Per què ens agrada allò que ens agrada?

Els éssers humans, de la mateixa manera que més sistemes cognitius, som sensibles a l’entorn. Fem servir la informació sensorial per guiar el nostre comportament, per existir en el món. Decidim com actuar d’acord amb el valor hedònic que assignem a objectes, persones, situacions i esdeveniments. Afavorim actituds que ens comporten resultats positius o gratificants i evitem les que impliquen conseqüències negatives o punitives. És més, construïm el nostre saber del món segons com de molt (o poc) ens agraden els elements de l’entorn, una tasca que tan sols som capaços d’assolir a còpia d’aprendre i generar expectatives sobre aquests elements. En definitiva, la valoració hedònica és un mecanisme biològic fonamental. Encara més: és crucial per a la supervivència.

Tradició normativa

Durant mil·lennis, els filòsofs i els científics han perseguit un objectiu comú: identificar lleis que relacionin les propietats dels objectes amb el plaer que n’obtenim quan els percebem. La idea que les preferències emanen dels objectes es remunta al pensament filosòfic clàssic. L’escola pitagòrica sostenia que el valor hedònic de qualsevol objecte residia en l’harmonia i proporció entre les seves parts. D’una manera semblant, propietats com ara la simetria, l’equilibri i la proporció àuria han estat postulades com a determinants en els nostres gusts.

Aquesta tradició de pensament assumeix que el valor hedònic és consubstancial a l’objecte: per tant, s’espera que un objecte ens causi respostes predeterminades concretes en termes de bellesa, gust o delit. El màxim exponent en temps recents d’aquesta tradició és un estudi publicat a la revista Nature Human Behavior que diu que les preferències es poden predir a partir de les característiques dels estímuls.

Però aleshores, per què podem tenim gusts tan diferents (i fluctuants) sobre un mateix objecte? Per què ens fascina allò que uns altres detesten i viceversa? Com és possible que deixi d’agradar-nos alguna cosa que abans ens encantava, o bé a l’inrevés? Per tant, és possible que les propietats dels estímuls –dels objectes– no siguin prou per a explicar per què ens agrada allò que ens agrada?

Sensibilitat hedònica

Aquestes teories antigues no han resistit bé l’escrutini empíric. La simetria no agrada a tothom; depèn de l’experiència i la personalitat. La preferència per la proporció àuria reflecteix el comportament de la mitjana de la població, però no explica pas els gusts individuals que se’n pugui desviar.

És erroni pensar que les tendències generals impliquen uniformitat, o bé que expliquen per si mateixes lleis universals. En realitat, les tendències generals emmascaren variabilitats importants en allò que s’anomena sensibilitat hedònica; és a dir, en la importància que tenen les propietats d’un objecte respecte de si ens agrada (o no).

A l’hora de fer una valoració, cadascú aporta el seu bagatge únic d’experiència i coneixement. A més, una valoració no és independent de la situació en què passa. D’ací ve l’expressió “de gusts ningú n’ha escrit”.

Diferències individuals

És ben cert que ens agraden coses diferents, i de manera diferent. Cadascú és hedònicament sensible (o insensible) a les característiques dels objectes en la mesura pròpia. Un motiu és que els cervells són diferents arran de la genètica, el desenvolupament o l’experiència. Això fa que els processos que afecten les valoracions també variïn.

Examinar aquests processos individuals és clau per a comprendre els mecanismes més generals rere les preferències, i la neurociència ha contribuït substancialment a comprendre’ls. Vegem-ne un exemple.

La connectivitat entre les àrees sensorials i el sistema de recompensa és essencial per a la valoració hedònica. Aquesta connectivitat explica la gran variabilitat en el plaer que obtenim d’estímuls, com ara la música. Això significa que el plaer d’escoltar música depèn de com es comuniquin aquestes àrees del cervell.

Tant és així que la informació sensorial que no és transmesa al sistema de recompensa és exempta de valor hedònic. Això passa en condicions com ara l’anhedonia musical específica, en què aquesta comunicació és impedida i, a conseqüència, qui la pateix és incapaç d’experimentar plaer amb la música.

Un altre factor important és l’experiència prèvia. Més enllà d’afectar la representació mental de l’estímul, en modula la valoració. És responsable de diferències en el gust, tant entre individus com entre diferents moments d’un mateix individu.

D’una banda, la familiaritat és essencial a l’hora de definir les preferències. De fet, el plaer experimentat amb música que ens és familiar i música que no ens n’és es tradueix en una activitat cerebral diferent. És més: allò que coneixem ens agrada, encara que una repetició excessiva pugui fer que ens en cansem.

Factors contextuals

Les diferències individuals expliquen la diversitat en el gust. A més, els gusts varien segons les circumstàncies: ens agraden coses diferents en moments diferents. Així doncs, com desenvolupem les preferències? Les entitats físiques significatives per a la supervivència s’associen amb propietats sensorials específiques. Això ens permet d’aprendre a detectar perills i avantatges. Aquest és el principi bàsic pel qual tenim preferències, però és insuficient a l’hora d’explicar per què els gusts varien. És així perquè les valoracions són sensibles al context.

La major part de sistemes cognitius desplega mecanismes que permeten de considerar més informació significativa, com ara informació referida a l’estat, les necessitats, els objectius, les expectatives del sistema i les condicions de valoració. Així, per exemple, a les femelles de peixos guppy els agrada un mascle que havien rebutjat tan sols si veuen unes altres femelles perseguir-lo. Les expectatives, la fisiologia i l’ambient influeixen considerablement en la valoració. Per exemple, quan tenim gana, ingerir una cosa dolça sol ser molt plaent. Tanmateix, quan ens hem sadollat, el plaer de menjar va disminuint, fins al punt de no voler aliments que en unes altres circumstàncies desitjaríem.

Sistemes de valoració

En resum, el valor hedònic no és immanent a un objecte: no pot predir-se únicament a partir de les seves característiques. Depèn de la neurobiologia individual i dels recursos computacionals implicats a l’hora de valorar-lo. Això no vol dir que les valoracions siguin arbitràries: si ho fossin, tindrien una utilitat biològica escassa. Ben al contrari, els mecanismes cerebrals han evolucionat per ajudar-nos a donar respostes flexibles en un entorn fluctuant.

Un mateix estímul pot adquirir un valor radicalment oposat segons la conjuntura. Pot ser beneficiós per a un individu i perjudicial per a un altre; beneficiós en unes circumstàncies i perjudicial en unes altres. Per tant, els sistemes de valoració són adaptatius, no pas prescriptius.

Per entendre per què ens agrada allò que ens agrada, cal tenir en compte dos aspectes essencials. Primerament, els sistemes de valoració constitueixen una organització complexa de nodes computacionals que interactuen dinàmicament. I, en segon lloc, aquest procés inclou necessàriament el subjecte i el seu context.

La percepció no és pas un registre passiu de les propietats dels objectes. És el mitjà pel qual un sistema cognitiu prova de donar sentit al món. I això s’aconsegueix a còpia d’avaluar contínuament l’experiència, els objectius i les expectatives associades als objectes. La nostra visió del món no és mai ingènua. Percebem i valorem a través d’un prisma individual; el prisma de la nostra experiència, coneixement, interessos, necessitats, finalitats i expectatives. Ens agrada allò que ens agrada perquè som qui som, ací i ara.

Ana Clemente és investigadora postdoctoral en neurociència cognitiva a la Universitat de Barcelona. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.