22.01.2025 - 21:40
Què demana Junts perquè es desencalli la situació amb el PSOE? “Fets i coherència amb l’acord de Brussel·les, l’esperit i la lletra, o no cal continuar”, deien fonts del partit. Carles Puigdemont havia suspès d’ençà de divendres les negociacions sectorials amb el PSOE, i la votació dels tres decrets d’ahir al congrés espanyol no tan sols posava a prova la seva determinació, sinó també la voluntat dels socialistes de reconduir la situació si Pedro Sánchez no vol realment quedar a la deriva al congrés espanyol. “Hi ha hagut una reunió i continuen igual”, deia una altra font de Junts sobre les converses a Bèlgica. El punt d’inflexió que Puigdemont demanava que hi hagués en la relació amb els socialistes, per concloure si tenia sentit perseverar en els pactes o fer un tomb, continua decantant-se cap al trencament si no es mou res. El crèdit i la confiança mútua estan desfets.
I això que la decisió de Junts de votar en contra dels tres decrets llei espanyols era arriscada, perquè no era fàcil d’explicar: en la mateixa concepció del decret òmnibus per part del PSOE hi havia el propòsit de dificultar que se’n desmarquessin introduint-hi mesures, com ara, la revalorització de les pensions, l’ampliació fins al juny dels ajuts als transports o la suspensió dels desnonaments a famílies en situació de vulnerabilitat, decisions que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans. No era la primera vegada que els socialistes recorrien a la mateixa tàctica, que multiplica el desgast potencial de votar-hi en contra. Però Junts va posar el focus en la vuitantena de mesures que són al decret –que atribueix al programa electoral del PSOE i alerta que passen desapercebuts al costat de les mesures socials– i assegurava que donaria suport a la pujada de les pensions i els ajuts al transport si el govern espanyol els incloïa en un decret específic.
Qui utilitza els ciutadans?
“Demà, quan els usuaris del transport públic vegin que ha augmentat el preu del bitllet, que recordin que ha estat el PP en companyia d’altres”, deia el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, a la sortida de l’hemicicle espanyol. Fonts del govern espanyol esmentades per l’ACN apuntaven, en canvi, la possibilitat d’aprovar un altre decret perquè no en sortissin perjudicats els pensionistes ni els usuaris del transport públic. En un missatge a X, Puigdemont insistia que, si els importés de debò els ciutadans, impulsarien el decret i demà mateix tindrien les mesures aprovades. Divendres passat, quan va anunciar que suspenia les negociacions sectorials amb el PSOE, el president de Junts en va exonerar totes les mesures que fossin beneficioses per als catalans.
Els retrets creuats eren de manual. Hi havia en joc qui pagava els plats trencats d’una disputa política que va molt més enllà dels pensionistes, que evidencia la precarietat parlamentària amb què governa el PSOE, la necessitat de Junts d’obtenir uns rèdits que demostrin al seu electorat que el pactisme tenia un sentit i l’etern tempteig entre dos vells coneguts que han de decidir si els interessos mutus són encara més forts que les conseqüències d’una desavinença definitiva. I s’hi va barrejar ERC. Perquè Junts, en dies com el d’ahir, també malda per diferenciar-se al congrés dels qui van ser els seus socis al govern català i demostrar per la via dels fets que no formen part del bloc de la investidura. I perquè ERC tampoc no vol deixar que desacreditin les contrapartides obtingudes durant dues legislatures consecutives després de tot un cicle de desgast electoral.
Nogueras i Rufián
Així que, del faristol estant, la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, acusava el PSOE de fer trampes i instava la resta de partits a deixar de votar a favor dels socialistes “a canvi de res”. “Ens preguntem fins quan alguns partits catalans continuaran menjant-se aquests gripaus i aquest xantatge”, va dir, en referència a Esquerra. Gabriel Rufián, visiblement molest, va acusar Nogueras de difondre una mentida “miserable” perquè ells, això de votar en canvi de res, no ho havien fet, i remarcava que eren tan de dretes i reaccionaris que, per la seva vergonya, coincidien amb el PP i Vox. Rufián hi veia un pas més perquè al final tot acabés en una situació que ERC admet que pot semblar “marciana” però que creu viable: la “majoria” de PP, Vox i Junts acabarà tombant el govern de Sánchez.
Puigdemont no es vol barrejar amb el PP i Vox en cap moció de censura, però en la seva determinació d’intentar treure el màxim rèdit de la dependència parlamentària del PSOE sempre hi ha hagut la premissa d’equiparar els socialistes espanyols i els populars quan es tracta de les reclamacions de Catalunya, amb la desconfiança com a punt de partida. Per això van reclamar un verificador o mediador, i per això també Junts, sovint al costat del PNB, no dubta a votar igual que el PP o Vox en les votacions en què més pesa la ideologia. L’argument de Junts és que prioritza els interessos dels catalans i de Catalunya. Rufián els acusava d’amagar el seu esperit de dretes sota la bandera, per molt estelada que sigui.
Tots els ous a la cistella de Madrid
El xoc de Nogueras i Rufián arribava després de la reunió de la setmana passada de Puigdemont i Oriol Junqueras a Waterloo, amb els respectius secretaris generals. I evidenciava que on són més lluny de coincidir i d’entendre’s, si no canvia res, continua essent a Madrid, sobretot perquè hi han situat el centre de la seva acció política. No era menor que Puigdemont es referís ahir a una suposada “pre-campanya electoral” espanyola. Perquè de tant tibar la corda de la relació amb el PSOE, es pot acabar trencant, i ningú garanteix a Junts que torni a tenir la clau de la governabilitat. Això també perilla, entre més coses. Malgrat tot, l’avançament electoral espanyol no és una situació que els socialistes assumeixin com a possible, ni a Madrid ni a Catalunya, on Salvador Illa també s’ha quedat sense pressupost i sotmès a una negociació complicada peça a peça amb ERC i els Comuns. Però perquè Sánchez pugui reclamar amb uns mínims d’estabilitat, Junts li ha deixat dues reclamacions sobre la taula.
La primera és el traspàs integral de les competències en immigració. Junts no vol ni un encàrrec de gestió ni una cogestió. La segona és la proposició no de llei que insta Sánchez a presentar una qüestió de confiança. Després del doble ajornament de la mesa per a decidir si l’admet a tràmit o no, Puigdemont pressiona perquè ho faci i els dos partits es donin més temps per a continuar negociant. L’avís de Junts és que interpretaria un “no” com un cop de porta definitiu, i es trencaria tot. Aquest és, en realitat, el moll de l’os de tota la batussa d’ahir.
