No és un miracle: 30 nacionalitats, 150 anys d’història i una escola on hi guanya tothom

L’Escola Vedruna Àngels és un model de moltes coses. Ara és també referència pel seu pes històric a la ciutat. És un dels pocs centres educatius que poden teixir un fil històric amb Barcelona. Aquest mes comencen la commemoració dels 150 anys de l’escola a la plaça dels Àngels. Una història què és molt més llarga, tal com s’explica a l’exposició que ha organitzat el centre, coordinada per les mestres Mònica Berdalet i Antònia Cortina, amb qui parlem d’aquesta passat emblemàtic, però també d’un present ple d’activitat i de transformació. Quan entres a l’escola tens la sensació que tothom hi treballa per fer la vida més fàcil a l’altre. És impressionant. Totes dues mestres es defineixen com a mestres de vocació, que estimen la feina que fan: “Nosaltres ens dediquem a posar llavors, però moltes vegades no veiem el fruit fins que els nois vénen a veure’ns quan són grans i ens expliquen què fan.”

Aquesta escola és coneguda per la gran tasca educativa que fa. Sap treure bons resultats enmig de la complexitat de tenir alumnes de trenta nacionalitats diferents i aconseguir que el català sigui la llengua del centre. Quan els demanem què creuen que afavoreix aquest èxit diuen rotundament totes dues que és l’equip: “La clau de l’escola és treballar en equip. Si no ho féssim així no podríem fer res de tot això que fem. El nostre dia a dia és ple de reptes i de moltes necessitats que hem de cobrir. Si no treballéssim en equip no aconseguiríem el que aconseguim. Tenim un claustre molt cohesionat i sobretot ens donem suport els uns als altres. A més, som una escola inquieta, que ens agrada formar-nos i fem més hores de formació de les que toquen. Ens agrada molt la innovació i quan veiem qualsevol cosa que creiem que pot ser bona per als nostres alumnes ens hi tirem de cap. I no és una cosa individual d’un mestre, sinó del claustre en general. I això fa que cobrim tots aquests reptes diaris.”

Quan els demanem si el barri és un handicap, ens responen amb convenciment que si el barri ha canviat l’escola també: “L’escola sempre ha intentat anar al mateix ritme de canvi que el barri per encaixar en les seves necessitats. Si al barri hi ha aquestes nacionalitats, a la nostra escola hi ha aquestes nacionalitats. Ens hem adaptat a la realitat del barri. Quan diem que Vedruna Àngels és una escola totalment integrada al barri, no diem res d’especial, som una escola més. Fem el mateix servei que qualsevol escola pública de veïna. A Ciutat Vella treballar en xarxa és important i fa molts anys que ho fem. Si no ho féssim no arribaríem a tot arreu on hem d’arribar. La diversitat és un punt clau de la nostra escola. No fem res més que acollir la diversitat i conviure-hi. Sempre diem que per a Vedruna Àngels aquesta diversitat és una gran riquesa, perquè ens ajuda a obrir-nos al món, i això és important. Però també els fem veure que aquí viuen obertura. La nostra mirada de concepte educatiu no és la de famílies d’altres països, però també els fem veure que si són aquí s’han d’adaptar a on són.”

La conversa amb les dues mestres ens porta a parlar de com treballen l’arrelament: “Nosaltres potenciem el català i volem transmetre les nostres tradicions a totes aquestes famílies que vénen de diversos llocs del món. Volem que aprenguin a estimar, com nosaltres, la nostra llengua, les nostres tradicions. De fàcil, no ho és. Anys enrere, era més fàcil perquè feien molt d’esforç per aprendre el català, sobretot, o el castellà. Ara no fan aquest esforç perquè tenen tant coixí al voltant que ja se senten acollits per les seves comunitats o per les seves famílies, que fa temps que viuen aquí. I això és una dificultat. A l’escola parlem català, però la gran majoria només el parla aquí. A casa seva no el parlen. Això és una dificultat afegida que ens trobem.  Però hi insistim, i tots el saben i el parlen aquí. Per millorar aquesta situació fem classes de català per a les famílies, però costa molt que vinguin.”

L’exposició, que ocupa una aula que hi ha al costat del pati, quan s’acaben les classes s’omple de famílies que ressegueixen els plafons on s’explica la història de l’escola: “Volem mostrar a les famílies que la Vedruna Àngels no és una escola d’ara, sinó una escola que es remunta a fa cent cinquanta anys, i que si tiréssim més enrere trobaríem la Casa d’Infants Orfes, que és del 1370. Per tant, és un dels pocs llocs de Barcelona que més de 600 anys després continua, d’alguna manera, al mateix lloc, sense haver-se traslladat, fent un servei que té un vincle amb el passat.” L’exposició també lliga la història de l’escola amb la història del país, i prova d’explicar els fets més destacats d’una manera didàctica perquè els visitants els relacionin. L’edifici escolar ha travessat uns quants tràngols. Un dels més recents, i més traumàtics, a la dècada dels noranta, va ser l’enderrocament d’una part de l’edifici per a emplaçar-hi el MACBA.

L’escola que és casa

Vedruna Àngels és una escola que enganxa, ens diu Mònica Berdalet, mentre matisa: “O t’enganxa i veus que és el teu lloc amb tot el que comporta, o ja veus de seguida que no i te’n vas. Els mestres que treballen en aquesta escola tenim molt clar on treballem, per a qui treballem i en quines condicions treballem. Si hem de fer qualsevol cosa, no hi escatimem cinc minuts, ens hi aboquem.” Segurament això es fonamenta en els valors de l’escola, que són molt presents a l’exposició i que Antònia Cortina relata amb detall i convenciment: “Són vuit paraules que diuen tot el que volem transmetre. Hi ha la paraula barri, perquè som una escola arrelada al barri. Hi ha la paraula acompanyament, perquè l’escola acompanya. Hi ha el treball en equip, perquè és molt important per a nosaltres. Hi ha la sostenibilitat perquè la defensem: cada any fem la Festa de la Terra, que és una festa molt arrelada a l’escola i on treballem uns valors de cara a un món millor i un món que hem de cuidar entre tots. Hi ha la paraula diversitat, que és compartir; la diversitat ens dóna aquesta riquesa tan característica de la nostra escola. Hi ha la paraula valors, perquè evidentment som una escola religiosa i això va lligat amb tot el que fem i totes les coses que van passant durant l’any. Hi ha la innovació, perquè som una escola inquieta que sempre cerquem la millor manera d’arribar als infants, i és quan l’escola és aprenentatge. I evidentment hi ha l’última paraula, que és casa, quan l’escola és família. Perquè som una gran família, som una escola petita, ens coneixem tots, estem… I això, som una família bonica. Som una família de 360 en aquests moments. L’any 39 eren 3, que també surt de l’exposició en forma de boletes de colors, però ara 360.

Matrícula viva, vacances transoceàniques i dol migratori

Quan ha començat la conversa i els hem dit que potser enregistraríem vint minuts els ha semblat que era molt. Fa gairebé mitja hora que parlem i no ens aturaríem, perquè en la conversa transcendim la història i ens plantem de ple en el present. El seu present, que ens explica situacions noves que els de fora gairebé no coneixem: “La relació amb les famílies a vegades és difícil perquè treballen moltes hores i amb horaris complicats. Tenen moltes dificultats: potser per a arribar a final de mes, potser per a pagar una sortida, potser perquè han de canviar de barri i no volen canviar d’escola… Intentem veure’ls a tots com a mínim una vegada l’any i si pot ser més, més. A la sortida, a les cinc de la tarda, intentem ser-hi presents i visibles perquè se’ns puguin acostar i preguntar el que els faci falta. Abans parlàvem d’equip i aquí també es nota. Hi ha una part de la feina d’acollida en què té molta importància la secretaria i la porteria perquè han de saber escoltar i ho fan.”

Un altre repte que tenen a l’escola és la matrícula viva. Això vol dir que constantment hi arriben alumnes nous i en pleguen. Les dificultats que crea això, segons que diuen, és gran: “Quan tens el grup cohesionat i més o menys funciona, de cop i volta pot ser que un infant se’n vagi o que n’arribi un altre. O que se’n vagi per un mes o per dos mesos i torni a venir.” Sense ganes d’exagerar el seu paper, diuen que passa a totes les escoles del Raval. En diuen vacances transoceàniques i generalment passen en aquesta època de l’any. En tenen exemples a dojo, nens que fan els deures al Paquistan o a l’Argentina i es connecten amb l’ordinador amb la mestra per no perdre el fil de les classes. “A la classe ara mateix, per exemple, tinc una nena que farà tres mesos que està al Paquistan i, és clar, quan torni ja veurem com tornarà –ens explica Mònica Berdalet, que afegeix més detalls alliçonadors d’un món normal per a moltes escoles i que molts adults ignorem. Hi ha qui torna i s’enganxa de seguida i hi ha qui té més dificultats. Amb els més grans, per exemple, jo que tinc cinquè i sisè, hi puc contactar si tenen ordinador. Es connecten i em diuen: “Mònica, què he de fer?” O “Veig que has penjat una cosa, o que ens has enviat aquest correu, què vol dir?” En canvi, hi ha famílies que estan més desconnectades. Hi ha qui demana una carpeta amb fulls perquè com a mínim poden anar fent operacions, o un llibre de lectura. Altres no diuen res.”

Una altra situació freqüent és el dol migratori, molt punyent. En pateixen sobretot els alumnes que arriben sense saber la llengua ni tenir cap coneixement de què es trobaran aquí: “Com més grans vénen a l’escola, més dificultats tenen. I no és tan sols per l’idioma. Aquests alumnes que arriben d’aquesta manera també fan un trencament efectiu. Molts tenen dotze o tretze anys i els seus pares els van deixar vivint amb algun familiar, potser els avis. Quan els pares els reclamen per venir aquí trenquen el vincle efectiu amb els qui els havien criat i fet de pare o mare encara que no ho fossin. Ens trobem nens que potser al seu país eren alumnes bons i brillants i que de cop i volta són aquí, no saben l’idioma i fins que no el dominen tenen unes grans dificultats. Els han promès que vindran a Occident i que això serà Eurodisney, i quan veuen la realitat… N’hi ha que vénen enganyats: els diuen que només hi estaran un mes i tornaran. I no tornen. Es queden aquí. També passa el cas contrari. Hi ha nenes sud-americanes que se sorprenen que es pugui anar pel carrer sense perill. Ens expliquen que els han matat una amiga a trets, al carrer, i aquí els impressiona que puguem anar pel carrer i no passa res. Són coses que t’impacten.”

Per resoldre situacions d’aquesta mena també treballen en equip i, com que no saben tants idiomes com es parlen a l’escola, fan pinya amb els alumnes més grans perquè els ajudin a rebre els més petits, que els primers dies no entenen res i se senten totalment estranys: “Tenim la sort de tenir tantes nacionalitats que sempre trobem un alumne que sap parlar la llengua del nen petit que acaba d’arribar i li tradueix allò que li expliquem perquè es tranquil·litzi. Els més petits, a vegades no els preparen per a venir a l’escola. No fan l’adaptació que hem fet nosaltres amb els nostres fills. Ni tot això. Els nens es troben aquí de cop i volta i no coneixen ningú, no ens entenen. La gran obsessió d’aquests nens és cercar una porta o algun lloc per a sortir, per a marxar. És una cosa en què també treballem molt amb les famílies, perquè expliquin als nens què faran, que els diguin que vindran a buscar-los, que no els enganyin. Això és una cosa que és difícil i que ens costa. I és en aquest moment, quan si veiem un infant molt desesperat, anem a buscar algú que sabem que parla la seva llengua, que li expliqui que la mama o el papa vindrà després i que no es quedarà aquí. Això el tranquil·litza automàticament.

Una exigència per al futur

Acabem la conversa amb Mònica Berdalet i Antònia Cortina, mestres veteranes de l’escola. També arriba Eduard Riudavets, el director, que ve a saludar-nos. Ell, el dia de la celebració oficial al MACBA, va fer un discurs en què mirava cap al futur i feia una clara demanda als responsables polítics: “Tot i el soroll d’obres que ens espera els anys vinents a la plaça, a la llarga gaudirem de noves instal·lacions i espais que faran l’entorn més dotat i més tranquil. Exigim, però al Districte i als polítics i representants que lluitin i vetllin per fer un barri més segur, més net, menys hostil, on nens i nenes puguin jugar a les places, gaudir tranquil·lament d’una de les millors biblioteques de la ciutat sense tenir por d’anar pel carrer; i on els nostres veïns i veïnes no decantin la balança de dur els seus fills i filles a escola fora del barri tot i que creguin fermament en la nostra proposta educativa.”