Foto: ©Prats i Camps

El públic aplaudia a peu dret. Raimon i l’Orquestra de València i el Cor de la Generalitat dirigits per Yaron Traub, acabaven d’interpretar ‘D’un temps d’un país’, la darrera peça del repertori previst. El cantautor llançava abraçades i petons a la platea, i a les llotges. Tots els presents sabien que allò no s’havia acabat. Un operari treia una cadira a l’escenari i un altre li donava la guitarra. ‘Em feia il·lusió cantar-la ací. Quan jo era jove, amb la guitarra lligaves molt, ara no ho sé. La primera vegada que la vaig cantar en públic va ser a la Taverna Casa Pedro. Avui em fa molta il·lusió cantar-la per última volta, al Palau’. Va convidar el públic a acompanyar-lo i cantar ‘Al vent’ amb ell, però es va fer el silenci i la guitarra i la veu de Raimon van tornar a Xàtiva i a la Vespa i a la facultat i a tants records com espectadors hi havia a la sala. Himne i biografia. Tot a l’hora. Només al final, el públic es va deixar anar en una mena de crit catàrtic ‘però nosaltres al vent’.

Les  coses penúltimes
Aquesta crònica ha començat pel final. Perquè es tracta d’escriure el comiat. El final primer de la carrera de Raimon es va escriure anit al Palau de la Música de València. Els dotze finals segons s’escriuran el mes de maig al Palau de la Música Catalana. El d’anit es titulava ‘Ben poc abans de les coses penúltimes’ i es va viure entre l’emoció dels dies de festa i la recança de qui sap que assaboreix l’última fruita dolça de l’estiu.

Feia temps rúfol, a València, però des de molt abans de l’obertura de portes, hi havia gent esperant per accedir al Palau. Entrades esgotades. Autofotos davant els panells que explicaven la trajectòria de Raimon. Emoció preventiva.

Comiat col·lectiu
El d’anit va ser un comiat col·lectiu. Observant el perfil del públic feia la sensació que molts dels que anaven a escoltar les ‘penúltimes coses’ ja l’acompanyaven quan cantava les primeres. Probablement conserven com a tresors els vinils dels singles i els LP, i probablement tenen aquella ‘Integral’ en CD que venia en una caixa. En veritat, el que va succeir al Palau va ser un comiat mutu. Però això només va poder ser possible perquè Raimon ha tornat a casa. Perquè aquest últim any ha estat de desgreuge, de retrobament, d’homenatge, de rebre premis i distincions, d’actuar de nord a sud del país. De posar les coses a lloc.

Foto ©Prats i Camps

I també, és clar, d’entesa amb les autoritats que han permès la seua presència en espais públics. Hi ha frases que fan un poc de vergonya escriure-les. Vergonya col·lectiva: L’últim concert de Raimon al Palau de la Música va ser l’any 1997, convidat per Escola Valenciana. L’anterior havia estat l’any 1988. Fa 28 anys. Anit, a la llotja, hi havia el president de la Generalitat, Ximo Puig; el de les Corts, Enric Morera; el conseller Vicent Soler; el Secretari Autonòmic de Cultura, Albert Girona; la diputada de Podem, Fabiola Meco; el diputat socialista a les corts espanyoles, Ciprià Ciscar.

L’inventari de les coses penúltimes van ser vint-i-cinc cançons dividides en dos blocs sense descans. Entre peça i peça, Raimon es limitava a anunciar el títol o a fer comentaris molt lleus, com per no trencar la màgia que a poc a poc s’anava teixint entre l’orquestra i el públic.

Abans de començar va dir bona nit, va qualificar el recital d’especialíssim, i va atacar el primer tema previst: ‘A l’estiu quan són les nou’, que està inclòs en l’últim disc d’estudi, ‘Rellotge d’emocions’, enregistrat l’any 2011. Després van venir ‘Si miraves l’aigua’ i ‘Mentre s’acosta la nit’. A ‘Punxa de nit’ el públic va començar a reaccionar amb uns aplaudiments lleus amb les notes de ‘La internacional’ que du incorporada.

I va passar per Ausiàs March i Roís de Corella i va arribar a ‘I nosaltres amb ells’, que és una cançó que interpreta en els recitals des de fa un any, però no l’ha enregistrada i que diu coses com ara ‘Encara no sé qui sóc, i passen els anys i la gent que pot no vol i la gent que vol no pot’ per continuar ‘Intenten amb moltes lleis esborrar la diferència’ i el públic va captar el missatge i el va agrair amb aplaudiments. Encara en aquesta primera part, amb l’orquestra, Raimon va cantar al seu amic Andreu Alfaro i va trencar el silenci, a cappella, amb els primers versos d’’Al meu país la pluja no sap ploure’. Pells de gallina, llàgrimes i emoció a rompre.

A poc a poc anaven passant els temes fins a arribar a ‘Com un puny’, en què Raimon es va esplaiar explicant que és una cançó d’amor i d’absència.

El cor i l’orquestra

Foto: ©Prats i Camps

Les cinc cançons següents són les que va interpretar amb el cor de la Generalitat. ‘Veles e vents’ va ser molt aplaudida, però el públic esperava ‘Jo vinc d’un silenci’, esperava per poder aplaudir en escoltar la frase que és un lema de pedra picada ‘qui perd els orígens perd la identitat’. I enmig de la catarsi col·lectiva que va provocar aquest tema, el diàleg entre el cor i Raimon i l’orquestra va ser magnífic.

El ‘no’ de ‘Diguem no’ és una de les síl·labes més sòlides i metàl·liques de la història de la cançó. És un ‘no’ habitat. Un ‘no’ ple de ràbia i ple de futur a l’hora. Un ‘no’ que conrea un oceà de ‘sí’. I aquest ‘no’ d’anit va ser col·lectiu, frenètic i cantat a tot pulmó per un públic que acompanyava Raimon cap al final del concert.

El final que és ‘D’un temps d’un país’ que és el principi d’aquesta crònica, i que és el bis que Raimon va oferir després de cantar ‘Al vent’. I el final, quan les penúltimes coses esdevenen les últimes, és el públic en peu, aplaudint i esperant que el cantant tornara a l’escenari. Ho va fer. Per saludar. Per enviar abraçades, i per dir a la gent que era l’hora d’anar a sopar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb