Abans de ser el ministre d’Interior del govern espanyol, Fernando Grande-Marlaska va fer carrera judicial i va esdevenir jutge de l’Audiència espanyola. Durant els anys que hi va exercir va tenir al davant molts detinguts per ordre seva que van denunciar tortures de la policia quan estaven incomunicats, però ell mai no les va voler investigar. Recentment s’ha recordat el cas d’Unai Romano gràcies a un fil de piulets que reprodueix en primera persona en relat que ell mateix va fer per a l’informe ‘Tortura al País Basc’ de l’associació Torturaren Aurkako Taldea (Grup contra la tortura).

Les tortures de l’operació Garzón, que ara fa 25 anys, explicades en primera persona 

Romano va denunciar judicialment les tortures, però el jutjat d’Instrucció de Madrid la va arxivar. Després va presentar recursos a l’Audiència de Madrid i el Tribunal Constitucional, que els van arxivar. Actualment, el cas és al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Fa dos anys, el llavors senador d’EH Bildu Jon Inarritu va recordar a Marlaska el cas de Romano.

Podeu llegir a continuació el relat de tortures d’Unai Romano:

«A les 4.00 del 6 de setembre de 2001 dormo i em desperten uns sorolls. Surto al passadís i veig uns guàrdies civils discutint amb els meus pares. M’hi acosto i em pregunten si sóc Unai Romano, i els responc que sí. Em diuen que estic acusat de ‘col·laboració amb banda armada’, i en aquell moment comencen a pujar per les escales guàrdies civils vestits de paisà i la secretària del jutjat. Em posen les manilles i diuen que escorcollaran el pis. Comencem per la meva habitació. Miren paper per paper, llibre per llibre. L’escorcoll de la meva habitació és etern (…) El que els interessa ho deixen damunt la taula (…) Després s’aixeca acta de totes les coses que s’emporten de la meva habitació i passem a la següent.

Quan hi entrem, desconfien i es tapen amb el meu cos, mentre posen la mà sobre la pistola. Quan baixem a casa, em permeten que em dutxi, em vesteixi i m’acomiadi de la meva família, però sense badar boca, tal com ha estat durant tot l’escorcoll. Em baixen al porxo (…) i, al final, em tapen i se m’emporten dos d’ells. El cotxe em duu a un lloc que desconec. Tot el trajecte he estat en silenci i amb el cap entre les cames. Tot just baixar del cotxe hi ha unes escales, no m’avisen i caic de genolls. Em posen a un calabós amb passamuntanyes i em posen contra la paret. Tinc problemes per a respirar i el guàrdia civil que em cuida diu que no en tinc dret. Em fan entrar a una furgoneta i, estona després, em porten a Madrid sense emmanillar.

El viatge és a una gran velocitat, segons que dedueixo pel soroll. Durant el trasllat algú entra on sóc jo i em demana per què crec que m’han detingut. Li responc que és perquè conec algun detingut. M’aconsella, com amic, que col·labori. Em porten a una comissaria, m’escorcollen i em donen quatre consells molt importants allà: obeir-los, tenir els ulls tancats, no mirar-los a la cara i, si em creuo amb cap altre detingut, no mirar-lo. Em posen a un calabós i m’obliguen a estar dempeus.

Comencen els interrogatoris. Em demanen que col·labori contínuament, mentre em colpegen al cap amb uns pals folrats d’escuma o cinta aïllant. Que si conec a aquest, o aquest altre, que si vaig posar un cotxe bomba, que si vaig disparar a algú… Em diuen que he fet totes aquestes coses, que jo nego rotundament. A l’instant de negar-ho, em colpegen tres o quatre vegades amb els pals folrats. Després em tornen a fer preguntes. Quan estic grogui s’aturen i em demanen sobre el meu grup d’amics, sobre els familiars… Quan em tranquil·litzo una mica i després d’haver-me donat una mica d’aigua que em recupera molt –no sé si és que era drogada o alguna cosa per l’estil– comencen de nou (…)

Tots els interrogatoris els faig amb un antifaç sobre els ulls (…), i al damunt em posen un passamuntanyes. Cada vegada els interrogatoris són més durs i arriben a posar-me’n tres. Jo crec que és per a amortir els cops, però la sensació d’ofec és terrible, i no paro de suar moltíssim. Una altra cosa que em fan és la bossa. Em col·loquen una bossa al cap i la tanquen aguantant-me-la, i així fins que trontollo. M’ho fan unes vuit vegades, en total. Després igual; quan estic estabornit, preguntes sobre la meva vida, per on anava i amb qui, més aigua i tornar a començar. També m’obliguen a fer flexions. Estic dempeus i em fan posar a la gatzoneta. D’això en diuen el ‘ascensor’. Em tenen molt de temps fent-ho i acabo totalment xopat de suor.

En cert moment em fan signar un full del jutjat, segons que recordo, que he de tornar a signar perquè l’he deixat totalment xop de la suor que em cau del cap i que tinc a les mans. (…) Durant els interrogatoris sento crits de dolor de la gent. No sé qui són o si els fan ells mateixos, però són esgarrifosos. (…) En cert moment, quan em treuen d’un interrogatori i em tenen al calabós dempeus, n’entra un i només em posa l’antifaç (…) i em porta a una habitació en què hi ha una dona. S’identifica com a metgessa forense i m’ensenya el seu carnet. (…) Em demana pel meu estat de salut general, i li dic que estic rebentat físicament i li explico els cops al cap. Em demana per les operacions que m’han fet en el passat i li comento que tinc una arítmia asimptomàtica.

(…) Els guàrdies civils són darrere de la porta i m’imagino que ells ens deuen sentir tal com nosaltres els sentim a ells. Em tornen al calabós i em posen l’antifaç i la caputxa. Em porten a una altra banda i em demanen què he dit a la metgessa forense. Començo a explicar-ho i un m’interromp cridant com un boig que ja sap què li he dit. A l’instant, em colpeja unes vint vegades seguides amb aquells pals, crec.

Comencen els interrogatoris. Ara són molt més salvatges que els anteriors. Les preguntes són les mateixes o similars. (…) Sempre que responc que no, em colpegen durament. Jo estic dempeus. Em fan preguntes constantment i em cauen cops cada vegada més forts, però ara em van girant: una volta cap aquí, mitja cap allà, ara cap aquí… Tot això entre cops i preguntes. Dos guàrdies civils em pugen a cadires i comencen a colpejar-me des de dalt. Cada vegada més agressius i els cops que em fan són de campionat. Són sempre al cap i al front. No sé quant de temps fa que estic així ni quina hora és. Em tenen fent aquelles flexions, dempeus, a la gatzoneta… Però quan sóc a la gatzoneta em colpegen al cap i amb el mateix impuls del cop caic a terra, però sempre m’agafen abans que caigui del tot.

Em deixen descansar i em diuen que sóc l’únic ‘fill de puta’ que no he parlat i que com no els digui res en sortiré ‘com el Lasa aquell‘ (…). Més aigua, més preguntes i comencem. Ara em tenen assegut a una cadira. Ja no m’aguanto dempeus, em colpegen constantment. Les preguntes ja no són tan habituals, però els cops són constants. Em tenen a una cadira de braços i vaig grogui d’una banda a l’altra. No volen que em desmaï, i quan veuen que no puc més, es controlen una mica. Un em parla a l’orella suaument dient-me que els digui qualsevol cosa, que m’ho inventi, que és la seva feina. Després torna i li dic que no ho he fet, es posa histèric i em diu que a partir d’ara li suplicaré que em matin.

M’agafen i em colpegen encara més fort al cap. Ells es cansen, i van fent torns. Em posen elèctrodes amb una porra elèctrica als genitals, al penis, a la part superior de l’orella, i darrere de les orelles. També em posen la bossa, i em continuen colpejant. Estic trencat i em comencen a amenaçar dient que la meva xicota i el meu germà vénen cap aquí i que els faran el doble que m’han fet a mi. Els cops continuen mentre m’agafen i em comencen a dir que han detingut la meva mare i que la porten al pantà. Els cops continuen. Jo els prego que deixin la meva mare, que mai no ha fet res. Em diuen que li fan l’ascensor a la presa, lligada pels peus i a l’aigua. Sento trucades i fan com si parlessin amb els del pantà. Un fa un crit i de cop tots callen. M’asseuen a una cadira i un em comunica que la meva mare ha mort. (…)

Em tornen al calabós i em deixen allà vora una hora. Se m’infla el cap a una velocitat increïble, i ja no veig res. El pensament em fa una mala passada i em crec això de la meva mare. El cap em crema i tot allò que vull és sortir d’allà. Ve un i em veu aixecant-me del llit. Em crema el cap, me’l palpa i està extremadament inflat. Em fan mal els ulls i sento com si m’hagués d’esclatar el cap. Allò de la meva mare em posa histèric i decideixo d’autolesionar-me mossegant-me els canells. En ve un i em diu que m’aixequi i l’acompanyi. M’agafa les mans per darrere i s’adona de les mossegades als canells. Em porten pels passadissos, em pugen per les escales i em fan entrar a una habitació. La metgessa forense està espantada, em pregunta què ha passat. Em deixen amb ella, estic histèric. No reconec la veu d’aquella dona i no puc veure-la. (…) Em fa seure i em pregunta com estic, i li contesto que m’esclatarà el cap.

Són les 10.00 del 7 de setembre. Demana un cotxe urgent als guàrdies civils i ens dirigim a l’hospital. (…) Ells em volen portar a un hospital militar, però la metgessa diu que no, i que anirem a l’hospital ‘no sé què universitari’, no en recordo el nom. Pel camí em poso histèric i dic a la metgessa que han matat la meva mare i que truqui a casa meva (…). Arribem a l’hospital, per urgències. Després ve la metgessa forense, que em diu que ha trucat al jutge i que no ha passat res a la meva mare.

Em comencen a fer proves. La preocupació més important és que no m’hagin trencat el crani o, més aviat, que no tingui un trencament cranioencefàlic (…). No sé quantes hores sóc allà, però la metgessa forense em diu que m’estaré ingressat a l’hospital. Cada vegada que em fan una prova, la metgessa forense ve i em diu que no tinc cap trencament al crani. El dolor em mata en vida, i no em volen donar res fins que no tinguin els resultats de totes les proves. Ella continua donant-me la mà. Amb el pas del temps, em diuen que no tinc un trencament cranioencefàlic, sinó que tinc un edema i una contractura muscular al coll. Tinc tot el cap i el coll inflats. La metgessa forense em diu que tinc el cap blau i els ulls negres, però que és normal amb un edema. Em volen posar un collarí, però com que tinc el coll tan inflat no em serveix. Fins una hora després no en troben un que serveixi. Comento a la metgessa forense què m’han fet. Quan li dic allò dels elèctrodes, em mira l’orella i em diu que la tinc cremada i inflada. Em fan un reconeixement mèdic complet. Resta pendent que em vegi l’oftalmòleg, perquè no puc obrir els ulls. Ve la metgessa forense i em diu que em porten a la infermeria d’una presó, però que primer hem d’anar a la comissaria d’abans i després em portaran a la presó. M’entra una por terrible, però ella em tranquil·litza dient-me que el jutge ho sap i que no em faran res. (…)

Em porten a la comissaria i em fan entrar amb la forense a la seva habitació. Ella demana la cadira més còmode que tinguin i me’n porten una sense braços. M’assec amb ella. Em porten gel i me’l poso uns segons a cada lloc que crec oportú. (…) Em porten el dinar, encara que aproximadament són les 18.00. El dinar consisteix en dos iogurts i un sandvitx. La metgessa forense em dóna els iogurts. El sandvitx no puc mastegar-lo i no me’l menjo. Ella se n’ha d’anar i em deixa sol vora dues hores. Durant aquella estona tinc dos guàrdies civils fora de l’habitació que em miren i riuen contínuament. Fan torns i riuen de l’aspecte de la meva cara mentre em diuen coses de l’estil que sóc un porc, un monstre i més ximpleries com aquestes. Jo, mentrestant, continuo quiet i només em moc per posar-me el gel. Fan el gest de venir, però no em toquen ni un pèl. Sento com n’arriba un cridant que porta el meu sopar i com es prenen els meus iogurts mentre riuen.

Passa l’estona i els dolors tornen a augmentar un altre cop. Me’n queixo i n’envien un a cercar la metgessa forense, però no apareix ningú. N’arriba un amb una ampolla. No me’n fio i bec només una mica. Quan s’allunya buido el got sobre una cadira de tela que tinc al costat. La poca quantitat que bec em produeix unes ganes enormes d’adormir-me, de manera que he de fer un gran esforç per a aguantar despert. Una hora després, aproximadament, em fan entrar en un cotxe i comencen a fer ximpleries mentre anem no sé on. Fan grans accelerades i després frenen bruscament, posen les sirenes i fan zig-zag. La música la tenen molt forta. Aturen el cotxe un parell de vegades i els que van asseguts davant baixen i fan com que obren la porta, però després continuem endavant. En una d’aquestes vegades que fan un zig-zag he de recolzar el cap al vidre per a no fer-me un cop i noto que té una cortina. En una d’aquestes vegades ens aturem, i l’agent que va al meu costat em demana si vull parlar amb la Guàrdia Civil. Li contesto que no i em fan baixar del cotxe.

Començo a sentir sorolls i portes que s’obren i tanquen contínuament. Crec que sóc a una presó. No me’n fio. Em fan dues fotografies i em prenen les empremtes. (…) Estic totalment cec i atordit, i em porten als metges. Em miren per sobre, em fan alguna pregunta i em diuen que em posaran un suport per a dormir. El suport és un colombià que m’ajuda a estirar-me. Em donen unes altres pastilles i dormo unes quantes hores, segons que em diu el suport. L’endemà al matí parlem i em diu que tinc el cap totalment inflat, amb els ulls negres i tota la resta blaba, menys la punta del nas i els llavis, que tenen un color normal. Em canvien el suport.

M’assabento que vaig arribar a la presó el 8 de setembre, vora la una de la matinada. Sóc a Soto del Real, al mòdul d’infermeria, a la zona d’aïllats. Dues hores després de l’arribada del segon suport em diuen que estic incomunicat i no puc tenir suport. Des d’aquell moment, he d’anar a les palpentes per a tot, per a anar al lavabo, al llit, a menjar (…). Passa el dissabte 8 i el diumenge 9, fins a la tarda. Em dutxo i començo a veure-hi una mica. Al principi és borrós, però amb el pas de les hores hi veig millor. Tinc la vora dels ulls negra, el blanc dels ulls ensangonat, tota la cara inflada i enfosquida, i el coll i les espatlles, fins al pit, també enfosquits. (…) No puc adormir-me perquè quan poso el cap al coixí em fa mal. Demano al metge que augmenti la medicació. Acordem que em donarà dos Nolotil, però em dóna una pastilla verda que resulta ser massa forta. He estat a punt de caure a terra dues vegades, marejat, i li dic que no la vull més, que em doni dos Nolotil.

Estic tot el dia tancat a la cel·la d’infermeria, i no volen que vegi ningú perquè la meva cara és espectacular, segons que em diuen els suports. Ells sí que em veuen quan em porten el menjar. El 10 de setembre ve un altre metge forense del jutjat (…). Pren nota del meu estat, sobretot de la cara i el coll, i quan li dic que vull comentar una cosa, em diu que allò és un mer tràmit per a poder passar davant del jutge. A la nit em comuniquen que l’endemà m’aixecaran a les set del matí.

Em porten al mòdul d’ingressos, em donen esmorzar i em posen a mans de la Guàrdia Civil, que em portarà a l’Audiència espanyola. Li comunico al guàrdia civil que tinc els canells ferits i que no em posi les manilles, i em demana si tinc cap paper mèdic que ho acrediti. Li dic que no i m’emmanilla per l’esquena. El viatge a l’Audiència resulta molt dur, perquè encara no em trobo gaire bé. Un cop allà, em deixen a les mans de la policia espanyola, i un comenta a l’altre que m’han apallissat (…). Em porten al calabós i una estona després em porten al metge forense. Li dic que tinc un dolor al pit que és nou, que s’aguditza quan em moc i que em deixa quatre segons sense respiració. Li dic les diferents tortures que he patit, però em contesta que això ho he d’explicar al jutge. El trajecte entre el calabós i el despatx del senyor jutge el faig amb una jaqueta al cap que m’impedeix de veure res.

Comença la declaració, responc a les preguntes i nego les acusacions. Quan em demana si hi vull afegir res més li començo a explicar les tortures que he patit. Mig minut després m’interromp i diu que fa molts anys que treballa amb la Guàrdia Civil i que molta gent diu haver patit tortures: no em creu. També em diu que, com que no hi ha una declaració policíaca, aquest no és el lloc adequat per a denunciar-ho, i que vagi al jutjat a posar una denúncia. Em quedo astorat, miro a la secretària i fa que sí amb el cap. La meva advocada d’ofici no em treu els ulls de la cara i tampoc no diu res (…).

Em fan baixar al soterrani amb la jaqueta al cap un altre cop i em fan entrar a una furgoneta de la Guàrdia Civil que em porta un altre cop a la presó. Jo esperava poder veure el meu advocat, però sembla que no volen que ningú em vegi la cara. Un cop a la presó els dic que vull fer la trucada que em correspon, car estic comunicat, i em diuen que fins que no arribi la notificació no puc fer-la. Em treuen de l’aïllament i em porten a la zona d’homes. El matí següent passa el metge i em diu que fins que no em desapareguin les marques de la cara he de continuar a la infermeria. (…) El dia 14 crec que estic en prou bones condicions perquè em portin al mòdul, però no m’hi porten fins al 18, que és quan m’han desaparegut totes les marques, o quasi totes (…).

He trigat tant de temps a escriure-ho perquè cada vegada que em posava a descriure què va passar em posava molt nerviós i havia d’anar a poc a poc. Se m’ha oblidat de comentar que en els interrogatoris em van fer estar molta estona despullat.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.