Guillem Frontera (Ariany, 1945) és un dels millors narradors que tenim a Mallorca, però la seva transcendència va molt més enllà de l’obra purament narrativa. Articulista diari de premsa durant molts anys –era un dels principals actius del Diari de Balears i fins i tot el motiu pel qual molta gent el comprava–, especialista en art, com palesa la direcció de la magna obra La gran enciclopèdia de la pintura i escultura a les Balears, home que ha treballat en el teatre i en el món audiovisual, Guillem Frontera ha esdevingut per a molts un mestre, algú a qui escoltar, seguir, consultar i, per què no, admirar. Així ho ha deixat palès la jornada monogràfica que li han dedicat aquest cap de setmana passat a Palma, organitzada per la Fundació Mallorca Literària i la UIB, entre més entitats.

Vaig llegir en Frontera per primera vegada el 1992, quan tenia setze anys, i devorava totes les novel·les negres que m’arribaven a les mans, especialment si eren escrites en català. La ruta dels cangurs (1980) em va impactar, però possiblement me’n vaig perdre algunes coses. El vaig conèixer el 1994, en una conferència de premsa al Casal Solleric. Jo tenia devuit anys i era assessor de l’Ajuntament de Palma en matèria artística i dirigia, crec, el Casal Solleric. Després, la relació es va anar intensificant al Diari de Balears. Els primers dies de l’aventura, passava per la redacció, agafava els texts que escopia la impressora, els llegia amb les ulleres a la punta del nas i un bolígraf vermell i ens els tornava amb un munt de correccions. Eren jornades esgotadores, però n’apreníem molt.

Allà el vaig anar tractant cada vegada més, era conseller del diari i, a més, es va convertir en conseller àulic de la secció de cultura quan jo n’era el cap, del 2003 al 2005. Després, encara hi vaig poder fer feina més estretament quan vaig traduir al castellà la novel·la Un cor massa madur, segurament la millor de Frontera fins aleshores. Guillem Frontera era una mena de tresor ocult patrimonial dels mallorquins, i era així perquè feia anys que no publicava fora de Mallorca. Fins l’esclat dels darrers anys, originat sobretot perquè va entrar a Club Editor i per una novel·la brutal: Sicília sense morts, una novel·la negra, o que flirteja amb el gènere negre, publicada el 2015 i que és sens dubte la gran novel·la sobre la corrupció a Mallorca. Havien passat trenta-cinc anys entre totes dues obres, la primera novel·la negra escrita i ambientada a l’illa i el primer gran llibre sobre la corrupció.

En aquesta jornada, em varen proposar un repte: fer una ruta per la Palma de Guillem Frontera, si és que era possible. I la conclusió és que sí, que podem viatjar per Palma a través de molts dels seus llibres, però especialment a partir d’aquestes dues novel·les negres, i us proposem de fer-ho amb nosaltres: descobrir Palma a partir de la negror de Frontera i per aquests quaranta anys que s’han escolat entre La ruta dels cangurs i el present.

La Palma de La ruta dels cangurs

Evidentment, Palma ha canviat molt i alguns dels espais que s’hi esmenten ja no existeixen. Així passa, per exemple, amb el bar Formentor, que era al passeig del Born i que és el primer lloc que s’esmenta a La ruta dels cangurs. Frontera el farà aparèixer moltes vegades al llarg del text, però la primera és aquesta: “Nosaltres dos devíem ser els únics indígenes que participàvem, en aquella terrassa, d’un clima benigne i del ventet que arribava del port. Era, com aquell qui diu, el meu primer contacte amb Palma després de molts anys, i Palma em semblà una ciutat desbaratada i poc acollidora.”

El desaparegut Bar Formentor

Aquesta primera imatge ja ens ensenya com de crític es mostrarà l’autor amb la ciutat: “Els cinc quilòmetres que hi ha de l’hotel a Palma discorren entre edificis d’hostatge i comerços als quals basta donar un cop d’ull per veure que aquesta santa terra cultiva amb entusiasme totes les variants del desastre. Taulells plens de productes de mala qualitat, xemeneies que embruten les façanes, rètols lluminosos amb les lletres caigudes, pasdobles gravats per orquestrines de pluriocupats, solars de llum suburbial, voreres estretes, arbres que mai no faran ombra. Un desastre. Un lloc que no pot ser mai la terra nativa de ningú, un país d’estada, de passada.”

Aquesta imatge brutal de la Palma de final dels anys setanta canvia una mica en entrar a can Nofre, un restaurant del començament de la carretera de Manacor, encara en actiu, i que durant uns anys va acollir a taula una bona part de la intel·lectualitat mallorquina. Ací, diu Frontera, entroncant amb les millors novel·les negres del desencant tant nostrades com universals, en què la gastronomia hi juga un paper molt important, que “un plat del país ben cuinat i ben servit és el millor vehicle per reconciliar-se amb Mallorca”.

Restaurant can Nofre

Ben a prop de can Nofre s’erigia, com a espai liminar entre les avingudes i el món sòrdid que hi havia a partir de l’interior de la Porta de Sant Antoni i els quatre carrerons del barri xinès de Palma, el bar Triquet. “Prendria un altre cafè al Triquet, que continuava com sempre, amb les parets plenes de fotografies de l’amo jugant a billar, modalitat en la qual havia aconseguit trofeus a campionats internacionals.” Ara el bar s’ha reconvertit en el tercer establiment que té a ciutat la gelateria Can Joan de s’Aigo. Les xocolates, els gelats i els quemullars són boníssims, però s’ha perdut tota l’essència d’un dels cafès més mítics de la capital illenca.

Més bars, encara: el bar Bruselas, ara reconvertit en restaurant, i que durant anys va acollir bona part de la bohèmia illenca en llargues nits, també hi apareix: “La clientela seguia amb atenció la interpretació d’Estranys en la nit, que el pianista ens feia arribar amb correcció distant.” És al número 4 del carrer de l’Estanc i ara hi podreu anar a menjar els seus plats especialitzats en carn. Res a veure amb el local de copes d’antuvi.

El Brueselas, ara reconvertit en restaurant

L’evolució de la ciutat també es palesa quan llegim de la contemporaneïtat estant texts com aquest: “A mitja tarda, un taxi me va deixar davant del número 17 del carrer de s’Allapassa, a Sa Vileta, un poblet a cinc quilòmetres de Palma, més de mig menjat per la vida de la capital.” Bé, doncs ara el poblet ha estat completament menjat per la ciutat i ja n’és solament un barri més, en què es poden seguir les traces de l’antic poble, certament, però ja totalment menjat pel creixement brutal de Palma d’aquestes quatre dècades.

En aquesta primera novel·la, Frontera es mostra molt crític amb Palma en concret i amb Mallorca en general, i tot i que no concreta gaire els espais a recórrer, la sensació de pèrdua i de desencís és constant, seguint la tònica que trobarem en novel·les de l’època: de De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster, passant per Tatuaje o Los mares del sur, de Manuel Vázquez Montalbán, en aquest cas amb Barcelona com a escenari de la decepció.

La Palma de Sicília sense morts

El 2015 arriba Sicília sense morts, una novel·la que marca un punt d’inflexió en la carrera de Guillem Frontera i en el seu redescobriment a Catalunya, que havia començat amb els contes de La mort i la pluja, del 2007, que li varen valdre el premi Mercè Rodoreda i també el de la Crítica Serra d’Or del 2009 de narració. A poc a poc, Club Editor va recuperant les novel·les primerenques de l’escriptor, però aquest va ser el primer gran text que entregava d’ençà del 1993. Havien passat més de vint anys sense cap novel·la llarga.

Plaça de Cort

En aquesta, hi trobem espais que es poden recórrer fàcilment fent un passeig, sobretot perquè una part essencial del poder illenc es concentra en uns pocs carrers que van de la plaça de la Cort al Consolat del Mar passant pel carrer del Palau Reial. A la Cort hi ha l’ajuntament, al Palau Reial tenim la seu del Consell de Mallorca i del parlament, a tocar, el Bisbat, i davant la Seu, el palau de l’Almudaina. Baixant pel carrer del Conquistador trobaríem la Biblioteca March, símbol de l’esplendor i de la potència i mecenatge de la banca privada, i a tan sols un carrer de distància, al carrer de la Constitució, la delegació del govern espanyol. En menys de deu minuts a peu s’arriba al Consolat del Mar, a tocar de la Llonja i de la plaça de les Drassanes, epicentre del poder comercial del segle XIV. Per tant, en un recorregut de no més d’un quart d’hora a peu, són a l’abast totes les forces vives.

Precisament, a la delegació de govern espanyol hi situa una escena de Sicília sense morts: “Una tumultuosa copulació en els lavabos de la Delegació del Govern, durant la celebració del Dia de la Constitució. La partenaire de l’episodi dels lavabos era la cunyada del delegat, que va estar a punt de perdre el seu càrrec de cap de protocol. Ella encara ara se’n mostra orgullosa i agraïda, no sabeu què és boixar de bon de veres si no vos ha sodomitzat en Jesús Valverde.”

La novel·la arrenca amb el president de la comunitat, José Antonio Bergas, rebent rates mortes tant a casa com a despatx, i gairebé de manera molt semblant a La ruta dels cangurs ens trobem amb un primer viatge en cotxe, en aquest cas a la inversa, del Consolat del Mar cap a la perifèria: “Ara, però, quan el cotxe llenegava suaument per l’autovia en direcció llevant i deixava allà dalt, a l’esquerra, enfilat damunt de les muralles, el conjunt de la Seu de Mallorca i el palau de l’Almudaina, no podia sostreure’s al neguit intermitent que l’assetjava des de l’adolescència: viure en un casal devora la Seu, en el barri de la noblesa illenca.”

La Seu de Mallorca

Un altre personatge, en Josep Pons Ventura, també vol aterrar en aquestes contrades: “Tenia possibilitats –imminents, de fet– de comprar un casal de regulars dimensions al barri de la Seu, s’imaginava veïnejant amb les millors famílies illenques, la seva dona encobeïa una il·lusió frisosa per organitzar soirées pel plaer de veure a la seva sala vermella –tan aristocràticament descolorida– algunes senyores de bé, que ara només li adreçaven de compromís la paraula en coincidir en alguna solemnitat religiosa o en creuar-se pel carrer.”

Mateu Llodrà, un columnista d’opinió en la seixantena, és un dels protagonistes importants de la novel·la i en el primer moment veiem com “de tornada cap a ca seva, es va aturar uns moments per contemplar, a la plaça de Joan Carles I, el pas d’una manifestació no gaire nombrosa de treballadors”. Llodrà es mou molt a prop d’aquests espais perquè hi viu a tocar: “Mateu Llodrà havia visitat l’exposició d’un antic amic seu a la Sala Perlades, i ara prenia un cafè a la terrassa del bar Central, on queia tot el pes de l’ombra espessa dels plàtans. Davant, el modernista Grand Hôtel, el primer d’un cert luxe inaugurat a Mallorca, a principis del segle XX, i ara convertit en un centre cultural…”

Un dels moments apoteòsics en la descripció palmesana és quan veiem on viu el protagonista: “Situada en un dels cors de la ciutat, entre el Teatre Principal i el passeig del Born, la casa s’obre en finestrals panoràmics al Palau de Justícia, cosa que li permetia veure, entre una guarda d’informadors acaramullats i policies mantenint l’ordre, entrades i sortides d’insignes conciutadans honorablement corruptes. […] Tenia al davant una placeta amb monument de Benlliure a Antoni Maura, l’església de Sant Nicolau i dos petits edificis modernistes. A dues passes, el cafè Central, el CaixaFòrum, can Fresquet –la pastisseria més insigne de la ciutat– un forn famós per les ensaïmades i el bar Bosc, a part d’alguns altres cafès dissenyats amb la perversa finalitat de simular als ulls de l’extern una llarga tradició. I a dues passes també –Mateu Llodrà valora molt aquest veïnatge– de la millor botiga de música clàssica i de jazz de tot Mallorca, a la Costa de sa Pols, i d’un parell de llibreries.”

Com és lògic, en una novel·la amb tant de component polític, les trobades més o manco secretes o discretes són habituals i si bé hi ha algun lloc fosc i innominat, també podem trobar-hi espais molt més amables: “Dinaven en un salonet privat al Club Nàutic de Palma, on naturalment ningú no els prohibia fumar i on gaudien de la privacitat necessària per parlar-se amb la major franquesa.”

La progressiva gentrificació de la ciutat afecta un dels personatges secundaris, que veu com el centre de Palma de cada vegada és a l’abast de menys gent: “Les treien del piset que compartien al carrer de Santa Clara, al barri de la Seu, i per ara ella es podia acomodar a la casa d’un company del diari.” Però no solament el centre és sotmès a aquestes pressions: “Li abellia anar a dinar a una terrassa del Molinar, l’antiga barriada de pescadors transformada en zona residencial per a la classe mitjana alta, gràcies a un procés implacable de desplaçament de la població original.”

Qui és expulsada del piset de Santa Clara és la Liudmila, una periodista russa que acaba escrivint en català a la premsa illenca i que quan va arribar “de principi romangué al centre de Palma, a l’hotel Born del carrer de Sant Jaume, tenia diners per aguantar unes quantes setmanes”. Segur que ara, veient el preu actual de l’hotel –que, per cert, té una de les habitacions decorada amb un fresc de Mesquida– no hauria aguantat tant de temps. L’hotel ocupa l’antic palau dels marquesos de Ferrandell, del segle XVI.

Interior de l'hotel Born

En aquesta Mallorca que és Sicília sense morts –tot i que en podríem trobar una bona pila– els protagonistes també es desplacen per uns altres indrets de la ciutat –cacen una rata en un descampat prop de l’estadi Lluís Sitjar, o l’envien d’una empresa de missatgeria de Santa Catalina–, però sobretot es mouen pel centre més estricte de Palma, allà on es concentra el poder i on hi ha un cert refugi encara de determinada bellesa que Frontera vol rescatar per a un llibre que el consagra com un dels autors més crítics i demolidors amb la realitat que l’envolta. Quaranta anys després, Palma està molt transformada, però els jocs de poder es mantenen intactes i calen narradors que vulguin esbudellar allò que hi ha més enllà de la façana de postal de l’autoproclamada capital turística de la Mediterrània. Sigui com sigui, viatjar-hi mai no havia estat tan senzill com endinsar-se en les pàgines d’un narrador fonamental de la literatura catalana contemporània.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.