El 7 de gener de 2015 Philippe Lançon tenia dues opcions: o bé anar a la redacció de Libération o bé anar a la de Charlie Hebdo, el setmanari satíric francès on es feia el consell de redacció per definir el número de la setmana. I va anar a la revista satírica. Una estona després d’haver començat la reunió, on es discutia de tot amb el màxim sentit crític, dos homes varen entrar a la redacció, varen matar una dotzena de persones i en varen ferir onze més. Un dels ferits fou Lançon, que es va quedar sense mandíbula, gairebé com els soldats francesos que a la Primera Guerra Mundial varen tornar sense queixos i varen encunyar l’expressió gueule cassé. Més de dos-cents dies d’hospitalització i múltiples cirurgies varen forjar un nou Philippe Lançon, un home que manté els valors d’abans i alguns dels seus records, però que és totalment diferent d’aquell que fou ferit a la redacció de Charlie Hebdo.

La narració d’aquesta experiència terrible, la de la reconstrucció de la identitat pròpia i la de la reconstrucció de la col·lectivitat, l’explica a L’esqueix de carn (Angle Editorial), un títol –en català– que l’ha fascinat per la sonoritat. ‘Sóc molt feliç de ser a Barcelona, una ciutat que estimo sobretot pels grans escriptors que he pogut entrevistar fent de periodista i perquè el meu llibre ha sortit també en català, un idioma misteriós per a mi que vull aprendre per redescobrir què he escrit’, diu. Una mica abans Rosa Rey, la seva editora en català, explicava: ‘Comencem el curs amb una obra sensacional, que posa la pell de gallina i que és plena de referències a l’alta cultura i al dolor físic i emocional i que mostra l’optimisme de ser viu.’

El llibre també ha estat publicat per Anagrama. Jorge Herralde explica que la coneixença amb Lançon ve de lluny, dels temps en què el periodista havia volgut entrevistar un tímid Roberto Bolaño que no es fiava del seu francès per a la conversa. ‘No pateixis, en Philippe parla castellà perfectament gràcies a moltes aventures amoroses’, va dir Herralde a Bolaño, que va poder veure la doble plana a Libération poques setmanes abans de morir-se.

Anècdotes a banda, L’esqueix de carn és un llibre duríssim, però alhora d’una bellesa colpidora. ‘He tingut la sort que les guerres han estat molt bones per als cirurgians, que han pogut desenvolupar les seves tècniques, i després aplicar-les a la medicina convencional; com el càncer de mandíbula, per exemple. Allò que vam viure nosaltres a la redacció de Charlie Hebdo, situada entre la plaça de la República i la plaça de la Bastilla, dos dels símbols principals de França, va ser un acte de guerra. Però, compte, l’atemptat el varen fer dos fills de la República, dos pobres homes joves; àrabs, sí, però francesos’, explica. I afegeix: ‘El meu llibre no és polític, ni sociològic, és un conte on explico la vida d’un home que sobreviu a un atemptat i què passa a la seva vida, al seu voltant i a la seva memòria. Recobra una vida que ja té cinquanta anys, però en la qual hi ha un tall. Ha sobreviscut. És una persona molt semblant i a la vegada molt diferent de la que ja no existeix.’

Lançon és capaç d’explicar extraordinàriament bé el dolor ara que ha recuperat les paraules. ‘Penseu que la boca ens serveix per a menjar, per a comunicar-nos, per a besar. Al principi jo no sentia dolor perquè sempre anava medicat, però a poc a poc els nervis han tornat a créixer i a omplir la meva mandíbula. És com si constantment algú et colpegés amb tota l’ànima i has d’aprendre a resistir els efectes de la sensació. Per a mi, que sempre he parlat més del compte, haver d’estar més d’un mes sense parlar ha estat molt dur. Aprens a valorar molt el silenci. He hagut d’acollir el dolor i ensinistrar-lo. I això és formidable perquè no et deixa espai ni per a l’odi ni per al rancor.’

Sovint li retreuen aquesta manca d’odi als autors de l’atemptat, però ell respon: ‘Tots aquests anys he treballat en tota mena de diaris d’esquerres. Alguns de molt radicals i alguns que no ho són tant. I sempre m’he mantingut en la meva posició socialdemòcrata i pacífica, poc radical, que per als amics sovint és poc comprensible. A l’hospital també he estat així. L’odi és moda, fins i tot en la creació literària, i per a mi no serveix de res; no és una bona gasolina per a escriure un llibre.’

De fet, el procés d’escriptura de L’esqueix de carn també ha estat bastant singular. ‘He escrit el llibre en uns sis mesos, però no ha estat pas una teràpia, sinó que sorgeix després de la teràpia. Primer hi ha hagut la cirurgia, els psicòlegs, els fisioterapeutes, els amics i els amors i llavors, dos anys després, he pogut escriure el llibre, quan la teràpia d’urgència s’havia acabat. Havia passat un any i mig entre la primera frase del llibre i la segona, que no vaig poder escriure fins que no vaig sortir del laberint. Havia d’esperar i entendre que el llibre és el producte d’un altre home, que ja no és la víctima, sinó que és l’escriptor.’

Fins al punt que Lançon va acabar de revisar el darrer capítol mentre esperava per baixar a la sala d’operacions per a una cirurgia –menor, en comparació amb totes les que li havien fet. ‘Tenia tres hores lliures i vaig entendre que l’havia d’acabar llavors, abans no arribés l’encarregat de baixar-me a baix, de qui coneixia perfectament les passes per tot el temps que havia passat a l’hospital abans d’aquella darrera cirurgia. Vaig saber que ja era un altre home qui l’havia escrit.’

Lançon explica també: ‘Cada vegada m’interessen menys els terroristes; els articles que en llegeixo no m’ensenyen res que no sàpiga, sé en quin món visc. Sobre el terrorisme, una novel·la de Conrad m’ha interessat infinitament més que no pas tots els assaigs que he llegit, i això que era un escriptor molt conservador. Però a partir de la ficció comprèn molt bé l’ànima dels terroristes.’

Les ferides de l’atemptat li han afectat la capacitat lectora. ‘I això és terrible, perquè feia crítica literària, i encara en faig. Ara llegeixo molt a poc a poc, sobretot assaig, i no sé com encarar la ficció ni com a lector ni com a escriptor’, explica. L’altra conseqüència és el domini de la por. Mentre era a l’hospital el van canviar de cambra, i la primera cosa que va veure va ser la possibilitat que algú li disparés del sostre estant. Ho va veure ell i ho varen veure els policies que el vetllaven. ‘Tenir por no és el problema, sinó què en fas, de la por. Es combat amb el caràcter i la força de voluntat. Quan vaig tornar al metro i veia nois àrabs amb motxilla em pensava que portaven bombes. I volia baixar. Però no vaig baixar mai. Si hagués baixat la primera vegada hauria acabat baixant sempre. Ara continuo anant amb metro i amb el temps, si no passa res, la por se’n va.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb