Hi havia una època, tampoc no gaire llunyana, en què a l’estat espanyol era legal segrestar persones. No únicament era legal, sinó que era l’estat mateix que se n’ocupava, de manera metòdica i organitzada, mitjançant el Ministeri de Defensa. Els segrests duraven dotze mesos i en general acabaven amb l’alliberament dels ostatges, però no sempre era així. Es calcula que uns dos mil hi van deixar la pell. Aquests segrests, que paradoxalment només afectaven la població masculina, fins i tot rebien un nom específic: servei militar obligatori. La mili, per als amics i els soferts participants.

A final d’aquest any en farà vint-i-cinc que es va acabar aquesta pràctica i, per tant, ja fa dies que els joves no arriben a l’edat adulta amb aquesta llosa al cap. Però la cosa venia de lluny, del segle XVIII, amb l’arribada dels Borbons i la necessitat de fornir l’exèrcit per lluitar a la guerra de Successió espanyola. Encara que avui ens sembli increïble, durant anys i panys, anar a fer el soldat era una cosa normal per als nois espanyols, tant els qui ho eren de grat com els qui ho eren per força (de nois i d’espanyols). Tot això també passava nord enllà, perquè el servei militar obligatori, a diferència de la sangria i les castanyoles, i amb modalitats diverses, era comú a la majoria de països europeus.

El servei militar era el ritu d’iniciació i entrada a l’edat adulta. El servei militar era l’ocasió per a sortir per primera vegada de la vida del poble de l’Espanya profunda on t’havia tocat néixer. Al servei militar et treies el carnet de conduir, a vegades el de camió i tot. Al servei militar feies exercici, aprenies valors i potser feies amics. Encara més, que dirien els Dupont: el servei militar et feia un home! Què més vols? Res, romanços. La closca ben pelada, un fusell als braços, una motxilla a l’esquena i apa, a fer excursions per la muntanya i guàrdies interminables i menjar un ranxo infecte i perdre el temps fins al gloriós dia de la jura de bandera.

Amb una mica de sort, si els astres havien estat mínimament favorables i ningú no t’havia destrossat la vida ni donat prou motius per a trinxar-te-la tu mateix, al cap d’un any podies anar cap a caseta i explicar les famoses batalletes de la mili a les sobretaules familiars i a les trobades amb els amics. A vegades, però, els astres no eren favorables, tal com ens ha mostrat recentment TV3 amb els excel·lents reportatges Et faran un home i Morts silenciades (sí, la mateixa televisió nacional que a vegades ens fa estirar els cabells convidant un astronauta madrileny que parla perfectament català a canviar al castellà per fer evident a qualsevol nouvingut que aprendre la nostra llengua és un esforç totalment inútil i balder).

Tal com deia, si els astres no eren favorables, quan el soldat Adrián de la cançó d’El Último de la Fila no podia més d’abusos, quintades, vexacions i violacions, arribaven primer l’alcohol i les drogues, i si aquests no bastaven, les reaccions irreflexives i els suïcidis. Hi va haver més de tres-cents suïcidis documentats entre el 1983 i el 2001, i molts més que han passat a la història camuflats amb una altra etiqueta. Els anys vuitanta, l’exèrcit espanyol era majoritàriament una institució retrògrada, rància, masclista, homòfoba, casposa, racista i tot d’altres adjectius que rimen amb franquista, malgrat els intents modernitzadors dels integrants de la Unió Militar Democràtica (UMD). Quan a mi em van cridar a files, l’any 1986, en fer els divuit anys, el servei militar era una immensa absurditat.

D’això parla justament Mili KK, l’obra de teatre que s’acaba d’estrenar a l’Espai Texas de Barcelona. De fet, és una reestrena, perquè l’obra de Jumon Erra i Marc Angelet va néixer al Festival Temporada Alta del 2018 i havia voltat per Catalunya després. Ara, amb un trio d’actors parcialment renovat, l’obra es pot veure el dilluns i el dimarts fins al 5 de maig, amb converses postfunció el dilluns. Mili KK parla de l’absurditat del servei militar i explica com una colla de joves somniadors, valents, lluitadors i generalment peluts van aconseguir de tombar-la. Com que tampoc no anem tan sobrats de referents en què els bons guanyen els dolents, trobo que està molt bé que es recordi i se’n parli.

L’obra és un bon exemple de teatre documental, basat en testimonis reals, que barreja el català (poc) i el castellà (molt), i que en algun moment peca d’un llenguatge un xic artificiós, a parer meu. Els fets arrenquen amb el consell de guerra que es va fer a València el 23 d’abril de 1971 contra el mític Pepe Beúnza, el primer objector de consciència a l’estat espanyol per motius polítics. Fins aleshores tan sols els Testimonis de Jehovà refusaven d’anar a fer el soldat i passaven llargues temporades a la presó. Beúnza va convèncer alguns utòpics més com ell, que van formar una petita comunitat i que el 1975 van organitzar un casal d’estiu a can Serra, a l’Hospitalet, per demostrar que el compromís amb la societat es podia acomplir de maneres molt més útils que no pas anant a fer la mili.

El gener del 1977 es va crear el MOC, el Moviment d’Objectors de Consciència, que aplegava una setantena de grups i grupuscles de tot l’estat i que es va acabar convertint en una riuada imparable. Pel camí, assemblees, moltes assemblees, discussions aferrissades, escissions i diferències estratègiques que arribaven a crear posicions irreconciliables, com passa sovint al marge esquerre de la societat. El debat interminable entre lluita violenta i lluita no violenta. Els enfrontaments entre partidaris de la prestació social substitutòria (PSS) i els partidaris de la insubmissió. Els enfrontaments, menors, entre els partidaris de la insubmissió al servei militar i la insubmissió a la PSS.

A més, en el món independentista, que era el meu, encara hi havia el dilema sobre si calia aprofitar l’oportunitat del servei militar per aprendre a fer anar una arma, perquè, com diu la cançó de Barricada, algú ha de prémer el gallet. Els anys vuitanta eren anys de basquitis intensa i de debat sobre la conveniència o no de passar de la propaganda armada que practicava Terra Lliure a la lluita armada nua i crua. Rebutjàvem el servei militar perquè érem pacifistes o perquè era l’exèrcit espanyol? Cadascú tenia les seves raons, però amb el pas dels anys vam aconseguir de passar de la situació en què la mili no es posava en qüestió a aquella en què la cosa més normal fos no fer-la.

Jo primer em vaig fer objector i després insubmís a la PSS i és de les decisions de què em sento més orgullós. Puc dir que vaig aportar el meu granet de sorra al triomf de la desobediència civil. També ballava l’himne “Moriréis como imbéciles” de La Polla Records, o “Antimilitar”, dels RIP, com els tres actors de Mili KK. O escoltava i m’emocionava amb les més nostrades “Insubmís” de Lluís Llach i “No he nascut per militar” de Sau, a banda de la ja al·ludida “Querida Milagros” d’El Último de la Fila. Llegia les “Historias de la puta mili” de l’Ivà a El Jueves i passava de tant en tant pel lokal del MOC del carrer de la Cera a cercar informació o demanar ajuda per a omplir correctament les instàncies que calia fer. Res, que igual com hi ha les batalletes de la mili també hi ha les batalletes de l’objecció de consciència i de la insubmissió, i potser està bé que se’n parli ara que es torna a debatre sobre la possibilitat de reintroduir el servei militar obligatori.