Què reclamen els manifestants xinesos indignats amb les mesures contra la covid?

  • Les protestes que han esclatat aquest cap de setmana volen posar fi al sistema tan sever de covid zero i reclamen cinc mesures clau

VilaWeb
Un manifestant ahir assetjat per la policia mentre protestava a Hong Kong
David S G Goodman
28.11.2022 - 21:40
Actualització: 29.11.2022 - 07:12

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les protestes a la Xina relacionades amb les restriccions del govern per la covid-19 han arribat als informatius de tot el món durant el cap de setmana, després del fatal incendi d’un apartament a Urumqi –a la regió de Xinjiang–, la setmana passada, en què van morir deu persones. Molts internautes asseguren que alguns veïns no es van poder escapar perquè l’edifici d’apartaments era parcialment tancat a causa de les restriccions, però les autoritats ho neguen. Aquests dies tothom ha pogut veure imatges de manifestants demanant al president Xi Jinping, reelegit fa poc secretari general del Partit Comunista de la Xina, que dimiteixi. Alguns altres han criticat el partit. És una situació inèdita.

Les mesures contra la covid a la Xina són de les més estrictes del món, perquè s’hi continuen aplicant confinaments per eliminar el virus. És allò que el govern denomina “política covid dinàmica zero”.

Diumenge estudiants de la principal universitat xinesa, a Pequín, van emetre una declaració en què criticaven “l’aplicació de la política covid dinàmica zero”. Afirmaven que aquestes mesures zero són com més va més problemàtiques i que han originat “horribles tragèdies”, tot i reconèixer la importància i l’eficàcia de les mesures de seguretat aplicades en uns altres moments de la pandèmia.

Alhora deien: “La tasca més urgent ara és trobar una forma temporal de coexistència que minimitzi el perill de l’epidèmia i que, alhora, garanteixi l’ordre social bàsic i les necessitats econòmiques i de subsistència.”

Per això proposen cinc mesures clau:

Primera. Per evitar l’abús de poder, cal aturar tots els confinaments regionals de quarantena per garantir que a les comunitats, pobles, unitats i escoles tothom pugui entrar i sortir lliurement.

Segona. Cal abolir els mitjans tècnics per a controlar on són els ciutadans, com ara els codis d’accés i les aplicacions de seguiment mitjançant els telèfons mòbils. Deixar de considerar la propagació de l’epidèmia com a responsabilitat de certs individus o institucions. Dedicar recursos al treball a llarg termini, com ara el desenvolupament de vaccins i medicaments i la construcció de nous hospitals.

Tercera. Cal implantar proves voluntàries (PCR) i quarantena voluntària per a individus no diagnosticats i asimptomàtics.

Cinquè. Cal liberalitzar les restriccions a l’expressió de l’opinió pública i permetre suggeriments i crítiques sobre problemes específics de les regions. I cal fer una divulgació veraç de les dades de la infecció –incloent-hi el nombre d’infectats, la taxa de mortalitat i la taxa de covid de llarga durada– per evitar el pànic pandèmic durant la crisi.

La qüestió clau, doncs, és com passar de l’actual política de “covid dinàmica zero” a una altra estratègia i, sobretot, quina hauria de ser aquesta estratègia, atesa la inadequada cobertura sanitària a gran part del país.

Una resposta nacional

Tot i que les protestes que s’han vist aquestes darreres hores són un desafiament seriós a l’autoritat, cal observar-les amb perspectiva. No hi ha cap paral·lelisme amb les de la plaça de Tiananmen el 1989, perquè ara són protestes de carrer en què els manifestants es dispersen una volta acabades. La motivació principal és la frustració no sols per les restriccions per la covid, sinó per la incoherència amb què s’apliquen les mesures. No formulen reivindicacions polítiques més àmplies. Per això, si més no a curt termini, és probable que la reacció de l’estat sigui silenciosa. No hi ha dubte que hi ha pressions per a aplicar canvis, però és difícil de predir com s’aconseguiran.

En realitat, a la Xina les protestes s’han tornat força comunes aquestes darreres dues dècades, però gairebé sempre s’han centrat en un tema específic i han estat molt localitzades.

Els treballadors d’una fàbrica, per exemple, poden protestar perquè no cobren els salaris o pel deteriorament de les condicions laborals. Els habitants dels pobles obligats a anar-se’n perquè les terres on viuen han de ser reurbanitzades intenten de resistir-se, de vegades fins al punt de negar-se a ser traslladats. Els residents de les noves urbanitzacions es mobilitzen per queixar-se de la manca de carreteres, comerços i serveis promesos. Les protestes d’aquestes menes se solen resoldre de manera raonable i ràpida, sobretot gràcies a la intervenció dels funcionaris de l’estat per a garantir solucions en nom del manteniment de l’estabilitat.

En canvi, no són tan susceptibles a aquestes solucions instantànies les protestes sobre principis més generals, com ara la llibertat d’expressió, el sistema de representació o les responsabilitats governamentals. Tanmateix, aquestes protestes han estat gairebé sempre localitzades i, ara com ara, no han donat lloc a cap moviment regional ni nacional d’oposició.

 

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. David S G Goodman és el director del Centre d’Estudis Xinesos de la Universitat de Sydney, a Austràlia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes