Pepa Plana: “Les pallasses ens hem fet grans fora de lloc”

Pepa Plana i Llort (1965) és una de les vint persones distingides amb la Creu de Sant Jordi 2024. L’actriu, pallassa i directora del Festival de Pallasses d’Andorra afegeix un premi més a un palmarès que inclou el Premi Nacional de Cultura (2014) i el Premio Nacional de Circo espanyol (2022). Plana, amb companyia pròpia, actriu que va arribar a actuar amb el Cirque du Soleil, conversa amb VilaWeb de les Terres de l’Ebre estant. “No t’ho canvio per res”, diu sobre el fet de viure al delta de l’Ebre. “Aquí, davant de casa, cada dia veig el camp d’arròs ple d’aigua. I cada de matí em desperta un flamenc davant de casa. Visc entre Sant Jaume d’Enveja i els Montells”, afegeix, abans de parlar de la seva carrera i orígens. Plana acaba d’arribar de Mèxic, on ha representat la seva estimada Penèlope, espectacle del 2009 que encara ronda.

—Josepa Plana i Llort. La senyora Llort, qui era?
—La meva mare de soltera era perruquera, però així que es va casar ja va triar les criatures. Érem quatre germans i era el pare que treballava fora. La mare no treballa? La mare s’ha fet un fart de treballar.

—Quatre germans?
—Quatre. I jo sóc la gran, ja es veu. I amb el petit, quinze anys de diferència.

—Una germana gran que portava el pes de la responsabilitat i un exemple a seguir?
—No, vaig ser molt rebel. Vaig marxar molt jove de casa. Disset anys. Primer a Tarragona, a l’escola del teatre Josep Ixart. Com molta gent del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre, del sud, vaja, professionals com Magda Puyo o Ramon Simó, vaig començar a Tarragona i després cap a l’Institut del Teatre de Barcelona.

—Fills i parella, n’heu tingut?
—Seré àvia. I ja em pensava que no. El meu fill té quaranta-dos anys. Doncs em farà àvia aquest mes de març. I sí, tinc parella, l’Oriol. Fa trenta anys que fem aquest viatge.

—No sé si hi ha hagut mai el paper de la pallassa àvia.
—Els pallassos i les pallasses som unes criatures molt petites que ens hem fet grans fora de lloc. Això de l’edat no ho portem gaire bé, no. Som uns eterns nens.

—Els vostres tres grans personatges serien Penèlope, Giulietta i Amaluna? Les tres grans creacions?
—No, ostres, mare de Déu. Amaluna és amb el Cirque du Soleil, i una gran experiència. És ser dalt del circ, d’alguna manera, aquesta multinacional del circ. Però no la destacaria com l’espectacle en què em vaig divertir més. És bonica l’experiència: dos mil espectadors a cada funció, deu sessions per setmana, viatjar per tot el Canadà, els Estats Units, està bé. Però l’espectacle no és el meu favorit. En cada moment he creat per alguna raó.

—Per exemple l’espectacle De pe a pa.
—Una història d’amor, perquè no sabia on anava. I no hi havia res a perdre. De pe a pa, el va dirigir Joan Busquets. No sabíem ben bé què passaria. I m’era igual, en faria un altre. Després de cada espectacle vas exigint més excel·lència. Al final, competeixes amb tu mateixa. O el Veus que no veus és el duo clàssic, l’August i el pallasso blanc, fet per dues pallasses. I Si te’n vas ja és un espectacle amb tres pallasses. I pel camí la Giulietta, que ja no la faig. I la Penèlope, una de les favorites. Ara mateix acabo d’arribar de Mèxic. Hi hem estat. Penèlope és de l’any 2009 i no ha parat mai. Pot viatjar. Ha fet Finlàndia, Alemanya, ha fet Europa i ha fet Amèrica.

—Si no m’equivoco, la Penèlope clàssica espera el seu marit Ulisses. I per guanyar temps amb els pretendents pesats s’inventa allò de cosir. “Quan acabi la tela deixaré de pensar en el meu marit i estaré per vosaltres.” De dia cus, a la nit descús. Aquesta és la història clàssica. I la vostra Penèlope, quina és?
—A la meva és en Ramon, que marxa de casa. El seu drama és que en Ramon ha marxat. Amb un cop de porta i molt malament. Ella cus també, amb una màquina de cosir. I en aquest drama que viu decideix que és molt millor ser la Penèlope. I viu la fantasia del viatge d’Ulisses, que és dalt d’un vaixell i tot el que li passa. I llavors, el timbre que sona la connecta amb en Ramon, que no ve. També hi ha molts pretendents, no perquè sigui bonica, sinó perquè si Ulisses no arriba, saben que qui es casi amb Penèlope serà el rei. I també hi ha un joc de coqueteig amb el públic, els pretendents, i aquesta obsessió amb què la miren. La meva Penèlope decideix que ja no espera més. Que s’ha acabat. Al final diu, no. Hi ha una corda física i simbòlica, sempre estic lligada amb una corda, el fil. Al final, tallo la corda.

—Heu representat aquesta obra del 2009 fins ara. Abans del Me too i després. La reacció del públic ha canviat?
—Quan la vaig crear el 2009, la reacció del públic quan tallava la corda era molt brutal. Ara hi ha la mateixa reacció, però, d’alguna manera, no se’m perdonaria que no tallés la corda. S’espera que la tallis. Això el 2009 era una sorpresa.

—I a Giulietta convertiu l’amor de Romeu i Julieta, en què?
—Amb Giulietta el punt de partida és que m’han fet fora d’una gran producció teatral en què feia de Julieta. M’han fet fora? Doncs ara faré Romeu i Julieta sola. I em poso a fer tots els jocs: ara sóc en Romeu, ara sóc el Cupido, ara sóc la dida. És molt millor fer-ho sola. Has vist que parlo de drames? Els pallassos convivim amb el drama i estirem la tragèdia.

—De tots els llocs on heu anat, m’he apuntat Angola, Guinea… Un lloc que porteu al cor?
—Recordo quan vaig fer l’Odin Teatret a Dinamarca. Després, el Teatre Dimitri de Suïssa. Amb en Dimitri allà d’espectador! I més tard el Teatre Nacional de Caracas. He actuat en teatres molt bonics del món, però no he estat mai al Teatre Nacional de Catalunya. Ni al Teatre Lliure. Perquè, mira, quan ets l’artista estrangera, ets més bona. És un complex que tenim tots, al món. A fora sóc el nom del cartell. I, en canvi, aquí… I ja m’han tractat bé, ja: Creu de Sant Jordi, Premi Nacional. No em sento maltractada, però pel que fa a accedir a grans teatres, sembla que faci una cosa menor.

—La Creu de Sant Jordi us fa il·lusió?
—Això vol dir que ja vaig cap a gran i que recullo el que he sembrat? No ho sé. És una sensació molt estranya. És un reconeixement del meu país, Catalunya. I sí que en aquest sentit he escampat la llengua catalana, una manera d’entendre’m i explicar-me les coses. Sempre ho reivindico, és que no tinc cap altra manera: sóc catalana. Sóc molt poc de nacionalismes o de banderes. Però sí que formo part d’un petit territori que és Catalunya. I m’hi sento identificada, si juguem que ets d’algun lloc.

—Diu que l’espectacle que vau fer per al Cirque du Soleil era en català i es pensaven que era un idioma inventat!
—Tot el que deia, ho deia en català. Parlava molt poc, però Déu n’hi do. I llavors sentia riures aïllats. “Mira, avui hi ha algú català”, pensava. Dues mil persones, però els sents, els riures aïllats. Al Cirque du Soleil hi ha tot de banderetes a l’entrada del circ, la bandera de cada artista. I quan vaig veure l’estanquera… no saps l’enrabiada que em va agafar! Ho vaig elevar a problema. Vam contactar amb la Muriel Casals, la meva amiga, a l’ANC en aquell moment. Va arribar al director del festival. No sé com ho van gestionar, però en tot cas, al final, hi va lluir la senyera.

—Molt bona, la Muriel. I éreu amigues?
—Sí. L’Ada Parellada munta una cosa molt divertida, les Davantaleres. Pels volts del 8 de març ens posem el davantal, cuinem totes i ens ho mengem totes. Un cop l’any. Ara ja som unes quaranta. I la Muriel també ho feia.

—De les noves fornades de pallasses, quin nom em recomaneu?
—Ara ja hi ha nétes. A Mèxic hi ha una pallassa, la Tatiana, que va ser alumna meva fa molts anys. Un mes sencer a Bogotà. Ara he coincidit amb ella, preciosa.

—Quina mena d’alumnes volen fer de pallasso? Hi ha algun biaix particular?
—Hi ha molta afecció, però de gent que no pensa dedicar-s’hi professionalment. Amb les arts passa. Sempre que faig classes hi ha moltes més dones que homes. I a la classe en què el mestre és un home, també. Moltes més dones que homes. Vés a un teatre i mira el pati de butaques. O una exposició de pintura. O la presentació d’un llibre. Les dones són la immensa majoria.

—No hem tingut encara una presidenta. Pepa Plana, presidenta de la Generalitat.
—Seria presidenta de la Generalitat per intrusisme. Perquè no? Oi que a algun polític se li pot dir pallasso? Doncs una pallassa ara és política. De fet, faig política.

—Voldríeu afegir res?
—Penso que si ens hi estem tres hores, diré coses que no m’havia imaginat que diria.