En aquests temps tan convulsos, els qui escrivim sense ser periodistes, sense tenir l’ofici d’estampar paraules i idees amb la rapidesa que exigeixen els esdeveniments trepidants, els qui redactem amb lentitud, i canviem paraules i frases i mai no ens agrada com ens queda la cosa, sofrim més que mai. Avui vull escriure sobre l’ex-president Montilla, li vull preguntar on va i on ha anat; hi ha amics que volen saber què farà el divendres al senat espanyol. Potser quan surti aquest article, ja haurà dit alguna cosa. Però, així i tot, no m’aixafarà l’esperit del text, perquè allò que acabi fent divendres a títol personal tindrà una importància relativa.

El conec des de fa molts anys, el Pepe, d’abans que fos batlle del nostre Cornellà. Des d’allà ha arribat al cim més alt del poder: ministre a Espanya, primer; senador a Espanya, més tard; i entremig, la distinció més alta a què un català pot aspirar, president de la Generalitat. Amics? Ell i jo sabem que no, massa distàncies ideològiques. Quan va ser escollit president de Catalunya, el 2006, ho vaig escriure en un dietari: ‘Que el Pepe Montilla hagi arribat a la presidència de la Generalitat només demostra que el país està molt enfonsat. Hi ha una part de la notícia que em fa gràcia, no tothom pot dir que coneix el president del seu país. Però no se m’escapa que el fet és la culminació d’aquesta democràcia, que assoleixen els càrrecs més alts, no els més preparats, sinó aquells que pertanyen a un partit polític i han arribat a dirigir-lo amb tàctiques i complicitats que vés a saber. En tot cas, entre aquestes tàctiques i complicitats no s’hi troben les ànsies de coneixement, el saber, la cultura.’ La nota és més extensa i està publicada. Però no continuo per aquí perquè, ben mirat, jo no sóc més que un professor d’universitat, un escriptor parsimoniós, i ell passarà a la història. Tu, Pepe, hauràs passat per la vida amb moltes més responsabilitats que jo, no se m’escapa.

I aquí és on volia anar a parar. Molta gent es pregunta què faràs, al senat, si avalaràs l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola i, per tant, garantiràs amb la teva aquiescència que la institució que vas presidir sigui violada per instàncies alienes a ella; si donaràs el teu consentiment perquè els vots que tots els catalans van dipositar en unes eleccions constitucionals (tots els vots, no solament els d’un color) siguin anorreats per un decret impulsat pel president d’un partit que defensa tot aquelles coses contra les quals lluitaves de jove, quan estàvem a l’institut Joan Maragall. Hi ha gent que s’ho pregunta. Jo, en canvi, em pregunto què has fet tu com a ex-president de la Generalitat per evitar que hàgim arribat fins aquí. Tant me fa si al senat votes sí o votes no, o si no hi vas amb l’excusa que aquell dia t’ha agafat una diarrea sobtada. La cosa és que tu i el teu partit sou molt responsables de la situació en què ens trobem, encara que us n’amagueu.  

Perquè el teu projecte per a Catalunya com a president va fracassar. El projecte d’encaixar Catalunya d’una altra manera en l’Espanya autonòmica va ser una pífia. I la desafecció cap a Espanya (l’esplèndid diagnòstic és teu, del 2007) ha anat creixent. El projecte del teu govern va fracassar, va ser durant el triparit que presidies que a Madrid van mutilar l’estatut que els catalans havien aprovat. El van mutilar tots, també els del teu partit, Zapatero no va complir amb la seva paraula de respectar allò que sortís del parlament, Alfonso Guerra (te’n recordes?) es vantava, com a macarró de barri, d’haver-lo deixat en no res… Van passar moltes coses que van portar-nos a un fracàs estrepitós com a país, un país que tu presidies.

El fracàs encara és més dur vist des de Cornellà (de tota l’àrea metropolitana), perquè algunes de les persones que aleshores et van votar, ara, quan Puigdemont (el teu successor en el càrrec més alt) fa un discurs per la televisió, surten a repicar cassoles (cosa que seria legítima si no fos que aquí hi ha dos empresonats per opinió i el primer d’octubre hi va haver violència policíaca, la qual no sé si tu has sortit a denunciar). Per tant, el teu fracàs és doble, perquè si els partits que et van fer costat per fer-te president volien que tu aconseguissis d’unificar el país, també això va ser un enorme error. El teu projecte de Catalunya va fracassar. I tu, en comptes d’admetre-ho i de fer d’ex-president de la Generalitat, lleial a la institució, i fer costat als nous projectes (la molt majoritària reclamació d’un referèndum pactat amb l’estat espanyol), t’has limitat a ser un militant del PSOE (ja em perdonaràs que no digui PSC, tal com jo ho veig aquell partit de Cirici, Raventós, Obiols… ja no existeix).

I, malgrat el teu fracàs, has de saber que a Cornellà les coses han canviat. Tu potser no ho saps, perquè ara vius en una torreta a Sant Just, vas amb xofer públic, estàs vigilat per uns policies i potser no saps què passa a la ciutat que vas abandonar fa anys, no com a batlle de tots, sinó com a militant del PSOE. Acabo de dir que, quan parla Puigdemont, surten cornellanencs a fer soroll al carrer. Però, quan parla el rei, aquell rei que és hereu de Franco, en surten molts més. Jo no havia vist tantes mobilitzacions a Cornellà des de la mort del dictador, quan vosaltres vau començar el segrest a què em referia fa uns mesos. Tots els qui surten són independentistes? Segur que no. Els qui surten al carrer són demòcrates que saben que el teu projecte per a Catalunya va ser un fracàs, una humiliació. I que cal cercar solucions fora d’allò que dicta el postfranquisme.

És per tot això, benvolgut Pepe, que crec allò que facis al senat espanyol tindrà una significació relativa. Fins i tot en el cas que el teu partit t’autoritzi a votar en contra de l’aplicació del 155, no deixarà de ser un fet irrellevant. Aquí, allò que importa és que com a expresident de la Generalitat no t’has posat davant una solució que no sigui anar enrere en la conducció del país, de la nació (tu ho saps que som una nació, encara que el teu partit no t’ho deixi dir) que vas presidir. Encara hi ets a temps, no solament donant la cara al senat per tots (insisteixo: per tots) els catalans demòcrates, sinó anant molt més enllà, demostrant que la confiança que el país et va donar no va ser per salvar els trastos d’un partit en declivi.

Per tant, ara, sí, la pregunta final: Quo vadis, Montilla? Vagis on vagis, no badis, no badis.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb