Avui és el darrer dia que hi haurà barreres de peatge a la AP-7, l’autopista que és el veritable carrer Major dels Països Catalans. Fa mesos que el tram de Salou a Crevillent és lliure de peatges i avui s’allibera el tram entre Salou i la Jonquera, amb la qual cosa tan sols restaran en funcionament les barreres que hi ha al pas per Catalunya Nord de la A-9.

El final de les taquilles de pagament arriba, i avui voldria destacar això, gairebé deu anys després del moviment #novullpagar. El març i l’abril del 2012, tant al Principat com al País Valencià i les Illes, especialment en el cas de Mallorca, al túnel de Sóller, milers de persones, encapçalades pel gest individual de Josep Casadellà, es van negar a pagar quan travessaven els peatges, tot adduint la discriminació que implicava pagar les autopistes d’ací, que ja estaven ben amortitzades de feia una pila d’anys, quan, en canvi, les autopistes a Espanya eren totes de franc.

El Primer de Maig d’aquell any, la campanya va aconseguir de col·lapsar l’autopista paralitzant tots els peatges entre Figueres i Algemesí i fent que s’hagueren d’alçar les barreres en molts punts. D’aleshores ençà, Abertis va començar a presentar denúncies contra els conductors que es negaven a pagar l’abús, i els governs, molt especialment la Generalitat de Catalunya, que en aquell moment presidia Artur Mas, es van posar completament a favor de l’empresa, de La Caixa, amenaçant i multant els conductors.

El moviment partia d’una obvietat com era, i és encara avui, l’abús de l’empresa concessionària i les administracions. El tram de la AP-7 entre Tarragona i la Jonquera, el que avui s’allibera de peatges, va ser una concessió a l’empresa Acesa, l’actual Abertis, que forma part del conglomerat empresarial de què era La Caixa. La concessió es va fer per una durada prevista de 35 anys i 37, segons els trams, amb la qual cosa s’hauria d’haver acabat el 2004 o el 2005 i no pas el 2021, com ha estat finalment. Parlem de setze anys de més, que els han estat ben profitosos. Perquè el càlcul de què ha significat en termes econòmics l’operació és complicat de fer en matís, però les magnituds, tan sols les magnituds, parlen de sobres per si soles. El cost de construir el tram de la AP-7 que avui s’allibera va ser de setanta-vuit milions d’euros, però els beneficis d’explotació han estat de quatre mil. És evident que la concessionària ha hagut d’invertir-hi més i ha hagut de mantenir l’obra durant tots aquests anys, però crec que la diferència en les xifres és tan abismal que ningú no pot acceptar, mirant les xifres d’allò que s’ha gastat i d’allò que s’ha cobrat, que això haja estat un tracte just. Ha estat un atracament.

Sincerament, no sé si deu anys després podem establir una relació directa entre aquest final dels peatges que celebrem avui i aquell moviment popular, però no tinc cap dubte que, si més no, la campanya va assentar en l’imaginari ciutadà la imatge de la injustícia, va contribuir molt al descrèdit de La Caixa i els seus satèl·lits extractius i va fer com més va més difícil pels diferents governs de sostenir els privilegis de les concessionàries.

I no solament això. Perquè políticament també vam aprendre, o hauríem d’haver après, moltes coses. Almenys dues que encara avui són significatives.

La primera és que, quan la causa és justa, l’eina s’acaba trobant. I aquesta és una reflexió que crec que és especialment important de remarcar en aquest moment de tant de desencís i desconcert com a país. Aquell moviment, que va ser precursor de moltes coses –de la desobediència civil, de la unilateralitat…– va nàixer perquè Josep Casadellà es va negar una nit a pagar en una barrera i va pujar un vídeo ensenyant-nos als altres com fer-ho. És evident que després molta gent va treballar per fer possible aquell esclat d’indignació i que fins i tot partits polítics com Solidaritat, ERC o la CUP s’hi van implicar, però no es pot oblidar que tot arrenca d’aquesta manera tan simple: un home, un de sol, negant-se a ser espoliat ni un dia més.

Va ser aquell gest i la seua amplificació, que ens va ensenyar moltes de les coses que després s’han aplicat durant el procés d’independència. Així ho vaig descriure en aquest editorial de VilaWeb l’abril del 2014, que subscric sencer encara avui: “Assistim a una cosa més important que no la de pagar una autopista o de no pagar-la. Assistim a la constatació del poder que pot arribar a tenir la gent, si es decideix a fer-lo valer. L’objectiu són les autopistes perquè és un objectiu senzill, de poc cost i gens de violència. Però el fet és, sobretot, que la gent s’ha cansat d’obeir cegament i acrítica. I això sí que és important en un país com el nostre. Amb el #novullpagar la gent ha deixat d’acceptar que el poder d’alguns és inevitable, que no hi ha res a fer. I ha començat a adonar-se que, un a un, cotxe a cotxe, peatge a peatge, fem un ‘tot’ que també és un poder.” Allò que vam viure el Primer d’Octubre va ser això mateix, però a una potència infinitament superior.

Aquella va ser, doncs, una gran lliçó positiva, un molt bon entrenament. Però en tenim també una de negativa: el moviment #novullpagar va demostrar que el poder autonòmic pot declarar que és independentista i alhora posar tota la força de la gestió administrativa, policíaca i política al servei de sufocar i ofegar les aspiracions personals i nacionals de la ciutadania. Que és allò que va fer l’executiu convergent d’aleshores, molt singularment a través del conseller d’Interior, Felip Puig, el més independentista en aquell moment dels convergents i el més repressor, també. Puig i Mas van posar tota la força de la Generalitat al servei de La Caixa per a frenar, amb la repressió dels Mossos i amb les multes, un moviment amb el qual deien que compartien objectius. Aleshores ja hauríem d’haver après, i això és sobretot una autocrítica personal, que la Generalitat més aviat és un obstacle per a la independència. Però sobretot que el carrer ha de desconfiar sempre del govern, per més independentista que siga.

PS: Em recorden que abans del moviment #NoVullPagar ja hi va haver altres iniciatives importants. Concretament la Plataforma Cívica El Masnou 21 i la Plataforma No Nacional II, que van fer manifestacions, talls de carretera i aixecament de barreres, reivindicant la gratuïtat de l’autopista. Era durant el govern de Pasqual Maragall.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.