Jordi Cuixart, sortint de la presó de Lledoners (foto: Albert Salamé)

Els discursos dels presos polítics han estat un bany d’optimisme i moral de victòria per les venes. Han declarat que volen acabar la feina començada el Primer d’Octubre, que no seran lliures fins que l’exili no ho sigui, que esperen veure el regne d’Espanya condemnat a Europa, i que no seran ells qui callaran. Han arribat a qualificar de Guantánamo el Tribunal Suprem. És a dir, mentre l’independentisme segueix en el seu particular Dragon Khan emocional (avui s’acaba el món, demà ens el mengem), els presos polítics han fet miques dos mites depriments en pocs minuts: un, que els indults, pel fet de ser reversibles, convertirien els presos en éssers callats i submisos. No fos cas que tinguessin por d’estar dins. I dos, que la distància amb l’exili és insalvable. Tot embolcallat amb crits de “independència” i “ho tornarem a fer” per part de la gent.

Tot plegat ha provocat titulars a les portades dels diaris espanyols com aquests: “‘Sortim a guanyar allò que no vam poder guanyar l’1-O’. Els indults no frenen la conjura independentista” (El Mundo); “‘Miserable’, ‘infàmia’ ‘repressió’: els indultats surten carregant contra Espanya” (El Español); “Els líders de l’1-O surten de la presó enviant un avís al govern: ‘No callarem mai i continuarem endavant’” (ABC).

Només uns exemples per a veure de què parlem: “Permeteu-me que el primer record dels presos polítics sigui per al president Puigdemont, la Marta Rovira, el Toni Comín, la Clara Ponsatí, l’Anna Gabriel […] No existeix l’indult que farà callar el poble de Catalunya. Avui no ens han fet callar. I no callarem mai. Ens ho volien fer perdre tot i l’únic que hem perdut és la por. Visca Catalunya lliure, i visca els Països Catalans!” (Jordi Cuixart).

“Sortim amb el cor determinat a guanyar allò que no vam poder acabar l’1 d’octubre. Ho farem. I ho farem junts. I ho farem bé. I guanyarem. Que el regne d’Espanya sigui condemnat al Tribunal Europeu de Drets Humans!” (Jordi Sánchez).

“Hi ha algú que diu que hem de demanar perdó. Els que han de demanar perdó són aquells que van picar la nostra gent. Si algú es pensava que tancant-nos ens debilitaríem, en sortim més forts” (Josep Rull).

“Ens han donat un indult condicionat, revisable i parcial. Que ho sentin ben alt: el nostre compromís per culminar el que vam començar l’1 d’octubre no és parcial, revisable ni condicionat! Fins que els exiliats no siguin lliures, la nostra no serà una llibertat plena. Amb vosaltres i per vosaltres, visca Catalunya lliure!” (Jordi Turull)

“Si creuen que tancant-nos a les presons ens prendran les ganes, s’han equivocat de poble i d’època […] El 2015 dèiem que anàvem a totes, i avui continuem en aquest camí. Continuem sumant perquè la República no és una opció, és una necessitat” (Raül Romeva).

“La presó no ens doblega davant de res, reforça cadascun dels nostres convenciments”, deia un Oriol Junqueras, que havia començat el seu discurs així: “Il·luminats per la flama del Canigó, voldria recordar que ens van tancar a la presó el dia de l’aniversari del meu fill. I sortim la revetlla del sant de la meva filla.”

“Això d’avui no és una gran victòria, però és una victòria” (Carme Forcadell).

“Els nostres ideals són els mateixos, tot està per fer i tot és possible” (Dolors Bassa).

Escoltant la majoria dels presos un tenia dues sensacions. La primera, que sortosament acaba una època dura, en què hem hagut de llegir els presos per mitjà d’intermediaris. Escoltar-los directament ens fa oblidar els intermediaris. I la segona: que ves que no tinguin molt més al cap el Primer d’Octubre ells que no pas molts dels qui som fora. Avui hem vist uns presos vibrants, directes i al gra.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.