No sé si quan llegireu aquest article ja sabrem el nom del candidat a una nova investidura al parlament. Però és evident que ja som en aquest moment. S’ha descartat d’investir Puigdemont, deixant de banda què pugui dir la justícia espanyola, el govern espanyol, ‘Manolo el del bombo’ o la cabra de la Legión. Sigui com vulgui, juntament amb molts altres exemples que neixen tots del vespre del 27 d’octubre, és més clar que mai que no hi ha República, ni efectiva ni simbòlica.

Podem dir que hi és en la mesura que una bona part dels ciutadans la tenen al cap i al cor. Però, si em permeteu que deixi de banda ara les teories relativistes del construccionisme social, la República encara s’ha de construir. No és cap realitat. I l’acatament de les instruccions i prohibicions dels tribunals espanyols n’és la prova més clara. La declaració ja és feta. Això sí. Si l’ha feta el parlament, jo no la puc considerar simbòlica. I encara menys si pensem en les conseqüències que ha tingut per als qui la van impulsar. Però no estic d’acord a inventar-nos repúbliques que no existeixen perquè tornaríem a fer trampes al solitari que ja sabem on ens menen.

No passa res. Sóc poc tremendista. Penso que hem avançat molt, encara que ara sembli que estiguem ben encallats i sense idees. Els passos fets no es poden desfer. Ara som en un altre estadi i, tant si seguim un camí com si en seguim un altre, ben aviat es veurà que no hi ha cap encaix possible dins Espanya. I que hi ha un dilema que continua inalterat: independència o dissolució de Catalunya. Encara que hi hagi la voluntat de fer governs ‘efectius’ o ‘viables’ o ‘dòcils’ (cadascú que hi posi l’adjectiu que més li plagui), hi ha una realitat amb què toparem a cada passa que fem. I caldrà prendre noves decisions ben aviat.

Tanmateix, em sembla que, si el camí que vol la majoria del bloc independentista (Junts per Catalunya i Esquerra) és mirar de fer un govern autonòmic que desfaci el 155, que permeti de desencallar la situació actual i, sobretot, que eviti unes noves eleccions, cal que exigim algunes actuacions que sintonitzin (mal que sigui lleugerament) amb allò que va passar el primer d’octubre. Sabrem si el govern ‘viable’ té aquesta sintonia al cap de pocs dies de la presa de possessió. Ho sabrem si s’activa un pla de xoc per a revertir les decisions que ha pres el govern espanyol aprofitant el 155 i es fa de manera immediata.

Jo entenc que el govern que pugui constituir-se ara tan sols pot tenir sentit si es dedica de manera sistemàtica i incansable a posar l’estat espanyol davant el mirall. Perquè aquesta és l’única manera real de fer això d’eixamplar la base, que sembla l’objectiu prioritari. Fa molts anys que no fem res més sinó eixamplar la base. I l’independentisme ho continuarà fent. No conec ningú –ni a l’independentisme ni a fora– que no vulgui eixamplar la base en favor de les idees i els projectes que defensa. I em sembla que hi ha una confusió sideral sobre quina és la fórmula de fer-ho.

En la primera fase del ‘procés’, es va eixamplar la base per insatisfacció arran d’una reforma estatutària insuficient per a bona part dels ciutadans. En la segona fase, es va eixamplar per humiliació, de resultes d’una actitud colonial al congrés espanyol i d’una decisió tirànica del Tribunal Constitucional. En la tercera, es va eixamplar per projecte, quan l’independentisme va ser l’únic bloc capaç de posar damunt de la taula una sortida realista a l’atzucac català. En la quarta fase, es va eixamplar la base per missatge social, quan es demostrà que totes les millores que aprovava el parlament per lluitar contra la pobresa i en favor el benestar dels ciutadans eren atacades i liquidades ferotgement d’Espanya estant. Amb el referèndum de l’1 d’octubre, vam entrar en una nova fase que eixampla la base per xoc democràtic i dignitat cívica.

És a dir, la vulneració de drets i llibertats i la repressió de l’estat espanyol fan que molts ciutadans que s’havien desentès del projecte independentista es trobin obligats a decidir-se. Molts ciutadans tenen avui la necessitat íntima de definir-se. I la demostració de l’autèntica cara de l’estat espanyol pot dur un gruix indeterminat de catalans a la conclusió que no hi ha cap possibilitat d’una Espanya diferent. Però aquest eixamplament es farà si es treballa bé ací i hom no es dedica a caçar mosques pensant que cal tornar a una fase ja superada i que va donar tant com va poder.

Jo no hauria optat per aquesta via. Però ja ho hem dit moltes vegades i sembla que la major part del bloc considera que s’ha de seguir aquest camí de viabilitat i no el de plantar-se. Sigui com vulgui, això es pot fer tenint clar que cal col·locar Espanya davant l’espill constantment. Que cal avançar sense esperar el permís de l’amo i que el món vegi quina és la seva manera d’actuar. Que s’han de prendre decisions que capgirin ràpidament les decisions preses pel 155. I que ens hem de llevar del cap la legislatura llarga i tranquil·la que alguns voldrien. Que no se’n vagi ningú a casa, que la cosa continua i caldrà plantar cara.

@PereCardus, periodista

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb