En una entrevista publicada ahir a VilaWeb, Pedro García Altamirano, de l’Assemblea Nacional Andalusa, deia: ‘Múrcia, l’Algarve portuguès i el Rif del Marroc. Tot això és Andalusia. Aquesta és la nostra Andalusia.’ Allò que alguns coneixen com a Països Andalusos és una reivindicació històrica del nacionalisme andalús, fins ara generalment molt minoritària, però que l’ANA ha posat sobre la taula com a projecte polític. Però de què parlem quan ens referim al concepte d’una Andalusia que va més enllà dels límits de l’actual comunitat autònoma?

Cal dir d’entrada que l’actual comunitat autònoma d’Andalusia, com de fet totes les comunitats autònomes, és un concepte territorial que es comença a fixar arran de la primera constitució espanyola, però que no és estrictament ‘natural’.

A les Corts de Cadis la proposta de ‘províncies constitucionals’ feta per Antonio Ranz i José de Espiga presenta un dibuix ben diferent del que avui coneixem per Andalusia. Especialment pel nord, perquè la divisió entre les quatre províncies andaluses d’aleshores i Extremadura, Conca i Múrcia és ben diferent de l’actual, com es pot apreciar.  No fou fins el 1833, quan foren establertes les províncies actuals per Javier de Burgos, que Andalusia no prengué més o menys la fesomia que té avui.

Generalment, la reivindicació andalusista va més enllà del dibuix de la frontera nord. Pels independentistes andalusos, Gibraltar i el sud de Portugal, l’Algarve i l’Alentejo, en formen part. I pel nord la línia ressegueix els territoris que en algun moment van tenir-hi vinculació, especialment perquè formaven part de les taifes de Sevilla, Granada, Màlaga i Almeria, abans de la conquesta cristiana. Això porta els límits fins al Baix Segura, al sud del País Valencià, que es considera part de Múrcia, com de fet reconeixen una part dels seus habitants.

La inclusió del Rif dins Andalusia, com reivindica en l’entrevista García Altamirano, voldria dir crear una Andalusia partida en dos blocs per la mar. El Rif era una regió espanyola situada al nord d’Àfrica, que es va revoltar contra Madrid i que proclamà la independència el 1921. La República del Rif, amb població sobretot amaziga, va durar cinc anys, fins que els exèrcits espanyols i francès, conjuntament, van sufocar-la i reintegrar-la a Espanya. Fou una guerra tristament coneguda pel fet que va ser la primera en què es van fer servir armes químiques contra la població civil.

Actualment, al Rif hi ha un moviment nacionalista, que forma part dels moviments amazics estesos sobretot pel Marroc i Algèria. Els límits del Rif polític coincideixen generalment amb allò que havia estat la província espanyola del Marroc, de la qual només queden dins l’estat espanyol les ciutats de Ceuta i Melilla.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb