Fotografia: Mercè Ibarz

Diumenge al vespre vaig anar al recital ‘La bellesa al·lucinada’ de la poeta i rapsoda Maria Cabrera i el cantautor Roger Mas, acompanyats al piano per Xavier Guitó. La veu profunda i poderosa del de Solsona i la seva meravellosa capacitat de lletania van deixar surant en mi dos versos de la Marçal: ‘Pel mar sense baranes / pel cel sense mollons’. Pel mar sense baranes, anava repetint en sortir del Romea i enfilar rambla amunt fins al metro, que abans d’entrar al teatre pensava que potser hauria d’agafar a l’estació de Liceu si hi tornaven els focs de nit a Catalunya, Urquinaona o la Laietana. Pel mar sense baranes, continuo dient des de llavors. Un vers, un sol vers, pot ser la imatge del que ens passa a tantes persones avui en termes col·lectius: anem pel mar sense baranes.

Pel cel sense mollons, acaba la cançó. Pertany a la segona part de Sal oberta (1982), les ‘Set cançons esparses i un romanç’, n’és la primera. Engega a partir de l’endreça ‘Si o mar tivera barandas…’, de la mestra Rosalía de Castro, del poema ‘Pasa río, pasa río’, de Cantares Gallegos (1863), una de les obres cabdals de la poeta i de la literatura gallega moderna. Rosalía va acabar el poema amb una cobla popular: ‘Si o mar tivera barandas / fórate ver ó Brasil; / mais o mar non ten barandas, / amor meu, ¿por donde hei de ir?’. Explico tot això perquè aquestes capes d’art i de memòria popular m’enamoren. I perquè crec que fan sentit, que ens construeixen. Total, que: pel mar sense baranes.

Si el de Rosalía és un poema col·lectiu a partir del paisatge, el curs del riu que la poeta voldria seguir, que pot ser llegit com un cant a l’emigració gallega transoceànica que separa la comunitat, el de la Marçal és d’entrada un poema d’amor. Com tants dels seus i en molts altres poetes però insisteixo en els d’ella perquè potser no la llegim gaire seguint les ressonàncies que van d’allò personal a allò col·lectiu, que la Marçal no descuida gairebé mai. Un poema d’amor en què la poeta es demana fins on està disposada a anar per trobar l’amor i en quins camins no està interessada:

‘Si pogués alçar tanques / al jardí de l’amor, / prou sabria on cercar-te, / mes no hi vindria, no.’ Continua: ‘La pluja trenca ribes, / finestres i balcons! // I és aquí on jo et cerco, / no sé per què ni com, / dins la nit esmolada, / com la tempesta el torb.’ Per acabar, on Rosalía va agafar una cobla popular per cloure el poema, la Marçal conclou en temps present: ‘Pel cel sense baranes, / pel cel sense mollons.’ El present pot ser així: sense baranes. Ara mateix no en té.

No tenim agafadors, no n’hi ha, caminem col·lectivament pel mar i pel cel sense ni baranes en la mar ni mollons en el tomb del cel.

Sento el filòsof basc Daniel Innerarity per la tele que diu, sensat i precís, sense escarafalls: ‘No falla la democràcia [a Espanya], hi falla el sistema polític.’

Més i més gent als carrers, potser no en xifres, sinó en col·lectius. Els estudiants, els joves. La universitat recull respostes al que ha sembrat aquests últims anys: desigualtat social, precarietat dels professors, una adequació als plans de Bolonya que incrementa la desigualtat entre els alumnes i les classes socials de què provenen. És ben constatable que noies i nois no tenen por: pàgines impreses de diaris amb fotos de joves de les nits de foc i els seus noms sense amagar; vídeos per ací i per allà igual, sense por. Els seus majors no es pot dir que tinguin gaires interlocutors, els joves tampoc. Sento i llegeixo indepes que surten un cop i un altre al carrer i es consideren sols, que el que en diem ‘els polítics’ no es fan càrrec precisament del que els toca. Desconcert sense lideratges. Tampoc no sembla que els no indepes se sentin gaire acompanyats pels ‘polítics’, vagin o no a les seves manis, governin o no a Espanya. Els marginals dels desnonaments i la renda bàsica, ben sols, sempre sols. Pel mar sense baranes. Tal vegada sigui aquesta la unitat que tant es predica.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb