Olmeda de las Fuentes
La Alcarria d’Alcalá, Castella
Mapa a Google

Olmeda de las Fuentes és un dels milers de pobles minúsculs escampats per l’extensa Castella. En aquest cas, és situat a una seixantena de quilòmetres a l’est de Madrid i a poc més d’una vintena al sud d’Alcalá de Henares. Aquest dissabte, els quatre centenars d’habitants habituals del llogaret hi celebren una de les cites festives més esperades de l’any, la Festa de la Primavera, organitzada d’ençà del 2004 per a commemorar la resolució judicial que va impedir la instal·lació d’una pedrera que afectava una gran part del terme municipal.

Que una de les celebracions principals tingui un origen tan reivindicatiu ja demostra el tarannà força especial d’aquest poble, conegut antigament com la Olmeda de la Cebolla. Un caràcter únic que també s’expressa amb una presència força exagerada, d’ençà dels anys seixanta del segle passat, de pintors atrets pel seu bon clima, la riquesa dels paisatges i la peculiaritat de l’arquitectura popular, amb carrers costeruts i cases emblanquinades com els poblets d’Andalusia. Per això últim, hi ha qui parla d’un racó andalús perdut a l’Alcarria de Madrid. Però, per l’atracció d’artistes i per les parets blanques, potser és més comparable amb Cadaqués.

Hi ajuda, en la comparació amb el municipi empordanès, que en la llarga llista dels pintors que han passat temporades o s’han instal·lat a Olmeda hi hagi uns quants cognoms originaris del nostre país. Així, al costat d’Álvaro Delgado i Luis García Ochoa, considerats els pioners d’aquest peculiar romiatge artístic, hi descobrim també Eugenio Fernández Granell, José Frau i Alberto Moreno Balaguer.

Eugenio Fernández López (1912-2001) va néixer a la Corunya en el si d’una família de comerciants, però de ben petit es va decantar pel dibuix. Com a nom artístic, va adoptar el segon cognom català del pare, Granell, i es va deixar endur pel surrealisme: “Vaig néixer surrealista –solia dir–, de petit dibuixava arquitectura i castells fantàstics, i quan vaig conèixer els surrealistes vaig saber que jo ja havia fet abans tot allò que feien.” Els artistes que el van influir, com ara Joaquim Torres i García, Benjamin Péret, Wifredo Lam i Marcel Duchamp, els va conèixer sobretot en l’exili posterior a la guerra del 1936-1939, en la qual va militar al POUM.

Després d’haver fugit del feixisme per Prats de Molló, va començar un periple que el va dur a viure a França, la República Dominicana, Guatemala, Puerto Rico i els EUA. A Nova York, on es va establir el 1957, es va consagrar pictòricament i es va doctorar, alhora, en sociologia i antropologia a la New School for Social Research. El 1969, amb la jubilació, es va traslladar a viure amb la muller, l’artista surrealista i actriu valenciana Amparo Segarra Vicente (1915-2007), a una caseta i estudi a Olmeda de las Fuentes. De fet, tot i que la Fundació Eugenio Granell té la seu a Sant Jaume de Galícia, el seu cos reposa d’ençà del 2001 al cementiri municipal d’Olmeda, on també té un carrer dedicat.

El pintor i acadèmic José Frau y Ruiz (1898-1976), curiosament, també era gallec de naixement, fill en el seu cas d’un carrabiner mallorquí destinat a Vigo. Durant els anys d’infància i joventut va residir en uns quants municipis de tota la geografia ibèrica, com ara Sant Feliu de Guíxols, i el 1916 va ingressar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando a Madrid, on va estudiar amb el pintor valencià Antoni Muñoz i Degrain (1840-1924). La primera exposició individual de Frau va ser a les Galeries Laietanes de Barcelona, el 1918. Amb la dona, la pintora i paisatgista Margarita González Giraud (1909-1986), es va exiliar en plena guerra a Mèxic, d’on no van tornar fins el 1966 per a instal·lar-se, és clar, a Olmeda de las Fuentes, que li va dedicar un carrer quan es va morir.

I Alberto Moreno Balaguer (1927-2018), nascut a Madrid de mare barcelonesa, va entrar el 1943 com a alumne al Cercle de Belles Arts de la capital espanyola en estudis de dibuix i pintura. No es va haver d’exiliar, com els dos pintors esmentats, però igualment va residir a París entre el 1953 i 1957 per rebre classes per lliure a l’Escola de Belles Arts. El 1963 va fixar la residència a Olmeda, per recomanació de l’escriptor Franki Mendoza, i hi va pintar i retratar paisatges i habitants fins a la mort. Per això, d’ençà del 2001 hi ha un carrer que també porta el seu nom.

La presència a Olmeda de tots aquests pintors, i una desena més, es pot resseguir in situ amb la Ruta dels Pintors pels carrers i places d’aquest poblet tan especial.

I una mica més: A pocs quilòmetres d’Olmeda de las Fuentes, ara fa poc més de tres segles, l’últim gran representant de la important nissaga d’escultors catalans Xoriguera hi va projectar un pioner municipi fabril de nova planta amb nombroses reminiscències navarreses: Nuevo Baztán. Fou la utopia d’un borbònic de la vall del Baztan materialitzada, en plena guerra de Successió al tron hispànic, per un arquitecte austriacista.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat