‘Els catalans demanem una mediació internacional independent.’ És la proposta que formula el president Carles Puigdemont en el llibre La crisi catalana, el resultat d’una llarga conversa amb el periodista Olivier Mouton que publiquen demà simultàniament les editorials La Campana (en català), Lannoo (en neerlandès) i Racine (en francès). És un llibre pensat per a un lector europeu, en què Puigdemont exposa fins a quin punt l’independentisme català s’ha carregat de raons per a reivindicar el dret d’autodeterminació i l’assoliment d’un estat català en forma de República; explica, amb la voluntat de ser escoltat –llegit– a tot Europa que el moviment independentista català ha crescut sobre els pilars del pacifisme i l’europeisme i que la voluntat de proposar solucions a Espanya ha topat una vegada i una altra contra l’immobilisme, el menyspreu i l’agressivitat institucional. ‘No puc i no ho vull!’, explica el president que li va etzibar Mariano Rajoy en l’últim dinar que van tenir tots dos sols, quan li va demanar d’acordar els termes d’un referèndum. Ara Puigdemont, en aquest llibre, insisteix en la mateixa proposta, però amb un hoste nou a la Moncloa, Pedro Sánchez, i interpel·lant les institucions europees directament i pública perquè assumeixin el rol de mitjanceres que no van arribar a fer els dies posteriors a l’1-O.

El president explica que la proposta de mediació europea que fa en el llibre La crisi catalana ja la va formular a Sánchez quan era secretari general del PSOE, i també a Pablo Iglesias, com a secretari general de Podem. No revela, però, quina resposta li van donar ambdós dirigents. És així com presenta la proposta Puigdemont:

«Com ha de ser aquesta mediació? Ha de ser discreta. No pot ser pública. Ha de comptar amb una autoritat política i tècnica important. Europa ha d’estar informada del que passa i seguir els treballs que es facin de molt a prop. Una altra condició és que no hi ha hagi cap condició prèvia: tothom pot defensar les seves idees. És important que tot el procés es faci sense agenda. S’ha de conduir a través del diàleg. Som conscients que pot durar molt de temps. Per garantir que es desenvolupa de manera pacífica des del principi fins al final del procés, la relació entre Catalunya i Espanya s’hauria de gestionar provisionalment sobre la base de la confiança mútua i d’un ampli marc d’acció sense conflictes constitucionals, amb la supervisió del mediador. Seria un compromís polític per a una transició constructiva entre aquest statu quo i la fórmula final, tant si és la independència com si no ho és. Aquest plantejament permetria també veure els efectes positius d’una opció federal pel que fa al respecte de les institucions, el finançament, la llengua, la cultura… Dit d’una altra manera: amb aquesta proposta ofereixo al govern espanyol la possibilitat de lluitar per guanyar el referèndum. Si juga el partit, el pot guanyar; però per això ha d’acceptar jugar-lo.»

‘Escolta, Europa’
L’europeisme de Puigdemont és a prova de bomba, malgrat la crisi actual de la UE, malgrat l’allunyament de la bombolla de poder de Brussel·les respecte dels ciutadans i malgrat el paper que van tenir les institucions europees durant l’octubre republicà. I una prova d’això és el fet que Puigdemont arriba a proposar Donald Tusk, el president del Consell Europeu, com a possible mitjancer en aquesta negociació entre Catalunya i Espanya que propugna. Tusk, el ‘santcrist gros’ que va fer sortir la UE el 10 d’octubre de l’any passat quan faltaven poques hores perquè Puigdemont declarés la independència; aquella promesa seva, parlant de tu a tu a Puigdemont, de fer possible una resolució dialogada del conflicte si el president afluixava i s’ho repensava. I el president va afluixar i s’ho va repensar, però després hi va haver silenci. A la Moncloa, silenci; a l’arena mediàtica i jurídica, soroll de timbals. Però a l’altra banda de la línia, sempre silenci. Puigdemont recorda aquell dia i l’anomena ‘el frau del 10 d’octubre’.

I malgrat tot interpel·la Europa, una vegada més. És el corol·lari de tot un llibre en què el president parla als europeus, s’hi adreça per fer-se entendre, després de gairebé un any d’haver estat un dels polítics de moda al continent, perquè ha estat capaç de posar en contradicció la justícia espanyola, adés a Bèlgica, adés a Alemanya… La crisi catalana és un manual per a entendre les raons de l’independentisme i la legitimitat de fer passos com els de la tardor passada, amb una proposta per a negociar amb Espanya inclosa. Una vegada més, amb mitjancers europeus. Que no sigui dit. Però mentre Puigdemont acabava de repassar el text final d’aquest llibre en un apartament en un poblet del seu conegut Slesvig-Holstein, Pedro Sànchez, com a flamant president espanyol després d’haver aconseguit de foragitar Rajoy, ja fixava amb tinta vermella quin era el seu límit per al diàleg: un nou estatut d’autonomia. I més enllà d’això, res.

Què passa, doncs, si el govern espanyol llença a la paperera aquesta proposta, si manté la negativa de negociar res que s’assembli ni de lluny a un referèndum sobre la independència? ‘Si aquest diàleg fracassés hauríem de poder conservar el dret d’autodeterminació’, diu Puigdemont al periodista Mouton. I s’enretiraria si la negociació anés endavant; és a dir, si la proposta fos ben acollida plegaria. Si no, treballarà per a la creació d’un Consell de la República que encara no s’ha instaurat i que ja fa més de mig any que es va anunciar. Que ha de ser ‘un espai polític i social a partir del qual es pugui treballar en el desplegament de la república.’ Perquè ‘si la situació no canvia, aquesta serà la meva feina’, rebla Puigdemont.

L’exili l’afecta. En algunes de les pàgines d’aquest llibre s’arriba a entrellucar un Puigdemont que no és tan fàcil de veure; més vulnerable, afectat per la llunyania de la seva Girona i de la família, preocupat per la sobreexposició mediàtica que ha tingut en molt poc temps, en pocs mesos d’ençà del dia que Artur Mas li va trucar i li va dir que tenia un quart per a decidir si volia ser president de la Generalitat. Ell, que volia ‘viure amb discreció el tram final de la seva vida útil’. Però no podia dir que no. El lector català pot tenir en detalls com aquests un nivell de lectura diferent de l’europeu, més profund sobre la personalitat del president, i amb la possibilitat d’acostar-se una mica –només una mica– a l’explicació que fa Puigdemont dels dies més crítics dels fets de l’octubre: de la decisió de no convocar finalment les eleccions avançades fins a la decisió d’anar-se’n a l’exili.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb