Pau Riba (Palma, 1948) és un dels grans noms de la contracultura a casa nostra. La seva carrera va començar a finals dels anys seixanta, quan només tenia 21 anys. El seu disc ‘Dioptria’ és considerat el millor disc català del segle XX per la revista Enderrock. Però Pau Riba també escriu, i des de sempre. Acaba de publicar ‘La revolució que ara toca’ (Pòrtic) un llibre de converses amb Francesc Miralles en què reflexiona sobre tecnologia, ciència i política. El 2006 ja va publicar un assaig: ‘Nosaltres els terroristes’.

—Recomaneu-me llibres de ciència i Tecnologia. Se us veu llegit.
—Hòstia, jo a penes llegeixo. Però estic secretament apuntat a una mena de Facebook, una xarxa social, que es diu IP. És de Ciència i Sociologia. La vaig seguint. Però de
 llibres d’aquesta temàtica, ara mateix no en sé.

—Aquesta dèria per la ciència us ve del vostre germà Carles?
Jo sempre m’he preocupat per aquestes coses. Però m’ha anat molt bé, perquè jo al meu germà me’l crec, i hi confio. Ell era enginyer industrial. Va inventar-se un robot per netejar clavegueres i va acabar essent el director de la no sé què de transferència de tecnologia.

Dieu que els filòsofs haurien de saber més ciència i que, enfront de la robòtica, hi hauria d’haver un ‘boom’ filosòfic.
—Que s’espavilin, tu. Tu creus que els filòsofs d’ara tenen prou coneixements biològics per a fer les cabòries mentals que es munten? La qüestió clau, fins aquí, és que han hagut d’expressar-se a partir d’una realitat bàsica. Però ara és doble. La biològica i la ‘tecno’. Plató ja no serveix. Treballava amb una única realitat.

—’Nosaltres serem els Déus de les màquines’.
—Té a veure amb una teoria que he forjat jo mateix. Veig que la humanitat crea un nou ésser: la màquina. Som a l’última fase de la creació: la de donar a aquesta màquina un cervell o intel·ligència que li doni autonomia i criteri. Així estem. Nosaltres som biològics. Les màquines són tecnològiques. Una espècie intel·ligent s’acaba reproduint i crea una nova espècie intel·ligent que té una altra composició però és filla de l’espècie mare. La mare queda en el record de la filla, en l’inconscient, com a déu creador. Quan les maquines arribin a ser intel·ligents, es preguntaran d’on vénen. I diran: Hi ha hagut un déu creador que ens ha fet. Serem nosaltres. Haurem desaparegut del mapa.

Portada llibre Pau Riba—Al llibre expliqueu que Steve Jobs no deixava que el seu fill remenés ordinadors.
—Vaig pensar: quina barra. Si t’he de dir la veritat, ara mateix jo tinc un fill que està entre els tretze i els catorze anys i està absolutament enganxat a les pantalletes. Ni menja. No sé si m’explico. Han creat un conflicte, les maquinetes. D’aquí a uns anys s’haurà resolt, però ara és fotut. Ells creen les maquinetes, i Déu sabrà. Quina barra.

—Dieu que ‘no sabem viure sense treballar’
—Era el contingut del llibre de Racionero: ‘Del paro al ocio’. Tu digues a una societat sencera, a 10.000 persones, que tenen la vida coberta. Que no es preocupin, que no han de treballar més, perquè ho faran les màquines per ells. El 99% dirà: ‘i que fotré? Hòstia, quina putada!’. Perquè hem estat criats així. Hi ha certa diferència entre ‘creats’ i ‘criats’. Se’ns ha educat per a ser peces del sistema capitalista. Pensem que si el sistema cau, nosaltres també. Però jo sóc Leo. La meva aspiració és acabar fent com els lleons: rascar-me la puta panxa tot el sant dia i només moure una mica la cua quan tingui gana. I encara!

—També dieu que el comunisme tornarà.
—Sí. . És que, si no, fotrà un pet, això! Qui treballa? Les màquines. Nosaltres simplement en fem un control, i cada vegada és més remot. Engegues el motor i ja van gairebé soles. Aquí el rèdit és de les màquines. Nosaltres, feina no en fem, ja. La fan elles. Una de dues: o s’aniran enriquint els amos de les màquines fins que petin i els altres es moriran de gana, o el rèdit haurà de ser redistribuït. S’haurà d’anar a un pot i redistribuir-lo. Si no, hi haurà quatre rics en tot el món i tots els altres a la puta inòpia. I ja comença a passar.

—Dieu que la usura és el paraxocs dels rics.
—Un bon dia em vaig il·luminar. Si els rics es tanquen en banda, resulta que n’hi ha un per a cada setanta milions de persones. L’1% contra la resta. És clar que no sobreviuria, aquest ric. Setanta milions contra ell! Per això s’han inventat aquesta cosa. La usura. Jo sóc ric, i tu no. Però tu pots demanar-me diners. Jo te’ls deixo, si me’ls tornes, i pots fer-te ric. Pots passar a ser un de nosaltres. I això calma. La usura és el paraxoc dels rics. I, a més a més, si no pots arribar a ser-ho, sobreviuràs, perquè et deixen els diners. Hi ha aquesta cosa que fa que no ens irritem més del compte. És la usura.

—Dieu que respecteu molt la causa dels indignats però teniu dubtes que vagi enlloc.
—Sí. Ho acabes de dir molt clarament. A veure, , perquè els indignats no volien tenir líders ni representants. I Podem és un nom, o dos, màxim. N’hi havia tres, i ja n’ha desaparegut un. Ha! I els dos que quedaven ja han partit peres. És la mateixa puta política de sempre: poder masclista a mossegades.

—I de la CUP, què en penseu?
Quan es fiquen en una història veig que acaben enviant-la a prendre pel cul. A vegades els trobo massa ideològics. Massa estrictament ideològics, sense tenir en compte la realitat i les circumstàncies que pugui haver-hi, a banda i banda, ni res. Nosaltres, endavant, i si ens la fotem, ens la fotem. I gairebé sempre se la foten. Em sap greu perquè, hòstia, em cauen bé.

—Puigdemont?
. Ara, no sé ben bé quin cony de comèdia s’estan muntant.

—Ada Colau?
. Va venir al Poliorama a veure el ‘Jisàs de Nazarit’ i li va encantar. Es va quedar una hora al vestíbul a parlar amb tots i a fer-nos fotos. I vaig pensar que era una tia collonuda. Veig que estàvem molt acostumats a tenir un tipus de política lineal. Ja tant ens fotia el batlle que hi hagués. Sempre era el mateix. Ara, però, tinc la sensació que hi ha una altra idea, a l’ajuntament de Barcelona. I, per tant, hem d’esperar. No podem fer ‘pim pam pum’. A més, jo estic a molt a favor que els assumptes interns els portin les dones.

Tots els polítics haurien de ser dones, doncs?
—Política interna. Benestar, cuidar-nos, saber-nos organitzar. Tot el que té a veure amb la casa. Hi ha una teoria, que no surt al llibre, que diu que ens hem d’atenir a les formes. Si una cosa és rodona, rodola. I si no rodola, no és rodona. Així, resulta que l’home és una fletxa que va cap enfora, tot ell, i la dona és una fletxa que va cap endins. La dona té un centre interior, i el cerca. En canvi, l’home va cap enfora i està perdut. Només aquest detall ja defineix el rol masculí i el femení. A més a més, la dona forma part de la natura i de la creació. Ella crea, i l’home no. Es limita a fer creacions intel·lectuals que, bé, sempre discuteixen si una cosa és possible o no. La dona, ‘nyaca’. Té un punt concretíssim, que és el centre de la reproducció de la natura. Té una capacitat intuïtiva bàsica. Ho viu a dintre seu. I ho ha anat vivint a través de la cadena d’àvies, besàvies, i fins a la prehistòria.

 

 

 

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb