Els espectadors de TV3 han passat de veure cada dilluns Pablo Derqui vestit com un monjo del segle XIV a ‘La catedral del mar’ a veure’l com l’Eduard, un pare de família que protagonitza ‘Si no t’hagués conegut’, la ficció per la qual aquesta tardor aposta la televisió pública. Creada per Sergi Belbel i produïda per Diagonal TV, ens presenta un home trasbalsat per la pèrdua de la família que accepta de participar en un experiment curiós. Com seria la nostra vida si en el passat haguéssim pres unes altres decisions? TV3 s’endinsa en la ciència-ficció, un gènere difícil i en el qual ha treballat poc. Derqui creu que fer-ho és tot un encert: ‘Potser no agradarà a gaire gent, però crec que encara s’hauria d’arriscar molt més.’

La setmana passada vam conèixer l’Eduard. De moment en sabem poca cosa, que és un home ocupat per la feina i potser una mica absent, però ara com ara no sembla pas dolent. Tot i això, els espectadors ja desconfiem dels personatges que interpreteu.
—Això és un prejudici d’espectador. Sé que he fet moltes vegades de dolent o de personatge escabrós, però l’Eduard no ho és. És un pare de família que sofreix una desgràcia molt forta i això el turmenta molt. És força blanc, un marit molt enamorat de la dona, un paio molt familiar. Té molta feina però més endavant veurem com professionalment hauria pogut créixer més i va decidir que no per estar amb la família.

Al primer episodi és impactat per aquesta desgràcia i accepta de participar en un experiment sobre viatges a universos paral·lels. Com digereix aquest trasbals de la realitat?
—La idea era assentar molt en l’espectador la pèrdua que omple el personatge. Era important que s’entengués el seu buit, perquè després serà l’origen de més coses. A partir d’aquí, sorgeix la possibilitat de viatjar a universos paral·lels i, amb aquesta voluntat de recuperar allò perdut, començarà una aventura.

Com són aquests universos?
—Al primer capítol l’Eduard demana a la Liz Everest (Mercè Sampietro) quants universos hi ha i ella li respon ‘i quantes estrelles hi ha?’. Si t’hi pares a pensar, és una bogeria. Quan fas una cosa deixes de fer-ne infinites més. Els universos són tot aquest ventall infinit de possibilitats. N’hi pot haver un on les persones tinguin cap de peix i un altre on jo sigui tu, i tu siguis jo. Les possibilitats són moltes. En Sergi Belbel ho ha perfilat per fer-ho una mica més fàcil d’entendre.

Què vau pensar quan us van presentar el projecte?
—Al cap i a la fi és una història d’amor, és molt clàssica. Té una pàtina de ciència-ficció, però segueix la tendència de moltes sèries de tot el món que arrisquen una mica més, que perfilen els personatges, sense tants blancs i negres… Proven de ser originals perquè l’espectador ho passi bé. Crec que està bé que TV3 s’arrisqui. Potser no agradarà a gaire gent, però crec que encara s’hauria d’arriscar molt més. És més divertit, trobo.

El personatge de la Mercè Sampietro, la doctora Everest, és molt misteriós per a l’espectador. Com és?
—La Mercè és molt bona companya, no sabia com treballava i hem rigut molt. Ens hem fet molt amics. Més endavant veurem moltes més coses, però al principi és un personatge molt enigmàtic. Salva l’Eduard, i d’una altra banda, no acaba de respondre a cap perfil que puguis reconèixer. És una científica que ha creat una cosa que no acabem de saber ben bé què és. El personatge de la Sampietro és tot un interrogant, no puc avançar gaire més, però després ret molt.

Fotograma de ‘Si no t’hagués conegut’ amb Mercè Sampietro i Pablo Derqui.

L’Elisa (Andrea Ros), la dona de l’Eduard, també sembla un personatge interessant. En certa manera, maltracta psicològicament una mica el seu marit, oi?
—Un pèl, sí. Són aquelles esbroncades de parella, potser no és tant de maltractament tampoc . Vol que ho passi una mica malament perquè s’adoni que ell no és sol a la vida, perquè molt sovint l’Eduard avantposa la feina a la família. Però ella també està molt preocupada per la seva; és una reconeguda catedràtica d’història de l’art. Són una parella ben avinguda, encara que es fotin una mica de canya, però sempre amb amor. S’estimen molt.

Aprofito per demanar-vos per les acusacions d’Andrea Ros sobre assetjament de Lluís Pasqual i la desaparició de la Kompanyia Lliure. Com afecta el teatre català?
—El teatre és molt per damunt de tot això. Sí que és cert que som en un moment delicat en què les suspicàcies i susceptibilitats hi són una mica massa presents. També és veritat que hi ha paradigmes que han de canviar, perquè el món es transforma i les jerarquies i el poder s’han d’articular d’una altra manera. Quan ara hi ha abusos, es fan més evidents perquè som més sensibles. Però també és un moment delicat perquè tothom és susceptible de ser assenyalat. De vegades fa por dir certes coses per no ser criticat com a sexista, és delicat. No vull entrar en res de concret perquè trobo que és un tema molt espinós. L’Andrea, me l’estimo molt i el Lluís Pasqual també; l’admiro i em fa pena que hagi deixat el càrrec, perquè és important i un gran home de teatre. No en sé els detalls, no en puc opinar.

Ara us veiem com l’Eduard, però fa tres dilluns éreu en Joan Estanyol de La catedral del mar. Heu fet moltes sèries d’època; com és preparar-se un personatge que viu en un context que no és el nostre?
—És un esforç afegit. A La catedral del mar, que és al segle XIV, has de traslladar-te a la moral de l’època. I no únicament a la convencional, sinó a la d’un dominic que acaba essent inquisidor. És complicat. No és maquiavèl·lic, sinó que té la convicció real que les dones són dolentes. També hi ha un afegit molt interessant, que és el caràcter llegendari d’aquestes sèries. Això és un comodí per a l’actor i ho fa molt agraït.

I com aconseguiu de reflectir aquesta moral que em dèieu?
—Vam veure una esquerda per on entendre més el Joan, la seva infantesa. En aquella època era normal que una dona adúltera fos tancada per tota la vida entre quatre parets, com va passar a la mare del Joan. Imagina’t quina infantesa, com té el cap. Vam desenvolupar aquest desajust mental. D’una banda creu que les dones són culpables perquè són generadores de pecat, però de l’altra és la mama, és la puresa. En Joan tria la via eclesiàstica i alhora té aquesta carència afectiva. Això ens hi acosta molt, el fa persona. El vaig agafar per aquí.

Quina relació teniu amb Barcelona i Santa Maria del Mar?
—La novel·la de La catedral del mar, me la vaig llegir gairebé tota. Me’n faltava un quart, em vaig canviar de casa i la vaig perdre. Les últimes vuitanta pàgines, les vaig llegir amb el guió. És una mica ridícul, però mira. A més, em fa l’efecte que és una adaptació molt bona. Com a curiositat, jo vaig viure un any al carrer dels Sombrerers. Al davant de casa meva hi havia la paret de Santa Maria del Mar.

Vau ser molt aplaudit per la interpretació de Calígula sota la direcció de Mario Gas. Què fa que un personatge sigui tan destructiu?
—El Calígula de Camus agafa l’anècdota històrica de l’emperador romà, que era un fill de puta cruel i transgredia totes les normes, i parla del sense sentit de la vida. I el dissenya a pler. Un Calígula dèspota, però per un motiu concret: ha assumit la condició finita, contingent i irrisòria de l’ésser humà. Morim i no som feliços. Tots ens omplim la boca de valors: ‘justícia’, ‘veritat’, ‘amor’… i tot és mentida. S’adona que governar és robar. Que tenim uns preceptes morals però que després ens ataquen els interessos particulars i canviem d’opinió. Se n’adona i decideix de despertar els altres. És extremadament lúcid, no pas despietat. Seguim el text, res més, perquè és claríssim. És molt retòric, el llenguatge és molt elevat. Hem procurat que s’entengui bé i els personatges han aparegut sols. El Mario Gas hi té el cul pelat, és molt conscient que les coses es cuinen a foc lent.

Teatre, cinema o televisió. Amb què ho passeu millor?
—Casa meva és el teatre, perquè és una cosa màgica, però m’agradaria de fer més cinema. N’he fet molt poc, és més difícil.

Com de diferent prepareu un paper en cada cas?
—Per a una obra de teatre estàs dos mesos i escaig assajant. Saps què faràs. Tu ja t’has dissenyat el viatge i és fer-lo cada vegada. En un film són seqüències, i cadascuna és una petita obra de teatre. A més, no tens espectadors, sinó una lent davant la cara. Ha de ser genuí, les coses bones en cinema sembla que passin per primera vegada. En el teatre has d’emocionar el de la fila 25. Has de treballar més la veu, és un altre registre. Però molt agraïts tots dos.

A banda, heu fet doblatge i falques publicitàries.
—És una feina molt agraïda, una entrada econòmica que a casa ens va molt bé perquè hem de pagar la hipoteca. És així. Fa poc que en faig i és una feina que està bé, requereix poc temps i és ben pagada.

He trobat al vostre Twitter dos piulets d’ara fa un any. En un, del 5 d’octubre, dèieu que mai no havíeu estat independentista però que començàveu a tenir ‘els pebrots inflats’. I a l’altre, del 2 de novembre, quan van empresonar mig govern, dèieu que costava molt de no veure-hi cap intenció darrere i acabàveu amb un #LlibertatPresosPolítics. Un any després, com ho veieu?
—Vaig escriure aquests missatges perquè tenia els collons molt inflats per totes bandes. I sobretot perquè sóc anti-Rajoy. Però he de dir que em cansa força. Algú em dirà que sóc equidistant, però m’és igual. Estic molt desencisat de la política, m’han demostrat que no mereixen la meva atenció. Em sap greu per qui és a la presó, perquè no és just, crec que se n’ha anat molt de mare. Però també trobo que es van passar de rosca. M’estimo més de no ser gaire actiu perquè no hi tinc res a dir, em sembla que s’ha de tornar a col·locat tot. El moviment independentista tensa molt les coses, i potser calia per a canviar-ne algunes, però jo encara espero els canvis. De totes bandes. No em crec el PDECat i Convergència, que de sobte són els estendards de la independència, quan no ho han estat mai. No em crec els polítics i em sap greu, perquè jo sóc polític.

Què voleu dir?
—Per naturalesa ho sóc, m’implico. M’agrada pensar en la política, però aquests no parlen en nom meu. No veig ningú que em representi i, per tant, prefereixo no parlar.

Us sentiu com el 2011, amb el ‘no ens representen’?
—Una mica.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb