24.12.2022 - 20:40
|
Actualització: 24.12.2022 - 21:18
Comença a fer-se de dia, però no és un dia qualsevol. Els nens es mouen inquiets als llits, amb l’estómac ple de papallones i el cervell bullint d’il·lusió. Saben que avui és el gran dia, aquell que fa setmanes que esperen, impacients. Es desfan dels llençols amb una pressa inusual i corren al menjador de casa. Què els hauran deixat, els Reis d’Orient? Els somnis s’hauran fet realitat?
Com cada any per aquestes dates, s’acosta Nadal, i amb això la il·lusió i la màgia per a milions de persones a tot el món. Els Reis d’Orient, l’arbre de Nadal, el tió, el Pare Noel… Totes les cultures tenen éssers màgics que ens alegren les festes nadalenques amb la seva presència i regals. I que, alhora, ens conviden a reflexionar sobre allò que hem fet durant els darrers dotze mesos i allò que ens proposem fer l’any vinent.
Els adults sabem que són éssers fruit de la imaginació i una il·lusió compartida. Però la major part dels nens no pensen així. Per ells són tan reals com nosaltres mateixos.
Creure ens fa feliços
Fa quaranta-tres anys, el 1978, un estudi pioner fet per investigadors de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Texas a Austin, als EUA, va revelar que els nens que creuen en l’existència d’aquests éssers màgics durant més temps acaben essent, de mitjana, adults més feliços. Tal com sona: creure en éssers màgics durant la infància afavoreix la nostra felicitat fins i tot quan ja som adults.
Segons les seves recerques, fetes amb canalla nord-americana, el 85% de les nenes de quatre anys creuen sincerament en l’existència del Pare Noel. Aquest percentatge es redueix al 65% cap als sis anys, i a solament el 25% als vuit.
Doncs bé, fins a vuit anys, com més temps han cregut en l’existència de la màgia nadalenca, més probabilitats tenen d’esdevenir adults feliços. No és prou motiu per a mantenir aquestes tradicions, les pròpies de cada cultura?
Sens dubte n’hi ha prou, però en ciència cal cercar explicacions a tots els experiments que es fan. De manera que, per què passa? En l’estudi del 1978 i en un parell més fets pel mateix equip de recerca es va demostrar un aspecte fonamental: creure en aquests éssers màgics durant la primera infància no implica que siguin adults siguin supersticiosos, cosa que sens dubte pot preocupar algunes famílies. La pre-adolescència s’encarrega de posar-ho tot al seu lloc, que aprenguin a distingir entre la fantasia i la realitat.
Reflexió i planificació
Tampoc no és cert, tal com s’ha dit més d’una vegada, que enganyar-los fent-los creure que aquests éssers màgics són reals els hagi de causar cap trauma quan descobreixin la veritat. És més, és precisament aquí on comencen els avantatges de creure en la màgia durant la infància. Perquè el simple fet de raonar per si mateixos que no poden ser reals, normalment entre els sis anys i els vuit, estimula zones del cervell que seran bàsiques quan siguin grans.
Ens referim a àrees de la denominada escorça pre-frontal implicades, precisament, en la capacitat de reflexió. Unes àrees que també s’estimulen quan els demanem que pensin en allò que han fet durant els darrers mesos i que facin bons propòsits per a l’any vinent. Reflexió i planificació són dues capacitats cognitives importants durant la vida adulta. Però n’hi ha més, moltes més.
La il·lusió d’esperar que arribi el gran dia pot arribar a ser aclaparadora per a la mainada. Però saben que s’han d’esperar, cosa que obliga els seus cervells en desenvolupament a gestionar la impaciència i les emocions, desbordades. La capacitat de regular les emocions i d’endarrerir les recompenses també es gestiona a l’escorça pre-frontal.
De fet, són unes capacitats cognitives clau durant l’edat adulta que, en molts estudis més, s’han relacionat precisament amb la sensació de benestar. Els adults amb més capacitat per a gestionar les emocions i endarrerir les recompenses solen dir que se senten més feliços. Per aquest motiu, l’entrenament de la paciència durant la infància afavoreix la felicitat a l’edat adulta.
Les neurones de l’esperit nadalenc
Dèiem que en ciència cal cercar explicacions als resultats dels experiments, però, a més, en neurociència és important d’identificar amb certesa quines xarxes neuronals són implicades en qualsevol aspecte cognitiu. Un estudi publicat ara fa set anys, el 2015, aquesta vegada per investigadors de la Universitat de Copenhaguen, a Dinamarca, ha demostrat l’existència de l’anomenada “xarxa neuronal de l’esperit nadalenc”.
Mitjançant tècniques de rastreig cerebral, com ara la ressonància magnètica funcional, que permet de monitorar en viu i en directe l’activitat del nostre cervell, han demostrat que la il·lusió i la màgia que envolta les festes nadalenques activa específicament unes quantes àrees cerebrals. Especialment, el lòbul parietal, que és implicat en la integració i la interpretació dels sentits i en l’espiritualitat. Tots dos aspectes mereixen una explicació.
Rebem informacions del nostre entorn constantment, pels òrgans dels sentits. Cada sentit transmet al cervell una mena diferent d’informació (visual, auditiva, tàctil, olfactiva, etc.). Les xarxes neuronals del lòbul parietal s’encarreguen d’integrar-los tots perquè, al final, la percepció que tinguem de la realitat sigui única, no pas fragmentada.
Doncs bé, s’ha vist que aquesta integració, quan passa de manera efectiva i eficient, fa créixer la confiança en un mateix i en l’entorn, cosa que es tradueix en una sensació de benestar més gran. Una altra vegada, haver-la exercitat durant la infància millora el benestar quan ens fem grans.
Respecte de l’espiritualitat, no és sinònim de religiositat ni implica cap mena de credulitat irreflexiva. En el context de la neurociència cognitiva, és definida com la sensació de pertinença a un tot més ampli, i relacionada amb la sociabilitat i l’empatia. I totes dues (sociabilitat i empatia) ens permeten d’inferir més bé els estats emocionals dels altres, a més d’augmentar la percepció subjectiva de benestar.
Amb tot plegat, sobren motius per gaudir de la màgia i la il·lusió de Nadal. Contagiem-la a la canalla i deixem que gaudeixin tant de temps com sigui possible del fet de ser precisament això, infants. No els fem créixer abans d’hora. Que descobreixin per si mateixos la realitat que s’amaga darrere d’aquests éssers màgics. Quan siguin adults seran, molt probablement, més feliços.
David Bueno i Torrens és investigador de la secció de genètica biomèdica, evolutiva i del desenvolupament i director de la càtedra de neuroeducació UB-EDU1ST de la Universitat de Barcelona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
