Va caldre un temps perquè es reconegués, però la pèrdua d’olfacte va acabar esdevenint una de les característiques definitòries de la covid-19. Ara és àmpliament sabut que la covid té un efecte únic sobre els receptors d’olfacte. I que, passats sis mesos, al voltant del 10% dels que han perdut aquest sentit diuen que encara tenen dificultats amb l’olfacte i el gust.

Els efectes poden ser profunds. Per això, vam voler documentar com era viure amb dificultats d’olfacte i gust a llarg termini. Per aconseguir-ho, vam treballar amb AbScent, que té un grup de suport en línia per a gent amb problemes d’olfacte postcovid.

Quan vam parlar-hi, vam poder tenir una imatge de quins són els impactes més amplis sobre la pèrdua d’olor a causa de la covid-19. Quan vam fer la investigació, més de nou mil persones s’havien unit al grup. Cada dia veiem nous relats de l’efecte devastador del canvi sensorial.

Vam començar a fer preguntes per a entendre millor què passava i la resposta va ser aclaparadora. La gent realment volia que les seves experiències fossin escoltades. Amb el consentiment dels participants, comencem a analitzar les respostes. Vam comentar cada tema que detectàvem amb el grup i els vam ensenyar el document sobre la recerca abans d’acabar-lo. Volíem assegurar-nos d’explicar les històries correctament. I vam descobrir això.

S’acaba la satisfacció de menjar

Abans d’anar més enllà, definim uns quants termes clau. L’anòsmia és una pèrdua total de l’olfacte. La paròsmia és una distorsió de les olors habituals, normalment de manera desagradable. El gust és allò que recullen els receptors de la llengua. El sabor és l’experiència sensorial total dels aliments, de què l’olor és el contribuent principal, però els altres sentits també hi són implicats. Això vol dir que fins i tot si tens gust, la pèrdua d’olfacte afecta greument el sabor.

La primera cosa que ens va sorprendre va ser com d’impredictible i desorientadora podria ser l’experiència de pèrdua sensorial. Per alguns participants, els efectes eren absoluts: “Era com un interruptor de llum: del 100% al 0% en un parell d’hores… No hi havia olors distorsionades ni aromes, res. Era com si se m’apagués el nas”

Per uns altres, les coses eren més fluides. L’anòsmia podia mutar en paròsmia. El menjar que estava bé un dia podia esdevenir repugnant l’endemà. Aquesta narrativa del caos –tal com l’anomenen els sociòlegs– va fer que la pèrdua de l’olfacte fos molt difícil de viure, i encara més de gestionar. Una condició sobre la qual no hi havia control.

L’efecte sobre la gana també era impredictible. Com era d’esperar, la gent tenia dificultats per menjar, especialment quan es distorsionaven les olors. Alguns ho van passar realment malament, fins i tot arribant a tenir desnutrició i una pèrdua greu de pes.

De manera menys habitual, alguns van informar d’augment de pes. Normalment era gent amb anòsmia, després d’haver perdut el sentit de l’olfacte. Això es pot entendre si t’adones de la distinció entre voler i agradar, cosa que els psicòlegs anomenen cicle de plaer.

El desig sorgeix quan persegueixes allò que consumiràs. La satisfacció és quan ho tens i l’assaboreixes. A l’anòsmia, aquesta part saturada ja no hi és, però això no implica que es deixi de desitjar: “Falta la satisfacció alimentària. Veig que menjo més per provar d’aconseguir aquest sentiment satisfet… Guanyo pes a causa d’un estímul constant per a satisfer allò que mai no podré satisfer”, diu un afectat.

La intimitat és una olor

Però no era tan sols el menjar. Fins que no ho perds, no t’adones com és d’essencial menjar per a les alegries quotidianes, especialment els plaers socials: “Estic trista pels meus sentits perduts. Ja no hi ha nits de tast de vins i formatges ni còctels de ginebra amb les amigues.”

L’efecte dels canvis sensorials en les relacions íntimes va ser encara més escandalós. En moltes publicacions, la gent descrivia la soledat de deixar de sentir l’olor de la seva parella o dels seus fills. Una vegada més, fins que no s’acaba, no ens adonem de la importància de l’olor per a la intimitat i la connexió. L’efecte de la paròsmia va ser pitjor: “La seva olor natural em feia desitjar-lo; ara em fa vomitar.” Com li dius això, al teu amant?

Les relacions d’algunes persones amb si mateixes i amb el món també han canviat. Alguns afectats sense sentit de l’olfacte van explicar que se sentien separats de si mateixos i del món. Amb la paròsmia, podria ser encara més inquietant, amb fortors causades per les olors quotidianes, cosa que fa que el món se senti com un lloc perillós i confús.

Per alguns, aquests canvis sensorials van ser, afortunadament, temporals. No obstant això, mesos després, molts romanen atrapats amb profunds canvis sensorials, amb tota l’angoixa que comporta. Encara que hi ha proves que la formació en olor ajuda a la recuperació sensorial en unes altres condicions, encara som en les primeres etapes de la comprensió i el desenvolupament de tractaments, cosa que equival a una pandèmia de sensació alterada.

Vincent Deary és professor de psicologia de la salut aplicada a la Universitat de Northumbria (Newcastle) i Duika Burges Watson és professora de salut global a la Universitat de Newcastle. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.