14.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 15.01.2019 - 07:58
Després de setmanes pressionant els partits independentistes amb el pressupost, el primer ministre espanyol, de sobte, ha rebentat el globus. Dissabte Pedro Sánchez va dir a Barcelona que ell pensava continuar governant fins el 2020 passàs què passàs i, per tant, deixa de tenir sentit l’argument que els seus partidaris havien gastat tant. Encara que no li aproven el pressupost, no caurà ni deixarà governar el tripartit de la dreta. Sorprenent. Certament sorprenent.
Sorprenent perquè fa mesos que sentim la cantarella aquesta del pressupost i les pressions de la premsa amiga. Primer que si el salari mínim en depenia i després que si la por de Vox. Sánchez, sense ensenyar mai els comptes, havia fet mans i mànegues perquè l’independentisme acceptàs de continuar tenint el paper subsidiari i de crossa que el nacionalisme català havia tingut tostemps durant la transició postfranquista. Però de sobte la maniobra s’ha tallat en sec. I l’ha tallada ell mateix. Cosa que ens obliga a pensar quin motiu pot haver-hi per a un canvi tan sobtat. D’entrada, a mi se me n’acuden uns quants, un dels quals especialment suggerent.
El primer és que amb les paraules es pot fer màgia però amb les xifres no. Sánchez, abans d’ensenyar-les, prometia complir aquella famosa disposició addicional tercera de l’estatut del 2006 que no ha complert mai ningú. I quan les xifres s’han fet públiques ha quedat clar que mentia, cosa que ell, evidentment, ja devia saber dissabte quan va dir allò que va dir. Potser punxar el globus era una manera d’evitar-se més problemes després.
El segon és que Sánchez finalment ja hauria pogut admetre que l’independentisme s’ha desfet de la seua dependència mental i no es veu com la crossa que els nacionalistes eren i havien estat. El vot favorable a la moció de censura de Sánchez potser va suscitar alguna confusió, però a hores d’ara la fermesa d’ERC i del PDECat ja sembla molt difícil de fer trontollar. Cosa que, tot siga dit, és un magnífic senyal que la parròquia d’ambdós partits crec que hauria de saber apreciar.
Però hi ha un tercer motiu que podria anar molt més enllà i tot. La brama circula ja fa dies a Madrid amb una gran intensitat i en diuen ‘Operació Restauració’. Consistiria a salvar la monarquia, el règim de fet, a còpia de forçar el PSOE i Ciutadans a entendre’s i a governar junts. Sánchez i Rivera es presentarien a ells mateixos com el centre polític, amb el suport entusiàstic de tota la maquinària del deep state. I segons les enquestes, a diferència de l’altra vegada en què ja ho intentaren, podrien governar plegats amb una certa comoditat. Deixant PP i Vox al marge en el cas de Rivera i, en el cas de Sánchez, abandonant Podem a la seua sort. I suposant, tots dos, que la maniobra no els enfonsa a ells.
Em diuen que Sánchez, de primer, recelava d’aquest canvi, però que cada vegada està més convençut que és la seua única salvació –perquè és així, sobretot, com se salva ell. Creu que Ciutadans no se sent prou còmode pactant amb Vox i el convenciment que ni els independentistes ni Podem no li regalaran res sembla exasperar-lo. Si, com expliquen, ja ha pres la decisió d’acostar-se a Ciutadans, aleshores s’entendria perfectament tot això que hem vist aquestes darreres hores. Perquè Sánchez no tan solament ha menystingut l’independentisme català. També ha aconseguit d’irritar Compromís i la Marea, amb això del pressupost, i tota l’esquerra amb el seu gest de prohibir que salpàs l’Open Arms.
Aquest tomb estratègic s’hauria d’anar confirmant, però amb el calendari que Sánchez remena té temps de sobres. Si no li aproven els comptes però ell governa fins el 2020, té més d’un any de temps per a anar acostant lentament posicions a Ciutadans, remarcant allò que els uneix –l’Íbex 35 i el rebuig a l’independentisme, notablement– i atacant l’extrema dreta per anar afeblint els llaços del partit de Rivera amb Vox i el PP.
En parlarem.
Discrepo en definir com fermesa el paper de PDCAT i ERC, amb els pressupostos, fins ara no l’ha vista enlloc, I si no en seran favorables és al meu parer, pq com molt bé diu l’editorial ni el mateix Sánchez vol els seus vots.
De tota manera, benvinguts sigui el No.
L’anàlisi de l’apropament de PSOE i Cs té molt sentit, sobretot tenint en compte que Sánchez és un supervivent, I Rivera una paparra que s’enganxa a qui pot guanyar. La ideologia d’ambdós líders i ell seus partits és inexistent tret de la unitat d’Espanya, i amb això en tenen prou.
Desitjant el día que el què facin aquests no ens afecti ni importi.
Només hi ha un camí, l’hem trobat,hi som i de moment no ens hem perdut, només desorientat. Tant de bo, recuperem el pas ben aviat