Poden convertir els nostres mòbils en una bomba, com han fet contra l’Hesbol·là?

Actualitzacions de dimecres, 18:

·Fonts dels Estats Units afirmen que els cercapersones van ser adquirits a Taiwan, a l’empresa Gold Apollo i eren del model AP924.
·Gold Apollo ha aclarit que no fabrica a Taiwan aquests aparells sinó que són fabricats a Hongria, sota llicència, per l’empresa BAC.
·Aquests aparells tenen una bateria alcalina AAA, però també inclouen una bateria de suport de liti.
·En total l’Hesbol·là en va comprar uns tres mil. Israel els va interceptar i va posar una petita càrrega explosiva en cadascú o els va canviar per altres que eren iguals i ja portaven la càrrega -en això les fonts divergeixen.
·S’hauria activat aquesta càrrega enviant un missatge fals.

L’atac, segurament d’Israel, que ha fet esclatar avui simultàniament no pas menys de 2.750 cercapersones (pagers, en anglès) al Líban i a Síria ha causat un enorme impacte.

Nou persones, pel cap baix, han mort per la deflagració d’aquests aparells, que normalment es porten a la cintura, al coll o en una butxaca, i hi ha milers de ferits que col·lapsen els hospitals de tot el Líban. La darrera xifra parla de tres mil.

La gran pregunta és com s’ho han fet els atacants, però també si una maniobra com aquesta es pot repetir. Concretament si algú, vist que també porten bateries i estan connectats, podria convertir els nostres mòbils en una bomba, com han fet contra l’Hesbol·là.

Ciberatac o intervenció de la cadena de subministrament?

La resposta depèn sobretot del mètode que s’haja fet servir. Ara com ara, hi ha dues opinions. La primera reacció ha estat pensar en un ciberatac, però els experts cada vegada estan més convençuts que no: que ha estat la més gran operació coneguda fins ara d’intervenció –amb aquesta finalitat– d’una cadena de subministrament.

Els cercapersones són uns aparells de comunicació molt rudimentaris. Molt populars als anys 1990, abans d’arribar el telèfon mòbil, permeten de rebre missatges curts d’alerta o texts, i en alguns casos enviar-ne.

Funcionen amb piles o amb bateries i, com que gasten molt poc, tenen una gran autonomia i poden estar dies sense haver-los de recarregar. Per a una organització gran com l’Hesbol·là, perseguida per Israel –segurament la primera potència tecnològica del món– fer servir els telèfons actuals és deixar massa portes obertes a una possible intrusió. Per això han adoptat tecnologies més primitives, sense tants forats per on entrar. La baixa potència elèctrica dels cercapersones, a més, feia molt improbable que poguessen causar tots sols les poderoses explosions d’avui. La sorpresa, doncs, ha estat majúscula.

Per això els experts pensen que és molt més probable que tot plegat siga una operació extraordinàriament ben planificada d’intervenció en la cadena de distribució dels aparells.

És a dir, que quan l’Hesbol·là els va adquirir, entre la compra i el lliurament, els serveis secrets israelians –si és que n’han estat els responsables– els van canviar tots físicament, i substituïren els originals per uns d’exactament iguals però amb una petita càrrega explosiva i un detonador preparat perquè fessen explosió el mateix dia i a la mateixa hora. Ací hi ha altres possibilitat com són que les bateries actuassen com detonadors en rescalfar-les o que la càrrega fos activada a distància per un missatge.

Un precedent clarificador

No seria pas la primera vegada. L’any 1996 un dels principals dirigents de l’Hesbol·là, i principal responsable de la fàbrica d’explosius de l’organització, Yahya Abd-al-Latif Ayyash, va ser assassinat quan li explotà el telèfon mòbil. Israel li havia robat el telèfon i l’havia canviat per un d’igual però que contenia quinze grams de ciclotrimetilentrinitramina (RDX), un explosiu molt potent. Quinze grams de pes es poden camuflar en el pes normal d’un aparell i són prou potents per a matar una persona.

Els fets d’avui han estat una cosa semblant? Molt segurament que sí. Probablement, els aparells que van arribar als militants de l’Hesbol·là no eren els originals, sinó els modificats.

Algú pot fer explotar a distància els nostres telèfons?

La pregunta aleshores és si això descarta la possibilitat que algú faça explotar els nostres telèfons mòbils a distància? La resposta és que no ben bé. Perquè fins que no s’investigue a fons què ha passat no sabrem alguns detalls importants. Sobretot el paper que hi ha tingut, si n’han tingut cap, les bateries o les piles.

Sky News Arabia, per exemple, diu que el Mossad va canviar els cercapersones originals posant-hi una petita càrrega d’explosiu que s’ha activat quan s’han escalfat les bateries. Pot ser? Pot ser. També s’hauria pogut col·lapsar l’aparell enviant milers de missatges per segon i obligant-lo a escalfar-se perillosament. Tot és possible ara mateix. Fins i tot que s’hagués col·locat explosiu dins de l’aparell que després s’activés a distància, per exemple amb un missatge.

El problema de les bateries de liti

Les bateries de liti tenen el problema del sobreescalfament –com s’ha vist en el cas dels patinets, que per això en moltes ciutats no poden entrar en el transport públic ni en els avions, on els passatgers són avisats rutinàriament sobre el possible perill d’un reescalfament de la bateria.

Les bateries de ions liti (que pràcticament fan servir tots els mòbils avui) són piles carregables que emmagatzemen energia elèctrica i que es combinen químicament per produir i transportar energia. Aquestes piles es carreguen més de pressa i duren més que no les convencionals, però tenen el problema que generen calor i, si no es gestionen adequadament, poden produir compostos a l’interior que arriben a esclatar.

La diferència la marca que algú haja pensat que això es pot fer

No sabem si ha passat això o no, però com tantes vegades ha passat abans, allò que marca la diferència en aquest cas és que un humà haja pensat que això es podia fer. I aquest sí que és un senyal d’alarma clar sobre els nostres telèfons mòbils i la nostra societat.

Igual com va passar en els atacs de l’11-S ordenats per Bin Laden, la cosa més difícil era imaginar que es podia fer. Que algú imagine que això és possible. En aquell cas que es podien convertir avions de passatgers en míssils; en aquest cas que es poden fer servir aparells de telefonia mòbil com a bombes.

Si portem una bomba a la butxaca no serà tan fàcil de fer-la explotar

Per aquest motiu la preocupació sobre les bateries serà diferent a partir d’avui. En la hipòtesi que això hagués estat un ciberatac i que no hi haja explosiu sinó sols el reescalfament fins a explotar de les bateries s’hauria demostrat, és cert, que tots portem una bomba a la butxaca. I si és una combinació de ciberatac i explosius col·locats també s’ha fet evident el perill que poden implicar aquests aparells. Però això no implicaria encara que fos fàcil de fer-la explotar ni que hi hagués cap perill imminent, fora d’aquest atac.

Perquè en el cas de l’Hesbol·là hi ha unes característiques úniques que fan l’atac especial: la xarxa era tancada, no formava part de la xarxa comercial normal, se sabia que tots els cercapersones anaven a parar a persones potencialment perilloses, i tots els aparells eren iguals, comprats feia poc, identificables i amb el mateix sistema operatiu. Israel hauria pogut entrar al servidor central de la xarxa i a partir d’allí difondre l’ordre que els aparells no deixassen de funcionar mai per reescalfar-los fins a l’explosió. O fer explotar una càrrega plantada prèviament amb un missatge o escalfant les bateries.

Però una acció com aquesta tindria una difícil traducció en un món obert de xarxes múltiples, sistemes operatius múltiples i bateries i piles diferents i usuaris que no són tan senzills d’identificar. L’eficàcia d’aquest atac d’avui no seria repetible a gran escala en les xarxes comercials.

En qualsevol cas això no elimina la major: algú ha pensat que els mòbils poden ser bombes i, igual que les companyies d’aviació van haver de refer tota la seguretat després de l’11-S, segurament els fabricants de mòbils han topat avui amb el seu problema més important en anys, sinó en dècades.