Determinat i ferm. Així descriu Pol Leiva i Cuixart l’estat d’ànim del seu oncle, que avui fa un any que és privat de llibertat per la justícia espanyola. El 16 d’octubre de 2017, Jordi Cuixart fou empresonat a Soto del Real –més tard, traslladat als Lledoners–, després d’un dia sencer de declaracions a l’Audiència espanyola, juntament amb Jordi Sànchez. L’empresonament del president d’Òmnium Cultural va trasbalsar bona part de país i, naturalment, la família, que s’ha hagut d’adaptar a la seva absència.

El nebot de Cuixart diu que cal mantenir el cap alçat. Sent compassió per aquells que volen dilapidar l’estat de dret, i diu que són uns quants contra milers de persones que defensen els drets i llibertats contra els abusos. No tenen fi ni compte els agraïments per la solidaritat que rep la família. Està convençut que els presos no tindran un judici just a Espanya, però que Estrasburg serà la via que acabarà donant-los la raó.

Pol Leiva rep VilaWeb al recinte de la Fabra i Coats, a Barcelona. Té vint-i-tres anys. És bateria i estudia jazz allà mateix, a Sant Andreu de Palomar. L’escenari és l’interior d’una antiga fàbrica reconvertida en centre cultural. Diu que ha mamat la consciència de país del seu oncle i la consciència social del seu pare.

Fa un any que van empresonar el vostre oncle. Quines sensacions teniu?
—Ha passat molt de temps i pràcticament no ens n’hem adonat. A casa vivim en un 16 d’octubre constant. Amb aquell titular. Amb aquell furgó. Tanques els ulls i veus aquella imatge del furgó entrant al mòdul quatre de Soto del Real. Malgrat que han passat moltes coses, vius entre el trasbals d’anar i tornar de Madrid i dels Lledoners. No t’has adonat que han passat 365 dies.

Fou el moment més dur d’aquest últim any?
—Ho recordo com un moment d’una gran estranyesa. L’endemà l’advocada ja ens feia arribar normatives del centre penitenciari, instruccions sobre les bosses, la roba… En Jordi deia que tenia fred. Imagineu-vos a l’octubre a la serra de Madrid. S’havia de gestionar tot. Sincerament, jo no havia estat mai a Madrid i hi hem acabat anant amb una facilitat brutal i relativitzant la distància que hi ha des de Barcelona. Suposo que és aquesta estranyesa i voler-ho gestionar tot de la millor manera possible que ens va ajudar també a no decaure. Hi ha hagut moments durs. Nadal va ser difícil. Jo sóc bastant alternatiu i a mi això de Nadal… Però a casa creuen en allò de cada ovella al seu corral, i va ser la primera vegada que per Nadal deu famílies van estar partides, com diuen alguns partits polítics. I ben partides.

Com la recordeu, aquella nit del 16 d’octubre?
—Va ser un dia molt potent. Ells entren a declarar molt d’hora al matí. Surten a dinar i després se’ls queden definitivament. No vam anar a Madrid, només el va acompanyar l’equip d’Òmnium i els advocats, perquè és cert que ja ensumàvem alguna cosa. La tornada hauria estat dura. Jo feia vida normal. Era a classe, però enganxat a la ràdio. Vaig dir al professor que en qualsevol moment podria anar-me’n. Feia vida normal, però molt pendent de la informació, enganxat als mitjans, a les xarxes… perquè era un moment excepcional per a tota la família.

Txell Bonet  ha denunciat amb contundència l’empresonament del vostre oncle…La seva presència als mitjans és molt important… Us ha sorprès que amb una situació tan dura i hostil tingui aquesta gran força?
—Hi ha una cosa que ens demanen molt. D’alguna manera en Jordi ens va anar preparant per a aquell moment. Va temptejar el terreny. Sabíem que aquest moment havia d’arribar, però no te’n fas conscient fins que no el tens al damunt. En el moment que entra en una cel·la, tots els focus giren cap a mi, les seves germanes i la Txell Bonet. Si em sorprèn res d’ella és l’energia i la dignitat amb què encara la situació. No para mai, és picar pedra constantment. Treballar, treballar, treballar i treballar. Allò que en Jordi anomena fer xarxa. No tan sols em sorprèn, sinó que ho admiro. Fa una feinada espectacular.

I  la vostra mare –la germana de Cuixart– i els seus pares….
—En Jordi té dues germanes i ell és el petit. Ma mare és la mitjana. Els meus avis de primer no ho entenien. El seu fill és a la presó per haver dissolt una manifestació, fruit d’un relat totalment inventat. Han hagut d’escoltar mentides sobre el seu fill, sobre la nostra família, veure’l constantment a la televisió tot i saber que és tancat… És un moment emocionalment dur. Malgrat tot, en Jordi ho ha encarat amb una dignitat espectacular. Sempre l’hem animat i ell a nosaltres. Té un paper cabdal perquè no decaiguem. Truca i ens diu que continuem endavant. També ens diu que això serà llarg, ho veu molt clar. És una cursa de fons. Que no podem esprintar perquè arribarem sense forces als quilòmetres següents. No li hem retret mai res. Els avis són grans, tenen més de setanta anys. En Jordi ens diu que això pot durar deu anys, i per a ells són molts, vol dir que arribaran al final de la vida, pràcticament.

Quan el podeu veure o parlar-hi?
—Ell té dues trucades cada setmana, de vuit minuts. Bé, en té més, de trucades, però en fa servir dues amb nosaltres. Dilluns i divendres. A vegades estic sol, a vegades amb els avis. A partir del seu modus vivendi nosaltres teixim el nostre dia a dia. I anar-lo a veure, ara pot ser més freqüent, perquè a les presons catalanes es premia la feina dels presos. A Soto això no funcionava. Teníem un vis-a-vis familiar cada mes i mig, un vis-a-vis íntim mensual i un vis-a-vis amb el nen.

El fet que ell sigui a la presó, us fa tenir sentiments negatius?
—Sentiments negatius no n’hem sentit mai. Sí que sentim, de vegades, molta compassió. Per tota aquella gent que es dedica a explicar mentides i relats que no existeixen. A mirar de difondre un relat de violència que no existeix. També desitgem que aquesta injustícia capital no recaigui mai més en ningú. Sentim una enorme dignitat pel meu oncle, que és empresonat per haver defensat el dret de vot, el dret de manifestació, el dret d’organització… Anirem a totes amb ell, però mai en contra d’aquells que volen negar-nos els drets. Avui aquesta injustícia la rebem nosaltres, però en qualsevol moment pot recaure sobre qualsevol altre moviment; un moviment que defensi la llet en pols, per exemple. Nosaltres hem posat en qüestió l’statu quo, i qualsevol col·lectiu que s’organitzi pot acabar igual.

Com el veieu, el judici?
—Amb moltes ganes. Parlo en nom d’en Jordi i de la família. Tenim moltes ganes que arribi aquest judici, que s’acabi la presó preventiva, que s’ha aplicat d’una manera injusta i il·legal. Com deia ell en una carta, no anirem a defensar-nos de l’estat espanyol, sinó a acusar. No a atacar, com es va malinterpretar després. La nostra resposta sempre ha de ser pacífica i la millor manera de fer-ho és amb el llenguatge. En Jordi, en nom de tota la gent que érem davant el Departament d’Economia el 20 de setembre, acusarà l’estat espanyol d’haver vulnerat sistemàticament els nostres drets i els dels milers de persones que van votar el primer d’octubre.

S’ha explicat que Cuixart fa meditació a la presó, i que això l’ajuda a assumir la situació.
—L’ha ajudat moltíssim. És una persona inquieta que gaudeix molt de la muntanya, de sortir, de respirar… He anat moltes vegades a la muntanya amb ell. És la manera com mentalment pot evadir-se i veure el món des d’una altra perspectiva. També ens ajuda la correspondència. Ens imaginem quan l’escrivim i quan ell la llegeix a la cel·la. La meditació i aquesta actitud ens ajuda a tots.

Com us ha canviat la vida el fet que ell sigui a la presó?
—Primer de tot, el focus mediàtic. Ara som personatges públics, o semipúblics. Quan no hi havia govern, a vegades es buscaven respostes sobre què calia fer entre els familiars dels presos. Ho vivim amb molta estranyesa. Quan et rep el president del parlament o el president de la Generalitat, penses què hi faig aquí. Jo feia vida normal, estudio música i el diumenge en Jordi venia a dinar a casa i parlàvem de política. Xerràvem, rèiem i discutíem perquè ell té un caràcter fort i jo també. Discussions sanes sobre coses que passen al món. I de cop i volta a ell el tanquen i tu et trobes allà al mig, amb molta estranyesa. Ara som com la seva veu. Som la veu d’en Jordi Cuixart. Això ho visc amb molta responsabilitat i sobretot molta admiració per ell.

Com valoreu el contacte amb familiars dels altres presos polítics?
—Doncs la veritat, primer de tot i molt personalment m’ha aportat una immensa humanització dels nostres representants polítics. Gent que t’imaginaves en una esfera completament diferent de la teva. De cop i volta t’adones que tenien parella, fills, pares… tota una família. Et referma en la lluita perquè no es criminalitzin ni es deshumanitzin els rivals polítics. Formo part activa de la junta de l’Associació Catalana pels Drets Civils. Amb qui en parles, d’aquesta situació que vius? Tota aquesta xarxa de familiars que s’ha creat és molt positiva. Sempre ens ajudem. I per qüestions pràctiques, com ara els paquets, la correspondència…

Hi ha hagut centenars d’actes de suport a tot de Catalunya.
—És espectacular. No ens cansarem mai de repetir gràcies, gràcies, gràcies allà on anem. Tota aquesta gent que es planta cada setmana a les presons, en Joan Bonanit que cada dia els diu bona nit als Lledoners, aquesta gent que hi va, perseverant, els avis de Reus, els joves, la gent que porta el llaç groc o una xapa… Realment a vegades tinc moltes ganes de donar les gràcies a tothom. És una font de solidaritat i d’energia… un capital humà sensacional.

Ara ha fet també un any del 20-S, de l’1-O… N’heu pogut parlar, amb Jordi Cuixart?
—De política, en parlem per correspondència. En les trucades o les visites, parlem de coses més quotidianes. Ell defensa, com ha fet sempre, que no va haver-hi violència. Que vam actuar pacíficament. Que vam defensar les urnes. Que es va votar, i a més no van aconseguir ni una urna abans del primer d’octubre. Que ell no ha comès cap crim, i que ho tornaria a fer tantes vegades com calgués.

La setmana passada va cristal·litzar la crisi de l’independentisme al parlament. Què en penseu?
—Nosaltres, com a família, no entrem al relat curt de la política. Vam dipositar la nostra confiança en els votants del 21 de desembre. És feina dels polítics i ells mateixos han de cercar les vies. Vaig dipositar la meva confiança en una urna en unes eleccions condicionades per l’estat espanyol.

Confieu en la justícia europea?
—És l’única via que veiem clara. Aquí no hi haurà un judici just. La presó preventiva no ha tingut garanties, l’equip d’advocats ha denunciat les irregularitats d’aquesta instrucció titella i aquesta sentència era redactada des del moment zero. Només confiem en la justícia europea. Han dit del dret i del revés que no hi ha rebel·lió ni sedició, que no va haver-hi violència. Podem anar amb la Carta de Drets Civils i la Declaració Universal dels Drets Humans i podem assenyalar la vulneració d’una riuada de drets vulnerats en aquesta situació de presó preventiva, en la instrucció, en la designació de jutges… La nostra única confiança és Estrasburg.

Sou independentista de tota la vida?
—Sí. Havia militat a l’esquerra independentista. Ara ajudo una mica la gent d’Esquerra Republicana de Santa Perpètua. A més, crec ferventment en un territori unificat de la llengua. Països Catalans. Països Valencians. Països Balears. Poseu-hi el nom que vulgueu. És igual. En Jordi ens ha inoculat durant molts anys la defensa de la unitat de la llengua. El meu pare, andalús, era un emigrant que va treballar a la Seat. Sempre dic que tinc la consciència social del meu pare i la consciència de país del meu oncle. Entre tots dos m’han fet independentista, des de sempre.

Malgrat tot, us veig optimista.
—Això no és una qüestió d’independència. És una qüestió de defensa dels drets. D’uns quants que volen liquidar l’estat de dret amb l’excusa de la unitat d’Espanya. Per sort, crec que són pocs. Un estat, al final, és poca gent. Al davant, hi ha molta gent determinadíssima a defensar els drets humans i els drets civils. No renunciarem als nostres drets. A l’autodeterminació, a la manifestació, a la dissidència política. Ho han de tenir molt clar aquells que pensen que això és cosa de banderes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb