judici

El jutge Webster Thayer, quan va condemnar l’anarquista Bartolomeo Vanzetti a quinze anys per un robatori que no havia fet, no va tenir cap vergonya a afirmar que ell era conscient que no havia comès aquell crim. Ho va justificar dient que Vanzetti n’era moralment culpable ‘perquè és un enemic de les nostres institucions’. Anys més tard aquell jutge acabà condemnant Sacco i Vanzetti a mort, per una acció que no havien fet mai. I poc després morí d’una embòlia, assegut a la tassa del vàter de l’University Club de Boston, un lloc adequat com pocs.

Els nazis també tenien un sistema legal, per més difícil d’acceptar-ho i entendre que siga, llevat que opines com el monarca espanyol. I el seu ‘constitucionalista’ més eminent, el tenebrós Carl Schmitt, ha passat a la història per l’anomenada teoria de la ‘culpabilitat a priori‘. És una monstruositat intel·lectual plasmada en aquella famosa frase sobre la ‘inclinació natural’ al delicte, que segons el seu cervell malaltís tenien diverses categories d’humans. Dissortadament, en nom d’aquella tesi van morir milions de persones.

Malgrat la desfeta del nazisme, l’FBI de J. Edgar Hoover es va apropiar la tesi de Schmitt per a instaurar la cacera de bruixes, que és el precedent terrible i dolorós d’això que vivim avui: els qui discrepen –discrepem– del model social imposat són tots –som tots– criminals en potència. I per això ens volen jutjar: no per això que som ni per allò que hem fet, sinó per això que pensem. O per això que ells creuen que pensem, si volem ser més exactes encara.

Hi ha un fil directe que duu d’aquestes anomalies antidemocràtiques, i tantes de semblants com per desgràcia hi ha al món, al Tribunal Suprem d’Espanya. I a aquest judici vergonyós que veiem passar davant nostre. Com en aquells casos i tants altres, els acusadors no tenen res de concret, res, de què acusar els presos polítics. Res que siga condemnable, i encara menys res que siga condemnable per la via penal i molt menys encara res que siga equiparable a la sedició ni a la rebel·lió. Per això els fiscals i advocats de l’estat es troben obligats a parlar no pas de delictes tipificats ni d’allò que afirmen que és la causa, sinó de piulets, de correus que no se sap ni si el receptor ha obert, de per què compres un domini a Irlanda, de si es pot debatre sobre l’esclavatge o no o de si una persona té prou títols universitaris o no per a exercir un càrrec polític. Res relacionat amb els fets que diuen jutjar. Res de sòlid, ni res que mene, ni remotament, a les gravíssimes acusacions que amenacen de tenir tancats durant dècades persones honorables, unes acusacions que ja els han tinguts tancats durant més d’un any preventivament.

Que el judici contra aquests presos polítics és una farsa jurídica monumental es fa més i més palès cada dia. L’octubre del 2017 l’estat espanyol, simplement, volia apartar els dirigents polítics i socials de l’independentisme de la vida pública. Volia  escapçar l’independentisme, enviant-los a la presó o forçant-los a l’exili, per mirar de frenar el procés cap a la independència. Això era tot i no hi havia res més; ni ningú, a l’estat espanyol, no estava preocupat per res més. Ni per les formes, tan sols. La justícia només era una eina del govern. I per aconseguir això que volien, frenar la independència, el setembre i l’octubre del 2017 Espanya va menystenir qualsevol necessitat de sostenir i de justificar jurídicament els actes executats pel seu govern contra les institucions catalanes. La urgència passava per sobre de les lleis i la immoral utilització del poder, al vell l’estil del jutge Thayer, s’imposava a la separació de poders i a la defensa dels drets dels ciutadans.

Per això als fiscals i als advocats de l’estat els és tan difícil ara de vestir jurídicament un judici que no se sosté dret i que cap jurista no podria salvar. Difícil cada dia i en el dia a dia davant tothom. Però encara més quan un dimarts qualsevol apareix davant seu un gegant que no fa ni un pas enrere, que els explica que és votant que es defensa el dret de vot i que, recitant de memòria un bellíssim poema d’Apel·les Mestres, els recorda a la cara –d’una manera tan inoblidable com digna– que, simplement, no passaran.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb