix, que els franctiradors respecten els ferits i prou!

No t’aturaves fins que no havies arribat a l’altre costat. Llavors miraves enrere i veies els veïns que venien darrere teu, arrossegant bosses i maletes enormes. I alçaves la vista per espiar si hi havia algun boig apuntant-te amb l’arma. La visió era un xic apocalíptica: apartaments amb balcons caiguts, milers de forats al ciment, aquí i allà grans esvorancs d’artilleria… i les banderes i banderetes de les faccions en lluita. Personalment no vaig assistir a batusses intenses, però consta que n’hi havia sovint –i llavors valia més que et quedessis a casa.

Empès per la curiositat, una colla d’anys després he decidit d’anar a comprovar què en queda, d’aquella ratera. La veritat és que ha estat esborrada gairebé del tot. El visitant que no cerca la línia verda i no prova de resseguir-la al mapa és molt difícil que la trobi. Ajudant-me de mapes antics, aconsegueixo de resseguir-la des de la plaça dels Màrtirs, un descampat on aleshores començava la partició, ran de mar, i que s’ha convertit en la plaça principal de la ciutat. A la banda musulmana ara s’hi dreça una gran mesquita finançada pels saudites, i a la banda cristiana, apartaments nous de trinca. Al bell mig, hi oneja una enorme bandera libanesa per fer veure a tothom que aquells colors, i el símbol del cedre, ara uneixen allò que antigament era irreconciliable.

Enfilant l’avinguda, per on baixen vehicles a gran velocitat, s’hi aprecien unes façanes molt canviades. A l’un costat trobem el complex modern del Beirut Digital Academy; a l’altre, cases en construcció, cobertes per una tela grossa amb pisos de luxe i piscina. La fita que més recorda el temps de guerra és una espècie d’OVNI vagament esfèric que abans d’esclatar el conflicte constituïa el decorat futurista d’un cinema. En quinze anys de combats va acabar com un colador, i les autoritats van decidir de mantenir-lo intacte, com a emblema per recordar allò que no havia de tornar mai. Ara la gent el coneix per l’ou, i quedem a l’ou és una expressió tan popular a Beirut com quedar a Canaletes.

Més amunt hi ha també un parell d’edificis alts, de deu o dotze pisos, que també s’han conservat amb l’estètica bèl·lica, picats i esventrats de dalt a baix, tot i que no puc dir si és per voluntat expressa o per carambola immobiliària. Als baixos d’un d’aquests edificis hi ha les dues parades de kebab més populars de Beirut. Abans de la guerra n’hi havia una de sola, que va haver de tancar perquè es trobava en plena zona de foc. Quan es va acabar l’enfrontament, els fills van tornar a recuperar el negoci del pare, però es van barallar, i en van obrir dos a banda i banda. És l’únic enfrontament civil de què tenim constància ara mateix, i que duri, perquè la competència fa que mantinguin un grau d’exigència ben alt… i preus més que assequibles.

M’acosto en un dels indrets concrets on vaig travessar la línia del front. Ara costa molt de reconstruir el record, perquè la cruïlla és dominada per un viaducte elevat, que porta els cotxes d’una banda a l’altra sense cap mena d’obstacle. Bé, l’únic inconvenient ara és que, per superar els pocs metres de costat a costat, et pots trobar clavat als embussos de trànsit que sovint col·lapsen el pas elevat. Abans tardaves vint minuts jugant-te la vida, ara en pocs tardar vint morint-te d’avorriment. Sens dubte hem progressat.

Sota el pont, als suports de ciment, hi ha pintat un lema incitant que diu ‘Jo vull per al meu país….’ i la gent pot afegir allò que li vingui de gust. La majoria opta per proclames de pau, feina, prosperitat i estabilitat política. No ens pot estranyar, i aneu a saber, potser aquests petits gests populars poden arribar a pesar més en el futur dels ciutadans que una gran bandera al vent.

Primera part de la crònica: Trenta anys més tard, tot recordant aquella ciutat dividida

Segona part de la crònica: La joia de viure

Tercera part de la crònica: La línia verda

Quarta part de la crònica: El cronista català

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb