Mikel Zabalza

No oblidaré mai la primera vegada que vaig veure, passant per la carretera, la caserna de la Guàrdia Civil espanyola al barri donostiarra d’Intxaurrondo. Era, és, un complex d’uns quants edificis, alts la majoria, fortificat i ple de llum, que de baix estant el veies com enfilat dalt un turó que naixia al marge de la carretera. Parle dels anys vuitanta, quan va arribar a haver-hi gairebé mil guàrdies, allà dins. Intxaurrondo, l’Intxaurrondo real al qual aquell monstruós centre de repressió robava també el nom, restava literalment als peus i, una volta havies passat el barri, ja apareixia Sant Sebastià, el barri d’Egia i la ribera de Loiola.

Com tothom qui es movia en els cercles polítics d’oposició a la reforma postfranquista, jo havia sentit parlar molt d’Intxaurrondo. De les tortures, dels escamots parapolicíacs, de la guerra bruta. En aquella època la violència de la policia no s’exercia al carrer i prou, com ara. També s’exercia, i era molt pitjor, dins les casernes. Sense cap mena d’escrúpol. Ja manava el PSOE, el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, però per a aquells uniformats això era un detall sense importància. Emparats en aquella lluita contra ETA on tot s’hi valia, ells continuaven fent com sempre havien fet, des de la nit més fosca de la dictadura. Precisament perquè els ho deixaven fer. Els socialistes.

No recorde si va ser en aquell viatge o en un altre que una xicota, i em sap molt greu de no recordar-ne ni el nom, em va explicar que havia passat per aquella instal·lació. Parlava molt fluixet i molt a poc a poc. Recorde, per aquelles coses estranyes que té la memòria, que portava un jersei de llana de color blau, però no li sé veure la cara. No sóc capaç de recordar ni com tenia els cabells. Però sí què em va explicar, què ens va explicar a un grup de valencians amb qui jo viatjava aquella vegada. L’havien torturada allà dins, com a tants i tants bascs. Amb menys intensitat que a alguns altres, i em va impressionar molt que semblava com si hagués de demanar perdó per això. Perquè l’havien deixada estar. Em va colpir aquella seua ansietat, que el grup d’amics mirava de calmar i no podia. Deia que l’havien encaputxada quan l’enfilaren al cotxe, però que havia notat perfectament el moment en què entrava a Intxaurrondo i s’havia fet càrrec immediatament de què li passaria. Li vam dir que segurament el cotxe havia frenat a la porta d’entrada i havien fet pujar la barrera, però ella va respondre que no, que l’aire passava a ser espès de sobte. I que ho notaves.

L’altre dia, després de la manifestació en favor de Pablo Hasel a València, i després de la salvatge agressió policíaca rebuda pels manifestants, un grup de gent es va concentrar davant la comissaria de policia de Ferran el Catòlic, a València. Algú va fer circular uns vídeos que em van fer tornar a la memòria les nits en què jo mateix vaig passar fa molts anys davant aquella porta, esperant que alliberassen algun amic, algun company o simplement algun desconegut que havia estat detingut injustament. En molts països del món quan es vol aparentar un canvi polític, una de les primeres coses que es fa és moure edificis que a la gent li recorden coses dolentes, canviar-los la funció, dissimular. Però Espanya estava tan segura que podia controlar i dominar el seu procés que ni tan sols va fer res en aquest terreny. La comissaria de Ferran el Catòlic continua allà on era, onejant-hi la mateixa bandera. La comissaria de la Via Laietana de Barcelona continua allà on era, onejant-hi la mateixa bandera. La comissaria d’Intxaurrondo continua allà on era, onejant-hi la mateixa bandera…

És a partir d’aquestes imatges i d’aquesta experiència personal que em vaig encarar ahir amb l’àudio que els col·legues de Público van publicar, un àudio en què es demostra de sobres que Mikel Zabalza no va morir ofegat al riu Bidasoa, com Espanya ha pretès explicar durant decennis, sinó que va morir en una de les cases d’Intxaurrondo, pels efectes de la tortura. Dubtava a l’hora d’escoltar-lo. A mi no m’han de convèncer que Espanya tortura. Ho he vist amb els meus ulls i ho he sentit amb les meues orelles. Dels meus amics. De gent que m’estime i en la paraula de la qual crec. Jo vaig veure amb els meus ulls la panxa negra, irrecognoscible, de Gustau. I els colps al cap del Miquel. Jo vaig sentir amb les meues orelles el relat de la Dolors i el de la Maria. Gairebé em sé de memòria la història del Jordi, on li pegaven, com li pegaven. I he escoltat el relat del Martxelo, explicat serenament però sense estalviar-se detalls. O els de Núria Cadenes, Ramon Piqué i Tamara Carrasco que els vam ajuntar fa un temps en aquest impressionant acte amb subscriptors de VilaWeb perquè ens explicassen, i tant bé com ho fan, les entranyes del monstre, ells que les van haver de sofrir en tres generacions diferents.

Però finalment vaig decidir d’escoltar l’àudio. I per un moment escoltar-lo em va retornar aquella por, aquell temor per les nostres vides, si quèiem en les mans d’aquella gent. D’aquella gent decidida a imposar una visió política d’allò que havia de ser la nostra societat, sense posar cap límit moral als seus mètodes. Fins a arribar a l’assassinat, com van matar els GAL, com va matar, i l’àudio ho referma, la Guàrdia Civil.

Però de seguida m’ha sorprès fins i tot a mi l’absoluta banalització de la violència, la funcionalització asèptica de la tortura que es desprèn d’allò que diuen. Aquells guàrdies civils no lamenten haver mort una persona. No lamenten haver-la torturada. Solament lamenten haver fet malament la feina. No ploren la seua mort. Ploren que se’ls haja mort sense ser-los d’utilitat. I es preocupen si de cas perquè això podria portar-los algun problema. La conversa és la plasmació exacta, mil·limètrica d’aquella explicació de Hannah Arendt, quan diu que els monstres poden semblar gent normal. Perquè aquests dos torturadors parlen com parla la gent normal. I com si en comptes de matar una persona, sàdicament, haguessen espatllat un transistor amb un mal gest o haguessen rebentat una pilota xutant massa fort.

I mentre païa l’àudio i repassava, indignat, com l’estat espanyol fa encara avui tant com pot per ocultar fets com l’assassinat de Mikel Zabalza –i per evitar les responsabilitats penals que haurien d’acompanyar-los– per WhatsApp em va arribar un missatge de l’Andreu, un altre bon amic de fa temps, precisament recordant-me allò que havia sentit quan ell havia anat a l’aeroport del Prat a recollir la companya de Zabalza, pocs dies després d’haver-se trobat el cos mort del seu xicot al Bidasoa. I l’Andreu, entre més coses, em recordava: “Els socialistes se’n reien, de naltros, i ens expedientaven des dels seus gobiernos civiles. I també ens detenien.” Una afirmació que és la pura veritat i que crec que pot servir de resum de tot: aquells socialistes, prepotents, se’n reien, convençuts que controlarien la nostra societat per sempre més. Els socialistes deixaven torturar, deixaven matar; mataven, en la mesura que dirigien els grups d’assassins, però encara no en tenien prou i a sobre intentaven de tapar-nos la boca. De la mateixa manera que encara intenten de fer-nos callar avui.

Però hi ha una diferència enorme ara, que em fa especialment feliç. Ells tenen encara, sí, Intxaurrondo, tenen encara la Via Laietana i tenen encara Ferran el Catòlic. Hi continuen. Amb la seua bandera. Però ara ja no ens tenen a nosaltres. I quan dic que no ens tenen a nosaltres vull dir que ja no ens tenen no a aquells de nosaltres que no ens van tenir mai en realitat, sinó que ja no tenen ni tindran mai milions i milions de nosaltres. I això cal que ho assaborim en el punt just. Aquesta separació mental, aquesta llunyania ja insalvable, aquest esborrament col·lectiu  d’Espanya i d’allò que Espanya significa no és sinó el preu que paguen precisament per haver volgut resoldre els problemes polítics amb la violència. Uns problemes polítics que els socialistes haurien pogut encarrilar, si ho haguessen volgut, si haguessen tingut una mínima estatura moral, si s’haguessen comportat com uns demòcrates, ben diferent de com ho han fet. I no ho dic tan sols pels anys vuitanta i els anys noranta, també per ara mateix.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.