L’altre dia comentàvem amb una persona acostumada a furonejar per hemeroteques, arxius i biblioteques, a la recerca de fotografies dels anys republicans, que l’any 1981, quan Edicions Proa va publicar les Memòries polítiques de Joan Puig i Ferreter, amb pròleg i edició de Guillem-Jordi Graells, es triés precisament aquella coberta concreta. És una fotografia de grups dels diputats d’ERC del juny del 1931 en què l’escriptor, polític i editor no mira pas a càmera, sinó que, tot enriolat i trapella, sembla que fa un comentari al seu veí de l’esquerra –que riu amb totes les dents– i, fins i tot, fa que es tombi de mig cos al conseller Ventura Gassol. Total, que Puig i Ferreter hi apareix de perfil, amb la nàpia característica, mentre Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas miren clarament al fotògraf. Fins i tot Ramón Franco Bahamonde, llavors diputat republicà, que tragina unes crosses, hi és perfectament immortalitzat. Podríem preguntar a Graells –i ben segur que ens ho respondria– el motiu d’aquella tria i no pas, dic jo, la de la fotografia també política en què l’escriptor improvisa un discurs polític dalt d’una cadira de boga. Per mi, aquella fotografia de perfil sembla que faci referència a la seva posició dins la història de la literatura catalana, de la política republicana i de l’edició en la nostra llengua. Visible i invisible. Present i absent. Dins i fora. Integrat i expulsat. Influent i marginal. Real i irreal.

Hi pensava de resultes de la darrera edició de Camins de França, dins la col·lecció A Tot Vent d’Edicions Proa, que ell mateix va dirigir, i a propòsit de l’article que va publicar el reusenc Miquel Bonet al Quadern d’El País, “Joan Puig i Ferreter: breviari reivindicatiu d’un escriptor lapidat”, en què el proclama, ras i curt, “el millor novel·lista català de la primera meitat del segle XX”. Bohèmia, periodisme, teatre, novel·la, edició, política… no podem negar que va ser present durant gairebé sis dècades de cultura catalana, del tombant de segle fins a l’exili parisenc. Alhora, pocs prestigis han estat tan baquetejats com el seu, d’una manera constant i permanent, i pocs autors han fet ells per manera de sabotar tan contundentment el pedestal de la seva glòria, amb episodis tan delirants com l’enfrontament amb l’escriptor Ferran Canyameres, que va donar lloc a la redacció de sengles llibres furibunds.

Orígens que marquen

Nascut a la Selva del Camp el 1882, la seva arribada al món ja presagiava l’escàndol: fill natural en una època en què això marcava de per vida la biografia del nounat, la seva mare, Consol Puig i Ferreter, de qui va acabar adoptant els cognoms, va ser acusada pel seu marit d’adulteri en un procés judicial que significà el deshonor i el repudi social de la mare i la criatura. Poc ens podem imaginar com devia afectar criar-se en aquestes circumstàncies el petit Joan, en un temps en què ni s’havia considerat plausible la psicologia infantil. Format en el grup cultural de Reus, al voltant de Cosme Vidal, conegut com a Josep Aladern, i el seu germà Plàcid, es va instal·lar a Barcelona, ciutat amb la qual tingué una relació d’amor i d’odi, com tants fills de comarques amb el desig d’esdevenir algú en aquella capital mediterrània encara una mica poble gran. De tota manera, la vida bohèmia, el modernisme anarquitzant i aquella irrefrenable passió per les dones i els dies el va posseir i va abandonar els estudis de farmàcia. Dos anys més tard, se’n va anar nord enllà, en un relat que va escriure gairebé trenta anys més tard en aquest Camins de França que s’acaba de recuperar.

Si de la seva experiència iniciàtica al país veí, en va fer un relat a mig camí de la novel·la i l’autobiografia, va fer igual amb la seva experiència com a periodista a La Vanguardia. Tot i haver-se fet un nom al teatre, amb obres com Aigües encantades –el nostre Un enemic del poble, per dir-ho així, que ens van fer llegir al batxillerat–, Puig i Ferreter compaginava la ploma literària amb l’exercici del periodisme, com a redactor nocturn del diari dels Godó, retratat amb tota la mala bava a Servitud, un dels seus llibres més celebrats. Per Puig i Ferreter, el periodisme era un esclavatge, i més en aquell niu de mesquineses i figures ridícules que era la redacció de La Llanterna. Tot i acabar essent foragitat del diari, la premsa el va perseguir tota la vida i va arribar a ser director de la Campana de Gràcia durant el període republicà.

Del triomf a la glòria

Novel·lista febril i excessiu, un dels seus períodes de més activitat literària coincideix amb la famosa polèmica sobre la novel·la a les lletres catalanes, amb Josep Maria de Sagarra i Carles Riba com a animadors del debat. D’aquell pòsit, en va néixer el premi Crexells, instaurat pels amics del pensador, traductor i periodista desaparegut prematurament a imatge i semblança del premi Goncourt. El primer any, el 1928, el jurat format per totes les patums de la literatura del moment no trobà cap dels originals presentats digne de ser reconegut i votà a partir dels títols publicats aquell any. S’enfrontaren, doncs, Cartes de lluny, de Josep Pla, i Vida interior d’un escriptor, del nostre home. L’empat resultant comportà que el premi quedés desert i s’haguessin d’esmenar les bases per a l’any següent. Un escàndol. Alhora, potser ell no era l’escriptor en qui pensaven els crítics i intel·lectuals quan demanaven novel·les als escriptors catalans, però a fe de Déu que els va inundar de pàgines. Com que la fortuna somriu els audaços, Puig i Ferrater va veure recompensada la tossuderia amb el Crexells del 1929, on un ancià Narcís Oller li lliurà el guardó, tot traçant una paràbola entre La febre d’or i El cercle màgic que semblava anar de Valls a Reus.

Encara falta un episodi no menor en la vida de Puig i Ferrater: la política, que el va portar de la glòria a l’infern, i que en bona part va marcar la recepció posterior de la seva figura. El va posar en aquest perfil que dèiem al començament. Diputat a les corts constituents de la República i al Parlament de Catalunya, amb l’esclat de la guerra va ser comissari de Montserrat, encarregat, per tant, de l’evacuació dels monjos i la protecció dels béns els primers dies de la revolució, i conseller d’Assistència Social de la Generalitat, en dos governs de curta durada. Enviat a França per comprar-hi armament, la seva gestió econòmica va ser controvertida i objecte d’acusacions d’enriquiment i apropiació indeguda que el van marginar durant l’exili, situació a la qual va reaccionar amb una venjança monumental titulada El pelegrí apassionat, on surten malparats tots els noms de la cultura i la política del seu temps. No és fàcil ser un paranoic i que, a sobre, et persegueixin. Fou en aquest període en què, per a acabar-ho d’adobar i enviar-lo encara més a l’ostracisme, va arribar el triangle amorós amb qui llavors era potser el seu millor amic, Ferran Canyameres. Entre tots dos, Maria Stella Testout, amant de Puig i Ferrater, que l’acusà d’haver tingut relacions íntimes amb el seu devot admirador. De l’amor a l’odi hi ha un pas i la follia de l’autor de La dama enamorada acabà veient traïcions pertot arreu. Ella va ser qui en va sortir més malparada –amb un cop de planxa al cap–, però la literatura catalana va obtenir dos llibres que ressegueixen l’afer del punt de vista de l’un i de l’altre d’una manera que no s’ha repetit mai més: El gran sapastre. Vida exterior d’un escriptor i La traïció de Llavaneres.