Abans de tancar el viatge, em trobo amb Tomàs Alcoverro, una autèntica institució a Beirut en el camp del periodisme català. Fa trenta anys em vaig trobar amb ell i aleshores ja era un referent entre els observadors del món àrab. Corresponsal degà de La Vanguardia, avui encara té el mateix vigor i la sagacitat de sempre –un pèl pessimista i banyat d’ironia. Ens saludem i m’escanna la cara.

-Tu ja hi vas ser aquí, oi?

-No fa més de trenta anys, Tomàs.

No m’hauria de sorprendre que em recordés, perquè una de les seves virtuts és la de fitxar totes i cadascuna de les persones que coneix. Li explico les circumstàncies del meu viatge anterior i de seguida lliga caps.

-Si, és clar, després de l’entrada dels soldats sirians… això era el 1987… un moment calent de la guerra… Encara que, si mires ara al voltant, allò era un joc de nens…

Alcoverro creu que les coses aniran més malament a l’Orient Mitjà, i al món islàmic en general. Pensa que el conflicte no s’acabarà mai; la cosa va passar del Líban a Síria, i potser un dia passarà a una altra banda. Però no veu signes de reconciliació real. A Beirut, per exemple, sosté que les diferències entre grups religiosos no s’han reduït, sinó que han augmentat. Només es barregen per divertir-se, diu, perquè com que han patit tant, coneixen molt bé la fragilitat de viure bé. Som a la ciutat del carpe diem, em comenta; allò que puguis fer per avui no ho deixis per demà. No ens hem de jubilar mai, diu ell.

Amb aquesta sentència de saviesa humana, ens acomiadem d’un home que fa quaranta-cinc anys que observa el noble art de la supervivència libanesa. I ell sap prou bé de què parla, afirma, perquè no li agrada la cuina àrab i, malgrat tot, pensa restar fins al final lligat als encanteris de Beirut, on més que la història d’una ciutat, hi trobem una incansable història de superació.

Primera part de la crònica: Trenta anys més tard, tot recordant aquella ciutat dividida

Segona part de la crònica: La joia de viure

Tercera part de la crònica: La línia verda

Quarta part de la crònica: El cronista català

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb