El reviscolament de l’arbre més famós de la literatura catalana

  • Saïm Edicions publica el poema ‘El pi de Formentor’ de Costa i Llobera en un llibre d’autor de Toni Galmés i amb pròleg de Maria del Mar Bonet

VilaWeb
El pintor de Toni Galmés acaba creant aquest quadre on el pi destaca superb.
Sebastià Bennasar
28.10.2019 - 21:50

‘Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,/ més poderós que el roure, més verd que el taronger,/ conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera,/ com un gegant guerrer.’ Era el 1875 quan el jove Miquel Costa i Llobera (1854-1922) escrivia ‘El pi de Formentor’, un dels poemes més importants de la literatura catalana, tot i que no va obtenir el ressò previst fins deu anys més tard. Ara la joveníssima editorial Saïm Edicions (situada a cavall de Barcelona i Mallorca) l’ha reeditat en una edició il·lustrada per Toni Galmés. El llibre té un pròleg de Maria del Mar Bonet, un estudi introductori de Bernat Cifre i un epíleg de Joan Buades, que desmunta el mite del poema.

Les vint-i-quatre il·lustracions de Toni Galmés basteixen una història: la d’un home madur, un pintor que copia del natural i que va a cercar aquest arbre tan singular de la literatura catalana per immortalitzar-lo. Aquest pintor ocupa la coberta del llibre. I a l’interior, només en llapis i carbonet, el veiem carretejar els estris de l’ofici i arribar al lloc on pot pintar l’arbre solitari que veu a distància. Deixa la jaqueta penjada en una branca, planta el cavallet, encén la pipa i, ara sí, comença a escampar els tubs de color, el verd i el blau, sobretot, un verd i un blau que impregnaran la mirada del pintor a mesura que acabi el seu quadre i s’eixugui les mans. El quadre, una volta acabat, pot ser un homenatge a Joaquim Mir, o a Anglada i Camarasa, però sobretot és el tancament de tota una història de la recerca de la bellesa, en què Galmés dialoga de tu a tu amb el poema i el fa seu d’una manera magistral, amb la qual cosa crea un llibre d’artista on el poema es revalora i pren un nou sentit.

Maria del Mar Bonet, que va musicar  el poema el 1981 al disc Jardí tancat, dedicat a poetes de la Renaixença mallorquina i de l’anomenada Escola Mallorquina, diu: ‘Crec sincerament que “El pi de Formentor”, juntament amb “Desolació”, de Joan Alcover, són dels millors poemes de la literatura catalana.’ I afegeix: ‘Aprendre’l de memòria quan era nina va ser molt important; tenir-ne la rima, l’equilibri i l’harmonia de les estrofes molt endins em va facilitar de trobar-hi la música.’ Per ella, el poema és un símbol de la península de Formentor que forma part de la serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat. ‘Dins una Mallorca plena d’especulacions i destruccions –diu–, la geologia, la flora i la fauna de la serra perillen greument. “El pi de Formentor” també té per a mi un missatge clar: hem de protegir la serra de Tramuntana abans no sigui massa tard.’

Punyalada de la noblesa insular

Joan Buades tanca l’epíleg sense cap mena de condescendència: ‘El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi involuntari d’una Mallorca gairebé prístina a punt de morir per la punyalada d’una noblesa insular, per uns senyors, que mai no van saber cuidar ni la terra ni la seva gent, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de bitllets, conservadora només en les formes, apocalípticament revolucionària en el foment de la destrucció de l”íntima substància’ dels pinars de les riberes de tota l’illa. Si Costa i Llobera fos viu, no cal descartar que, a hora foscant, voldria fer seure la Bellesa en els seus genolls i la trobaria, com Rimbaud, amarga, molt amarga.’

El pintor arribant a l’indret des d’on vol pintar l’arbre. Dibuix de Toni Galmés.

Ja tornarem als motius que té Buades per a arribar a aquesta conclusió. Bernat Cifre, a l’estudi que fa del poema, diu que l’obra de Costa presenta tres miracles: ‘Primer miracle: la qualitat. Lo pi de Formentor és –dins el breu format de quaranta versos– una de les millors odes, no ja de la llengua catalana, sinó de les que s’hagin escrit en el món i en la història. Segon miracle: la precocitat. El Miquel autor tenia, quan la compongué, la verda edat de 21 anys. Aleshores mostrava esser tan madur, llegit i culte per parir una tal criatura. Tercer miracle: el compromís. L’autor, amb sa vida i fets, demostrà estar compromès amb el programa, breu, hem dit, però intens, proclamat pel seu arbre. Costa no solament escrigué, sinó que complí l’escrit fins a identificar-se amb ell. Com pensaran els crítics, Costa i Lo pi són una mateixa cosa.’

Cifre, que és un admirador absolut del poema i en bona part del poeta, també afirma sobre el text: ‘Peça rodona, no sabem quant de temps pensada, però sembla escrita d’una tirada. Insignificants resulten les correccions i variants realitzades entre 1875 (primers manuscrits) i 1907 (darrera edició). Rèpliques o imitacions, altres pins d’altres autors –algun molt meritori– no tendran mai ni l’alçada ni la frescor, transparència i espontaneïtat de la creació de Costa i Llobera, pare d’una criatura tan afortunada. Bandera plantada sobre un cim on el mestre romàntic-clàssic no s’enfilaria mai més.’

Si Cifre és un gran entusiasta de Costa, Buades és molt més crític i ens explica: ‘El pollencí, que havia perdut la mare a 10 anys, va portar una existència de cotó fluix que va conduir-lo al sacerdoci després de passar pels estudis de dret. Només va començar a tenir vertadera anomenada ja de gran, en encetar el segle XX, com a representant il·lustre de l’anomenada Escola Mallorquina.’ Ens el situa el 1875, quan escriu el poema, com un jove de 21 anys amb un pare marcadament espanyolista i orfe d’una mare ultracatòlica. És un Costa que ja ha passat per Madrid i ha escrit en una carta: ‘jo emperò, com a criat dins les muntanyes, he de tenir per força afició a coses més fortes i senceres, a costums més senzilles y lliures, estich a dins aquesta vila lo mateix que una cabra penyalera estaria dins un jardí paredat’.

Buades explica també que el poeta, ja madur i reconegut com a Mestre en Gai Saber, s’horroritza pels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, sense cap mena d’empatia amb els obrers ni amb Ferrer i Guàrdia; i que la família es ven el patrimoni familiar de Formentor a Adán Dihel, que el 1929, amb el poeta ja mort feia uns quants anys, obre l’exclusiu hotel Formentor. ‘El Formentor farà fallida i passarà a mans de sicaris del nostre Rockefeller, Joan March, sense la llarga mà del qual (i la dels seus hereus) no s’entén res de la metamorfosi de l’illa en un parc miner a cel obert on el ciment i l’asfalt han anat ofegant la bellesa i la vivor amb tanta ferotgia que no hi ha una ‘ànima forta’ que ‘pugui traspassar la boirada’ per arrelar enlloc. De fet, viure a l’illa per als illencs s’ha convertit fa estona en una distòpia, en una font d’angúnia col·lectiva que mereixeria un poema coral molt més punyent i captivador que El pi de Formentor per ser expiada.’

Així doncs, el poema no deixa ningú indiferent. Origina de la nostàlgia i la simbolització de Maria del Mar Bonet a l’absoluta devoció de Cifre, passant per la mirada crítica de Buades. Però sobretot és capaç de transformar-se per esdevenir quelcom del tot nou gràcies a l’art de Galmés. Un poema que ressorgeix, ‘Amunt, ànima forta!’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any