‘La tertúlia proscrita’

Negats

  • La revitalització lingüística és un procés sociològic que contribueix a formar una societat més justa, més igualitària i més sostenible

Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
26.01.2024 - 21:40
Actualització: 26.01.2024 - 21:46
VilaWeb

Tuvalu, un estat insular de la Polinèsia, és el primer país del món que quedarà enfonsat a sota de l’oceà Pacífic a causa de l’augment del nivell del mar. Davant d’aquesta catàstrofe imminent, una de les preocupacions de les autoritats d’aquest petit estat (a més d’assegurar el trasllat de la població a territoris propers) és crear una rèplica digital del país, amb l’objectiu que la població que n’haurà hagut de marxar pugui sentir-se vinculada a la seva cultura des de la diàspora. La construcció d’aquest món virtual ha de permetre als tuvalians, doncs, de mantenir vincles amb la diversitat biològica i la riquesa cultural del país des de lluny.

Per primera vegada en la història de la humanitat, tot l’entorn físic i cultural es veu greument amenaçat per l’acció directa de l’home. El capitalisme i la globalització augmenten la pobresa econòmica de sectors socials arreu del món, tant en entorns rurals com urbans. També faciliten la marginació política de certes comunitats i incrementen l’explotació de territoris des de tots els punts de vista: l’agricultura i la ramaderia intensiva o industrial té un impacte negatiu enorme pels territoris menys industrialitzats, ja que contribueixen a la desforestació i a la contaminació de les aigües; la sobreexplotació minera empobreix grans territoris a l’Àfrica i a Amèrica, i la sobrepesca és un factor clau en la pèrdua de biodiversitat en grans àrees costaneres d’arreu del món.

L’explotació intensiva de regions vulnerables no només amenaça ecosistemes i accentua els conflictes socials i polítics sinó que contribueix a empitjorar la situació d’emergència climàtica. I aquestes regions amenaçades se’n veuen encara més a causa de les conseqüències que té aquest canvi climàtic: els territoris costaners i les illes esdevenen regions enormement vulnerables per la crescuda de les aigües, i altres terres pateixen les fluctuacions de temperatura, la sequera, la desertificació i la salinització dels regadius. Tot això, a més d’afectar les pràctiques agricultores, ramaderes i pesqueres tradicionals, converteix els hàbitats d’alguns grups humans en regions inhabitables.

Per tot això, el canvi climàtic és una causa més, i molt important, d’amenaça a la diversitat cultural i lingüística. Els canvis descrits fan créixer el nombre de refugiats climàtics: es calcula que en la darrera dècada, 21,6 milions de persones en tot el món van migrar internament de manera forçada per perills relacionats amb el canvi climàtic (IDMC, 2022). Amb aquests desplaçaments es fragmenten comunitats, es perden models de vida i es generen nous contactes culturals i lingüístics que tendeixen a afavorir l’homogeneïtzació.

Malgrat que la situació s’hagi agreujat en els últims anys per les causes descrites, que els pobles indígenes hagin hagut de cercar refugi amb més freqüència que altres comunitats no és pas una situació nova: n’hi ha registres des del s. XIX. Al llarg de la història, aquests desplaçaments forçats els han causat també fenòmens sociopolítics com les guerres i, sobretot, les colonitzacions. Sigui quina sigui la causa de la migració, els refugiats indígenes s’insereixen en contextos diferents dels propis, i esdevenen vulnerables des de tots els punts de vista, també el cultural i lingüístic. Han perdut aquells elements que habitualment s’associen al fet indígena, com el vincle tradicional amb la terra, i això fa que minvi el respecte institucional als drets que els són propis. És per això que la doble vulnerabilitat (la d’indígena i la de refugiat) implica dificultats a tots els nivells, també en el dret a l’especificitat cultural i lingüística fora del territori que s’ha hagut d’abandonar.

Actualment hi ha uns 5.000 tuvalians fora de Tuvalu, molts dels quals resideixen a Nova Zelanda. D’aquests, gairebé la meitat parlen tuvalià i molts encara transmeten la seva llengua a les noves generacions (al voltant d’un 30% dels fills de tuvalians nascuts a Nova Zelanda parlen tuvalià). I, mentre els tuvalians emigren i el nivell del mar puja, una de les preocupacions que ocupa les autoritats és, com hem dit, la de crear un país virtual amb l’objectiu, entre d’altres, de preservar la cultura i permetre transmetre-la als tuvalians que ja no naixeran a l’illa.

Que la preservació de la llengua i de la cultura sigui una de les inquietuds dels tuvalians en el moment en què desapareix físicament el territori on viuen il·lustra la relació estreta que té la llengua amb el benestar de les comunitats i dels individus que la formen. És sabut que la pèrdua de la llengua afecta el benestar físic i psicològic dels individus que la parlaven, que poden patir traumes derivats de desplaçaments forçats i de les seqüeles de la colonització. En aquest sentit, també és conegut l’efecte positiu en el benestar dels individus que té recuperar la llengua, tant des d’un punt de vista psicològic com fisiològic: en processos de revitalització i recuperació de llengües s’han documentat millores en la seva salut mental, baixades en les taxes de suïcidis i de consum de drogues i disminució de la prevalença de malalties com la hipertensió o la diabetis.

Malgrat la pèrdua de capital cultural mai vista que implica l’accelerada desaparició de la diversitat lingüística al món, o potser a causa d’això, en els últims anys han crescut les iniciatives per contrarestar-ne els efectes i per promoure el plurilingüisme. Aquestes iniciatives a vegades es duen a terme des de les institucions: com a exemple, l’any 2022 es va celebrar a Nova Zelanda la setmana de la llengua tuvaliana, i aquesta celebració va anar lligada a la setmana de les llengües del Pacífic, que va coincidir, al seu torn, amb el llançament del decenni de les llengües indígenes de la UNESCO (2022-2032). Altres vegades, les accions de revitalització lingüística no es duen a terme des de les institucions, sinó que estan empeses pel grup social afectat, i aquestes accions poden estar motivades per la voluntat de connectar amb el passat i l’herència cultural, i per la necessitat d’enfortiment i cohesió dels membres que formen la comunitat de parlants.

En qualsevol d’aquests casos, la preservació de les llengües amenaçades és una qüestió de drets humans: les llengües són un element essencial en la configuració identitària de les persones i dels pobles, i totes les iniciatives que es duen a terme per preservar la diversitat lingüística i cultural del planeta són una eina poderosa per revertir els efectes dels models globalitzadors i del capitalisme aplicat a les llengües; en aquest cas, a les llengües minoritzades i a les comunitats que les parlen. La revitalització lingüística és un procés sociològic que comporta canvis significatius a diversos àmbits, individuals, socials i polítics, i que contribueix a formar una societat més justa, més igualitària i també més sostenible.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any