Actriu i pallassa reconeguda, la imatge de Pepa Plana va lligada al somriure i la felicitat. Però el somriure se li esborra quan parla de la repressió política del país, tant la que ve de l’estat espanyol com la de la Generalitat. És un dels 328 represaliats pels talls convocats per Tsunami Democràtic l’11, el 12 i el 13 de novembre de 2019 a la AP-7, primer al Pertús i a la Jonquera i després a Salt. En la manifestació de suport als represaliats feta dissabte passat a Figueres, va ser una de les persones que va prendre la paraula en representació del col·lectiu.

En el discurs de dissabte vau posar l’accent en la persecució que fa la Generalitat contra l’activisme independentista.
—Parlàvem com a represaliats. El fet que se’ns pinti que hi ha un enemic a Madrid o a les Espanyes ens fa oblidar que part de la repressió ve de casa nostra: dels Mossos, de la BRIMO, de les ARRO i de les direccions generals que es personen contra activistes. Per això veiem causes en què la denúncia la interposa la Generalitat. I et preguntes, què passa aquí? Jo crec que la política té por dels pobles organitzats. Hi ha un moment en què el poble s’envalenteix i hi va, i això fa molt de vertigen a la vella política, perquè el poble organitzat fa trontollar tots els esquemes polítics clàssics. La repressió des de casa nostra crec que ens recorda això, que volen que els votem cada quatre anys i ells ja manegaran.

Confieu que el canvi de govern doni lloc a una nova etapa quant a la mobilització del carrer?
—Què en sabem, els peons, del que volen fer la reina, el rei, les torres i els que saben jugar als escacs? Jo em sento molt utilitzada. A vegades em pregunto si els represaliats anònims som la torna a l’hora de pactar i continuar governant. Ens han deixat en stand-by i quan ens tornin a necessitar ens voldran tornar a activar.

Aquesta desmobilització és culpa dels polítics i prou?
—No únicament. La gent també té la seva part de culpa. Per mi, el moment en què es va deixar de cridar “independència” als carrers, als talls o allà on fos, i es va començar a cridar “llibertat presos polítics”, va ser quan va canviar tot. Perquè vam oblidar que l’objectiu no era la llibertat dels presos polítics i els exiliats, sinó la independència. Evidentment, ningú no hauria de ser a la presó, és incomprensible. Ara, també crec que exili mil vegades abans, i que passin uns altres. Perquè des de la presó ningú no pot dirigir un país.

“L'ANC en els moments efervescents ha parat els peus a la mobilització”

L’ANC i Òmnium hi tenen responsabilitat?
—En un país fem falta tots. Per mi és tan imprescindible que hi hagi gent d’ordre i organitzada, amb una estructura piramidal, com l’ANC, com que hi hagi una estructura més líquida i més horitzontal, com els CDR. Però quan els col·lectius d’ordre et diuen què pots fer i què no pots fer, doncs et qüestiones què passa. No sé què volen dir les radicalitats, i les condemnaven. Però què és ser radical? Depèn molt des d’on t’ho miris. I jo crec que sí, l’ANC, que la conec més, en els moments efervescents ha parat els peus a la mobilització.

Què cal perquè l’independentisme torni al carrer?
—Els polítics han guanyat, i ara mateix no sé què es pot fer per tornar a la mobilització del carrer. L’objectiu s’ha diluït, les estratègies s’han dissolt i la mobilització ha minvat. Volen fer creure que no ha passat res en aquests anys. Els trens passen, i en aquell hi vam pujar i no anava enlloc. Però no passa res, hem d’estar alerta perquè en passaran més. Potser passa un tren que no preveiem i que ve de l’estat espanyol. Digues-li indults o digues-li monarquia. En tot cas, si sentim xiular el tren, estiguem alerta. De fet, en els talls del 2019, no es protestava per la sentència i prou, sinó perquè hi hagués una nova escletxa.

Com recordeu aquella acció coordinada per Tsunami Democràtic del novembre del 2019?
—Jo ho recordo com a èpic. Perquè hi trobaves persones polititzades i persones que mai de la vida havien anat a una manifestació i que no es pensaven que mai tallarien una carretera. Exigíem als nostres líders polítics que tiressin la porta a terra, i que si no, ho faríem nosaltres. Per això ara hi ha aquest desengany veient com actuen els polítics. Jo vaig ser en diferents talls. El primer va ser el d’Alcanar, a les sis del matí. Els acabaven d’empresonar i érem quatre gats. I hi havia un home molt commogut que ens donava les gràcies. Nosaltres li dèiem que tranquil, que tots hi havíem de ser. Quan marxava, una noia em va preguntar: què feies tanta estona parlant amb el pare d’en Raül Romeva. Em va commoure, saber que era allà al tall.

“Si han de tancar tres-centes persones, que ho facin, serà més èpic”

De què us acusen?
—No ho sé, exactament, perquè m’importa molt poc.

Veig que no us preocupa gaire.
—Digueu-me carallot, però no em preocupa aquesta causa i no m’ha fet perdre el son. Jo no tinc cap mena de sensació d’haver fet res malament. Em manifestava. Jo era al tall de la Jonquera. Els qui eren al cantó administratiu francès no els va passar res. Els qui érem al cantó espanyol som els desgraciats als quals van identificar. I no hi va haver pas cap mena de resistència. Hauria pogut dir que anava a veure els meus parents de França, però no, em manifestava. Home, tancar a la presó tres-centes persones seria massa. Si han de tancar tres-centes persones, que ho facin, serà més èpic. I si m’hi tanquen, faré teatre.

Vau anar a declarar?
—Sí. El que em molesta més és que en ple segle XXI jo, vivint a les Terres de l’Ebre, hagués d’anar a declarar a Figueres. Vaig haver d’anul·lar dues vegades la compareixença perquè tenia actuació. A la tercera vaig pujar a Figueres. Vaig entrar a la sala amb el paper après sobre què havia de respondre i sabent que no volia declarar. El millor és l’escenificació.

Per què?
—Hi ha una clara teatralitat. Perquè et posen una cadireta molt petita perquè et sentis miserable. El jutge, amb la vestimenta, per sobre teu, com si es tractés d’un capellà. I de cop i volta, el jutge, en un català perfecte, em va preguntar: “Com va anar l’actuació la setmana passada?”. Em vaig mirar l’advocada, no sabia què dir. Li vaig dir que bé, que el públic de Lleida s’havia posat dempeus. “El seu sector pateix a causa de la pandèmia, oi?”, va continuar. Pensava que em prenia el pèl. Li vaig respondre que sí, que ens ho estàvem passant malament, però que ens en sortiríem. Va canviar el posat, el gest de la cara i en castellà va començar a llegir tota la meva acusació i no sé quants anys de presó.

Com valoreu el paper de Tsunami Democràtic, que va acabar desapareixent poques setmanes després?
—Qui és el Tsunami? No vull ni saber de quina òrbita de partit era. M’és igual, en tot cas, jo no hi anava cridada per cap partit. Que desapareguessin va ser com una última rebequeria del moviment polític en què vivim.

Heu tornat als escenaris. Com heu viscut la pandèmia?
—Això sí que ha estat estrany i no m’ho hauria esperat mai. En la història, els artistes, quan hi ha una situació de guerra, de fam o de crisi, són els primers que han de marxar perquè el públic prioritza altres coses. Però durant la pandèmia mundial no podia anar enlloc. Vaig contactar amb col·legues de Llatinoamèrica, dels Estats Units i del Canadà, i no podia anar enlloc. En paral·lel, companys de Bèlgica, França i Suïssa vivien en condició d’artistes protegits per uns estats que sí que valoren la cultura i, malgrat que no els deixaven treballar, els assignaven una paga. La companya de Suïssa em deia que no poder treballar li representava un infern, però que almenys li donaven 2.800 euros. Aquí 700 en una paga i poc més.

“Hi ha una saturació cultural que si no li donen sortida, farem cultura amateur

Sentiu que s’ha abandonat el sector cultural?
—Jo no m’he sentit abandonada únicament com a membre del sector cultural, sinó com a treballadora. Treballar és un dret i, si no puc fer-ho, se m’ha de compensar. En aquest conte hem estat les cigales. Les formigues que podien anar a la fàbrica i a l’oficina sí que treballaven, però els que ens dediquem a la festa, l’alegria, a cantar i a ballar, a aquests se’ns ha abandonat.

Quina és la situació actual?
—Es treballa molt menys. Per dos motius. Totes les funcions programades s’han hagut de reprogramar. Però no s’ha programat el doble. Per tant, he fet el que havia d’haver fet l’any passat, però el que havia d’haver fet enguany no ho he fet. Per tant, són diners per a cultura que no s’han gastat. I per altra banda, si una cosa ens passa als artistes, és que quan ens aturem ens dóna per crear. I en aquests moments, tothom té espectacle nou, disc nou, llibre nou. I al mercat, a sobre que es programa menys, hi ha una oferta molt bèstia. Hi ha una saturació cultural que si no li donen sortida, farem cultura amateur.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.