Ramon Llena: “Aquell dia que vaig obrir La Razón vaig saber que tenia una diana”

Entrevista a Ramon Llena, que fou un dels trenta-tres jutges que va assenyalar La Razón · Avui és assessor del Consell per la República

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya Adiva Koenigsberg (fotografies)
02.06.2022 - 21:40
Actualització: 03.06.2022 - 08:23

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ramon Llena és un dels trenta-tres jutges que van signar el manifest a favor del dret de decidir i que van ser assenyalats per La Razón en un article en què es publicava la seva foto del carnet d’identitat. Aquesta setmana, uns àudios han demostrat que la policia espanyola es va dedicar a eliminar qualsevol rastre que la impliqués en la investigació. Aquestes noves informacions poden reobrir el cas. De fet, els jutges afectats ja ho estudien.

Llena explica a VilaWeb com va viure aquells dies. Està jubilat, tot i que continua actiu. Ara es dedica a assessorar legalment el Consell per la República i alhora se centra a batallar contra la sentència del 25% de castellà.

Sou un dels trenta-tres jutges que La Razón va assenyalar per haver signat un document sobre el dret de decidir el 2014. Com els recordeu aquells fets?
—Aquell dia recordo que algú em va trucar i em va dir que sortia a La Razón. Vaig baixar a un quiosc i vaig comprar l’únic exemplar de La Razón que he comprat a la meva vida. Tots els jutges ens vàrem posar en contacte perquè era intolerable, sobretot perquè havien extret les fotografies del DNI. Des d’aquell dia vaig saber que tenia una diana perquè ser catalanista o tenir idees obertes a favor del dret de decidir no és benvist.

Professionalment, us va afectar?
—No. Ara, si aspires a algun càrrec, segur que t’afecta. Em refereixo als càrrecs de lliure designació. És impossible que hi arribis. Dels trenta-tres jutges, hi havia una persona a qui va afectar molt. No en vol parlar i ho respecto. Però aspirava a un càrrec important i l’hi van denegar. I és evident, perquè és escrit, que l’hi van denegar per això. I aquell càrrec li tocava perquè tenia mèrits més que suficients per a aconseguir-lo. Ara, si són càrrecs que són per escalafó, no t’afecta.

Els companys de la magistratura us van fer saber el seu malestar?
—A partir d’aquell moment quedes retratat davant tothom i d’una manera insalvable. Depenent de si els companys eren més o menys respectuosos, et miraven d’una manera o d’una altra. Tot es va vendre molt erròniament. Nosaltres no dèiem que fóssim favorables ni contraris al dret de decidir. L’únic que dèiem és que el dret de decidir encaixa en la constitució espanyola. Es pot habilitar o no, però no és contrari a la constitució.

El tornaríeu a signar, el document?
—I tant.

Ara uns àudios demostren que la policia era al darrere de la filtració. Què implica?
—Ja tenim un recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. I ara estudiem de reobrir el procés penal, però s’ha de veure si els delictes han prescrit. Es va tancar perquè no hi havia un autor definit, tot i que no hi havia dubtes de l’existència de delicte perquè ho van declarar diversos policies. Ara, els àudios demostren que hi ha persones que diuen que intentaven esborrar el rastre que s’havia deixat en la base de dades de la policia per saber quin usuari havia cercat els nostres DNI. Eugenio Pino podria declarar a qui ho va ordenar i a qui va delegar aquesta activitat.

Per què ho escampa ara Villarejo?
—És claríssim. Ell vol que el desmarquin i demostra que té informació de tothom. I no m’estranyaria que en comencés a fer sortir de jutges, perquè vegin que també estan amenaçats.

Canviem de tema. Aquesta setmana heu demanat la nul·litat de la sentència del 25%. En què us empareu?
—Sí, ha estat tasca meva. El president de la sala contenciosa administrativa, Javier Aguayo Mejía, que normalment és a la secció 1, va poder intervenir en la sentència, que la va dictar una altra sala. Això va poder ser així perquè hi ha una norma interna de funcionament del TSJC que atorga al president unes potestats gairebé absolutes, de manera que pot intervenir en l’assumpte que vulgui, quan vulgui i de la manera que vulgui. Això és contrari al principi de jutge predeterminat per la llei. Té una connotació de parcialitat brutal. És inadmissible.

És realista que la sentència del 25% sigui declarada nul·la?
—Realista no, possible sí. Hi ha molts recursos, com els de nul·litat d’actuació, que tiren endavant i que són autoesmenes dels tribunals. Aquest és un recurs ben fonamentat, que té causa. Ara, que el mateix tribunal admeti de fer-se enrere és una altra qüestió. Segurament no tots els magistrats estaven d’acord a aprovar aquestes normes de funcionament. I pot ser que amb aquesta iniciativa que presentem hi hagi membres de la sala que havien estat d’acord amb una cosa amb la qual no hi haurien d’haver estat.

Heu tingut resposta sobre si us deixaran personar-vos a la causa contra la sentència?
—Encara no s’ha resolt.

Com us expliqueu que l’entitat espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe sí que hagi estat admesa?
—És sorprenent. Deixem-ho amb aquesta paraula. Precisament, amb la jurisdicció contenciosa administrativa, la legitimació és molt limitada. Perquè si és molt àmplia es poden posar molts entrebancs a l’activitat de l’administració. Per això són molt restrictius i només s’admet la legitimitat quan hi ha un veritable interès. Per això és sorprenent, perquè aquí ha passat el revés, hi ha hagut màniga ampla i s’ha obert la porta per a acceptar la legitimació. I per justificar que s’obria tant la legitimació, s’ha dit que fins i tot els pares poden impugnar.

En la causa hi observeu biaix polític?
—Hi ha un biaix sobre una manera de pensar i de veure les coses, és evident. El 25% és inventat i arbitrari. I per què no un 30% o un 20%? Per què un 25%? No té sentit. Resoldre això en termes pedagògics era impossible. I han posat el 25% per tenir un criteri controlable.

Com valoreu la posició del govern català durant el litigi?
—Jo faig un plantejament jurídic, i el govern fa un plantejament polític. I el plantejament jurídic imagino que només és de suport al plantejament polític, que crec que té a veure amb si hi ha hagut taula de diàleg. Que s’ha parlat amb Madrid, segur, i tenien la garantia que l’estat no ho impugnaria i no demanaria l’execució. Però, és clar, els tribunals van a la seva; l’estat no ha executat, però el TSJC ha admès l’execució d’un tercer. I aquí cal dir que l’estat no ha estat tan lleial com podia ser.

Per què?
—Perquè quan pregunten a l’advocacia de l’estat per la legitimació de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe, diu que no s’hi oposa. Per tant, d’alguna manera ho accepta, perquè obre la porta. Havia d’haver dit que no tenia legitimació.

I això hauria canviat la posició del tribunal?
—No ho sabrem mai, però potser algun dels cinc jutges hauria canviat de posició. És una opinió substancial. Jurídicament, l’estratègia del govern no és prou ben plantejada. Un plantejament jurídic és una estratègia per a un camí processal. Totes són bones si arriben a bon port. Però hi ha actuacions que en lloc d’anar pel costat esquerre o pel costat dret, van enrere.

En quina penseu?
—L’error de la Generalitat és no haver presentat recurs d’inconstitucionalitat. El TSJC dicta la sentència el desembre del 2020, la Generalitat presenta recurs de cassació, el Suprem no l’admet i per tant la sentència és ferma. Però el Departament d’Educació tenia l’oportunitat de presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la sentència perquè no es basa en criteris legals, sinó constitucionals. Això és error de lectura generalitzat per part de la premsa i la ciutadania. Aquest 25% es basa en el criteri que la llengua de tots els espanyols és l’espanyol, i això es basa en l’article 3 de la constitució. Per tant, es podia presentar un recurs al·legant que aquesta interpretació de l’article 3 no és correcta. I a més a més, es podia presentar al·legant que la inadmissió del recurs per part del Suprem vulnerava el principi de tutela judicial efectiva, que és l’article 24 de la constitució.

Què hauria significat presentar aquest recurs?
—Que en aquesta sentència no estigués tot escrit i tot dit. Fins i tot se n’hauria pogut demanar la suspensió de l’execució, perquè el Constitucional té la facultat d’acordar la suspensió de l’execució si li ho demanen. Potser hauríem acabat al mateix lloc, no dic que no, però llavors el Suprem no hauria estat tan segur d’executar.

Ara el govern ha al·legat “impossibilitat legal” de complir la sentència a l’empara de l’article 105. Hi veieu cap possibilitat?
—No. Al TSJC, no hi veig recorregut. Entenc que l’estratègia del govern és fer aquest decret en què diuen que no hi ha percentatges, però que revisaran els projectes. La llei pretén que no hi hagi cap sentència inexecutable. Les que no s’executen de manera directa s’executen indirectament, per exemple, via indemnitzacions. La sentència diu 25%, i, per tant, no hi pot haver execució subsidiària. Per això entenc que el decret llei del govern no paralitza l’execució. L’execució difícilment es pot paralitzar. Crec que el tribunal no els farà cas, però no dic els arguments pels quals no els farà cas per no donar pistes.

Amb el decret llei aprovat, les direccions dels centres queden protegides?
—És que les direccions dels centres ja estan protegides sense el decret llei. No tenen cap responsabilitat. Cap director de cap centre no pot tenir cap problema amb aquesta sentència. Perquè la sentència no condemna cap director de centre ni estableix cap obligació. La sentència només obliga la Generalitat a posar prendre les mesures necessàries perquè s’apliqui el 25% de castellà.

I si un centre només vol impartir en castellà l’assignatura de castellà i hi ha un inspector que ho denuncia?
—La inspecció és de la Generalitat. La inspecció estatal només pot controlar que la Generalitat compleixi les seves competències, i no pot inspeccionar els centres. I la inspecció de la Generalitat tampoc no pot dir als centres què han de fer, tot i que ho fan i els fan cas. Els centres s’autoregulen i el consell escolar és autònom per a fixar el projecte educatiu; el claustre de professors és autònom a l’hora de fixar els criteris pedagògics. I els professors, d’acord amb el projecte lingüístic i amb els criteris pedagògics, ofereixen l’ensenyament.

I en cap cas no poden ser sancionats?
—Escoles com la de Canet, que han rebut una ordre directa del tribunal adreçada a un director. Si el director no ho compleix, sí que el poden sancionar. Això ho podria cobrir perfectament el departament, igual que ha fet el Departament d’Economia amb els encausats al Tribunal de Comptes. Però encara hi ha d’haver molt recorregut per arribar aquí. Jo de moment diria als directors de centres que, ara per ara, la pel·lícula no els afecta.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes