Per quins motius els socialistes van de caiguda a tot Europa?

  • A tot Europa els partits socialistes s'enfronten a una gran crisi, que ara viu molt particularment el PSOE

VilaWeb
Seda Hakobyan i Alexandre Solano
30.10.2016 - 22:00
Actualització: 30.10.2016 - 22:40

Els partits socialdemòcrates han estat una de les dues cares del bipartidisme imperfecte que es va formar en la majoria de les democràcies europees des de la segona meitat del segle XX. Però aquests darrers anys un discurs que havia estat dominant durant dècades ha entrat en crisi, fet que els ha situats en una cruïlla: o refunden el discurs o caen en un descens electoral que sembla no tenir fons.

Del discurs dominant a la tercera via
La reconstrucció d’Europa va permetre un llarg període de creixement econòmic i una modernització que va anar acompanyada d’una millora de l’ocupació i dels salaris. Aquest sistema va ser dirigit pels estats, que mantingueren la propietat però intervingueren en l’economia de mercat, és a dir, van nacionalitzar serveis i indústries clau, allà on calia fer prevaler el benestar social. Entre més serveis, es van nacionalitzar les elèctriques, l’aigua, les fonts d’energia (carbó, acer, gas, etc.) i també el transport (ferrocarrils, construcció d’avions i automòbils, etc.).

Alhora esdevenien pilars d’aquest sistema la universalització de serveis socials i laborals, com ara la sanitat, l’educació publica, les pensions i el subsidi als desocupats. Per finançar aquests serveis es va establir un sistema d’imposts, que també permetia de redistribuir la riquesa per a crear més igualtat. És, en definitiva, allò que anomenem estat del benestar.

Aquest sistema va obtenir un consens ampli des de l’esquerra fins als conservadors. Les polítiques socialdemòcrates es van imposar, encara que moltes en realitat van ser desenvolupades per polítics de dretes, com ara Konrad Adenauer (1949-1963), Charles de Gaulle (1959-1974) i els demòcrata-cristians italians, que van governar ininterrompudament del 1945 al 1981.

Amb el fre del creixement econòmic es va perdre el consens gràcies a l’entrada del neoliberalisme amb Thatcher (1979-1990) i Reagan (1981-1989). La crítica de tots dos anava contra la intervenció estatal en l’economia i feien una defensa del lliure mercat. Deien que calia privatitzar serveis, perquè consideraven que les empreses públiques eren ineficients, una visió que es va accentuar amb el col·lapse de l’URSS. Per ells, com més desregulacions hi hagués i menys es restringissin les operacions de les empreses, més podrien créixer i més riquesa i ocupació es crearia.

A mitjan anys noranta els socialdemòcrates no governaven a cap dels grans estats europeus. A Alemanya, hi havia el demòcrata-cristià Helmut Kohl (1990-1998); al Regne Unit, John Mayor (1990-1997) substituïa Thatcher. França era presidida per Jacques Chirac (1995-2007) i a l’estat espanyol Felipe González perdia la presidència, que passava a mans del conservador José María Aznar (1996-2004). A Itàlia el Partit Socialista desapareixia literalment, ofegat per la corrupció, mentre Silvio Berlusconi esdevenia primer ministre (1994-1995).

En aquestes circumstàncies, el laborista Tony Blair va proposar una posició política que volia ser intermèdia entre el neoliberalisme i l’antiga socialdemocràcia: l’anomenada tercera via. Aquesta posició assumia la visió liberal de l’economia en un món cada vegada més globalitzat, amb una defensa de la desregulació i la reducció d’imposts, a més de la responsabilitat personal davant un estat que consideraven sobreprotector i amb uns ciutadans massa dependents. I simultàniament es volien mantenir els serveis bàsics per a la població i diferenciar-se dels conservadors, sobretot en la defensa de llibertats com ara l’avortament o el matrimoni homosexual.

La crisi dels partits socialdemòcrates
Aquest nou enfocament pensat per renovar el discurs socialista i atreure nous votants allunyats del discurs més intervencionista va semblar que funcionava: va donar una dècada de govern a Tony Blair (1997-2007) i a Alemanya s’establí un canceller socialista, Gerhard Schröder (1998-2005). El 1999 els socialistes havien girat la truita i governaven en 13 estats membres dels 15 de la Unió Europea d’aquell moment.

Aravot partits socialistes.001

Però la crisi del 2008 i les discrepàncies que aquesta mena de política creaven entre alguns votants més tradicionals van fer perdre molts vots als partits socialdemòcrates. Això és a la base dels problemes actuals.

La dreta ha atribuït la crisi a un malbaratament dels recursos per part de l’estat i ha aplicat mesures com ara privatitzacions o la desregulació del mercat laboral, en consonància amb les receptes del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea, l’anomenada ‘troica’.

Els socialdemòcrates, en canvi, sense gaires idees, han defensat els serveis de l’estat del benestar i alhora han mirat de controlar el dèficit i el deute. La solució que han proposat és l’augment dels imposts als més rics –que s’havia tendit a reduir-los per evitar la fugida de capital– i la lluita contra el frau fiscal. La proposta no ha rutllat prou bé i els socialistes europeus han donat la culpa de la seva davallada a la manca de comunicació amb els votants. Tot i amb això, les dades demostren clarament que a les votacions, com al Parlament Europeu, el PSOE coincideix molt més amb el PP que no amb Podem o Esquerra Unida.

Segons dades de Vote Watch, en més de 2.000 votacions al Parlament Europeu, el PSOE ha coincidit molt més amb el PP (75%) i Ciutadans (82%) que no pas amb Podem (57%) i IU (54%).

Noves alternatives per l’esquerra i per la dreta
Vista la situació, una part de la socialdemocràcia europea opina que cal recuperar les polítiques anteriors a la tercera via i adaptar-les a un món globalitzat. Els estats escandinaus, amb un sistema més impositiu, més globalitzats i amb un desenvolupament de l’estat benestar més ampli, són una prova que aquests postulats són possibles. La cara més visible d’aquesta proposta és avui el líder dels laboristes britànics, Jeremy Corbyn, de l’ala més esquerrana del partit.

Però recuperar les polítiques anteriors a la tercera via es considerat per part de molts dirigents socialistes com un tomb que els allunya de la centralitat i, per tant, tenen por que no els condemni a l’oposició. Això, per exemple, ha originat la reacció dins el Partit Laborista, amb una moció de censura contra Corbyn, que ha resistit perquè els militants l’han reelegit en unes primàries. D’alguna manera, la defenestració de Pedro Sánchez podria entendre’s també en aquest context. Els qui ocupen avui la direcció del PSOE sembla que veuen més perillós d’aplegar forces amb Podem i l’independentisme que no pas de fer president un conservador tan radical com Mariano Rajoy.

Noves formacions que ocupen terreny del socialisme tradicional
La desorientació de la vella socialdemocràcia ha menat a la irrupció de noves formacions que ocupen avui una part de l’espai que ha deixat lliure.

Per una banda, han aparegut amb força o han crescut partits situats de més a l’esquerra, com ara l’Aliança Roja-Verda a Dinamarca, Syriza a Grècia, Podem a Espanya, el Partit Socialista als Països Baixos, Die Linke a Alemanya o el Bloc d’Esquerra i els comunistes a Portugal.

Per una altra banda, la pèrdua de sobirania, la submissió a la política fiscal de la Unió Europea, un lliure mercat sense control que beneficia les grans empreses i la incapacitat de controlar les fronteres, han tingut com a resultat que partits d’extrema dreta, com el Front National a l’estat francès, l’FPÖ a Àustria, els Demòcrates Suecs, el Partit de la Llibertat als Països Baixos o el Partit dels Finlandesos hagin crescut espectacularment. En alguns estats, l’extrema dreta s’ha convertit en el partit amb més suport entre la classe treballadora del país. Això també va passar en alguns centres històrics del laborisme on la població va votar més multitudinàriament en favor del Brexit.

En el cas concret d’Espanya, segons dades del CIS, el 24% dels que van votar el PSOE el 2011 van votar per Podem o IU el desembre del 2015 i, encara que no ha aparegut cap partit a la dreta del PP, prop d’un 10% dels votants socialistes van anar al PP o Ciutadans.

I noves fractures
Més enllà de les polítiques econòmiques, o de més fractures clàssiques com ara la religió o el nacionalisme, cal afegir noves divisions en la política que ara tenen una gran força en el debat diari, com el feminisme, el moviment LGTB, l’ecologisme i l’entrada dels partits Verds, els animalistes, la democratització i transparència de l’estat i les polítiques envers la immigració.

Aquestes noves qüestions han dividit també els partits socialdemòcrates, que no basaven la línia ideològica en aquests aspectes, fet que els ha forçat a prendre en molts casos posicions ambigües, que encara ha allunyat més una part dels electors.

Aravot partits socialistes.002

Per exemple, en el cas de la immigració, que no és un gran debat a l’estat espanyol, segons les dades del CIS els votants socialistes no tenen una posició clara. Si a Podem prop d’un 60% se situa en les posicions més favorables a la immigració (0-2), això no passa en el PSOE, que sembla tenir una posició molt més similar a la que té el PP. Segurament, si el debat s’intensifiqués, com ha passat arreu d’Europa, el PSOE perdria els votants que posessin l’accent en aquesta qüestió.

Un altre exemple d’aquestes noves divisions en la política espanyola és la votació de dimarts, en què el PSOE es va abstenir al congrés espanyol, quan es ratificà la tauromàquia com a patrimoni cultural. Això va poder molestar els votants més conscienciats en aquesta causa.

Les dificultats per als socialistes encara són més grans quan han d’encarar problemes com ara la qüestió territorial a l’estat espanyol, que divideix els seus votants, segons els territoris. Segons les dades, prop d’un 50% dels votants del PSC volen un estat federal o defensen el dret d’independència; en canvi, a l’estat espanyol –sense Catalunya– aquest suport és d’un 13%. Un dels casos més extrems seria el de Castella i Lleó, on un 43% dels votants socialistes demana una centralització de l’estat. Sembla difícil, doncs, de fer una proposta que els acontenti tots.

Un detall final és també molt significatiu. L’allunyament de l’esquerra i el sorgiment de noves qüestions que motiven els votants també ha portat els partits tradicionals a no captar els votants joves. Mentre prop d’un 60% dels votants del PSOE són més grans de 50 anys i un 43,7% dels militants del PSC són més grans de 65 anys, els nous partits com ara Podem o Ciutadans tenen prop d’un 70% dels votants menors de cinquanta anys. De manera que, ara com ara, no es veu pas el final de la davallada del socialisme.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any