Què hi té a veure, l’endometriosi, amb el fet de ser víctima de maltractaments?

Tenen res a veure, l’endometriosi i el fet de ser víctima de maltractaments?

Per primera vegada, un estudi internacional, en què també participa la Universitat de Barcelona, que s’ha fet a partir de paràmetres observacionals i genètics de 8.276 dones amb endometriosi i 240.117 pacients de control, relaciona aquesta malaltia amb el fet d’haver patit experiències traumàtiques.

Els qui em llegiu de fa temps o em seguiu a les xarxes segurament sabeu que tinc aquesta malaltia, que n’estic operada, i que he escrit i he parlat molt sobre l’endometriosi. Malgrat que, per a mi, fa anys que aquesta és una paraula habitual, encara hi ha molta gent que en desconeix el concepte, així que penso que potser està bé que expliqui, de manera gens científica i molt resumida, què és l’endometriosi. La paraula ve d’endometri, la paret interna de l’úter. Quan no hi ha un embaràs, acostuma a passar que l’endometri de la dona es “desfà” i surt vagina enfora amb forma de menstruació. Amb aquesta malaltia, succeeix que algunes de les cèl·lules de l’endometri no són expulsades enfora, sinó que es queden a dins i, a més a més, es reprodueixen, en la majoria de casos formen una mena de teranyina, podríem dir metafòricament. Les conseqüències? Dolors molt aguts en les menstruacions, dolors a l’hora de tenir relacions sexuals, dolors pelvians i lumbars, infertilitat i, en els casos més greus, inflamacions abdominals que poden impedir caminar o, fins i tot, fer vida normal.

Aquesta malaltia, tan poc coneguda fins fa poc, la té una de cada deu dones a l’estat espanyol. 190 milions de dones a tot el món. Si bé és cert que en els darrers temps se n’ha fet molta difusió (han estat moltes les afectades que han fet militància per donar a conèixer aquest fet), per culpa de la manca de finançament invertit en la investigació i la formació mèdica, continua sent una malaltia infradiagnosticada, cosa que comporta patir-ne els efectes i viure un periple de metges i diagnòstics erronis durant 7 o 8 anys, de mitjana, fins que se n’obté la confirmació definitiva.

Ara, els primers resultats de la investigació que esmento a l’inici i que ha publicat la revista JAMA Psychiatry, apunten al que podria ser una nova mirada cap a la malaltia i les seves afectades, un abans i un després en l’enfocament de l’endometriosi. Aquest estudi afirma de manera més genèrica, en un primer pla, que les experiències traumàtiques i estressant poden vincular-se amb el fet de tenir endometriosi. I anant més al detall, conclouen que la malaltia podria anar estretament vinculada a traumes per contacte físic entre víctima i abusador (maltractaments i agressions sexuals). Fins ara, s’havia estudiat la predisposició genètica i hereditària de la malaltia, els factors mediambientals, la seva relació amb l’alimentació, i en un estudi anterior elaborat pel mateix equip de recerca s’havia relacionat la malaltia amb la depressió, l’ansietat i els trastorns alimentaris. Però aquest nou estudi ens diu que la relació entre afecció i maltractament físic seria independent de la predisposició genètica.

L’estudi deixa clar que, de les persones participants, les que sofrien endometriosi tenien més possibilitats d’informar del fet d’haver viscut fets traumàtics, en comparació amb la resta de persones “sanes”. Se’ns revela que la malaltia es correlaciona amb situacions vinculades al trauma, amb una prova sòlida que vincula el trastorn d’estrès posttraumàtic i el maltractament infantil. Com bé assenyala Dora Koller, l’autora de l’article i investigadora de la Facultat de Biologia de Barcelona, ens trobem davant d’uns resultats que “desafien els paradigmes establerts” i que cal que, un cop confirmats definitivament, siguin presos molt seriosament per la comunitat mèdica, pel que fa a la prevenció i l’acompanyament psicològic. Si, finalment, això es demostra, cal que socialment s’entengui i s’encari l’assumpte amb rigor i profunditat i que se li doni el valor i la rellevància que corresponen per tal que es treballi políticament (en la prevenció, en la difusió i  en el no-menysteniment, ni l’estigmatització) i mèdicament (en l’àmbit físic i psicològic).

Com a afectada per la malaltia, aquests resultats em porten a fer-me moltes preguntes, a revisar, a tornar a qüestionar i a remirar el passat. I aquest acte individual de reconceptualitzar i reconnectar causes i fets que faig jo com a afectada, el faran, suposo, moltes de les dones que conviuen amb l’endometriosi. I caldrà, també, fer-lo col·lectivament, perquè, fins on arriben els meus coneixements, podríem arribar a considerar que aquesta malaltia és una més de les afectacions físiques i emocionals causades per la violència de gènere.

I encara un darrer assumpte. Aquesta notícia ens recorda la importància de no deslligar el cos, el fet físic, dels fets emocionals, mentals. Ens parla de la necessitat d’analitzar i avaluar d’una manera menys fragmentada i més holística. I sobretot, sobretot!, deixar de considerar-la una malaltia menor pel fet de ser una malaltia que sofreixen només les dones i que, a més a més, no ens mata. No fou fins el 1800 que Karl Von Rokitansky posà nom a la malaltia, però Hipòcrates, en els seus tractats de medicina escrits entre els segles V i IV aC, ja descrivia el que avui dia es considera una endometriosi. Trobo que ja seria hora, per reparació i deute històric, que, per fi, es prengués seriosament aquest assumpte i que s’invertissin diners per a la investigació, que, al cap i a la fi, és que el que es fa quan socialment hi ha una preocupació per una malaltia que, lamentablement, acumula tantes persones afectades.