Natalia Arroyo: “Si la gent respon al Camp Nou, el Barça l’obrirà més vegades per al femení”

Entrevista a l'ex-futbolista, periodista i entrenadora, que ha publicat el llibre 'Dones de futbol' (Columna)

VilaWeb
Noèlia Llobera
13.02.2022 - 20:31
Actualització: 13.02.2022 - 20:45

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Natalia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986) ha viscut el futbol de tots els angles possibles. Va ser jugadora –del Barça i de l’Espanyol–, n’ha estat periodista i ara és entrenadora de la Reial Societat, equip de la primera divisió femenina. Del 2014 al 2020 va compaginar el càrrec de seleccionadora catalana amb la tasca d’analista al diari Ara. També ha participat en transmissions futbolístiques en uns quants mitjans de televisió i ràdio.

Ara publica Dones de futbol (Columna), un llibre que fa un recorregut per la història d’aquest esport i que es converteix en un reconeixement a totes les dones que van trencar barreres i estigmes per obrir camí en el futbol femení, alhora que fa valdre les històries d’èxit de diverses protagonistes.

Sembla que heu escrit el llibre amb admiració cap a aquestes dones. Què voleu transmetre?
—Mentre escrivia aquest llibre em venien dues coses. Per una banda, com a dona que es dedica al futbol, admiro la gent que, empassant-se injustícies, ha fet possible que ara tinguem un context més bo. Admiro la gent del blanc i negre que ha fet que ara gaudim d’aquesta vida millor. L’altra força que em persegueix i que he volgut plasmar en el llibre és que també hi ha casos d’èxit i ens hi hem d’enganxar per il·lusionar la nova generació que ve. La història del futbol femení té un munt de parts fosques, injustes i cruels, però hi he volgut passar tant per sobre com fos possible per quedar-nos amb parts més alegres. Sempre ens ha perjudicat que tan sols es vegi el discurs d’exigir passos endavant, de professionalitzar-nos, sempre des de la crítica. Cal reivindicar el lloc del futbol femení també des de casos d’èxit, de gent amb potència.

També tenen molta potència gests com la celebració del Barça, després d’haver guanyat la Supercopa, amb una rival que havia superat un càncer.
—Fem bé, en el futbol femení, de mantenir aquesta proximitat a mesura que augmenta l’element de negoci. El dia a dia de les jugadores va canviant, i aquí és on s’acaba el llibre. Acaba amb generacions que ja són virals a les xarxes socials, amb molts seguidors i un corrent de gent que les espera als camps de futbol. Hem d’intentar d’acollir aquesta realitat i integrar-la al nostre dia a dia sense perdre la part que ens ha fet connectar amb la gent. Em semblen molt clau, aquests gests. Ser persona. El gest cap a la Virginia [Torrecillas] va ser absolutament excepcional, tot i que estic convençuda que l’esport masculí també n’hauria tingut algun.

Tal com dieu, el llibre acaba amb una nova generació, que ja té els focus a sobre. Com creieu que continuarà?
—Segurament continuarà de la mà de casos d’èxit, com el de l’Alexia o el del Barça, que ens queden molt a prop de casa. Mostrar casos internacionals està bé, ens podem emmirallar amb qui vulguem, però sempre és més fàcil si són de casa nostra. Ara ens hem d’agafar a aquesta embranzida del Barça i el seu projecte, que guanya títols, que omplirà el Camp Nou i que va creant noms propis molt potents.

El Barça és un exemple d’èxit, però quina és la situació real del futbol femení al nostre país?
—L’essència del conveni col·lectiu que vam firmar era mirar de minimitzar les desigualtats, que hi hagi uns mínims prou dignes per a les jugadores. Si ens ho mirem tenint com a referència el salari mínim interprofessional, parlaríem d’unes xifres prou acceptables, però si ho comparem amb uns altres esports o el futbol masculí, òbviament n’estem molt lluny. Hi ha clubs amb salaris més elevats i uns altres que es mouen en els mínims i fins i tot alguns que es miren la lletra petita del conveni per tenir llicències B i aquestes coses.

Què en penseu, de la nova rivalitat Barça-Madrid? Dediqueu un capítol sencer al naixement de l’equip blanc.
—Necessitem impactes mediàtics que complementin els noms propis de jugadores que tenen tirada, com ara el de l’Alexia Putellas aquí, la Mia Hamm als Estats Units i la Marta Vieira al Brasil. Necessitem grans equips a què la gent s’aferri. Va passar amb l’Alemanya campiona d’Europa, amb l’Umeå de Suècia… Hi ha un munt d’equips que fan que la gent parli i el Reial Madrid pot ajudar-hi. Ja sabem com funcionen aquestes històries, hi ha sectors del periodisme a què interessa silenciar els èxits del Barça. Si el Madrid té prou recorregut, tindrà tirada en aquella premsa que potser no dóna prou protagonisme a allò que fa el Barça.

Al llibre també parleu de la premsa. Hi sou crítica. De dins, com a periodista, com ho heu viscut?
—Ara es va agafant una continuïtat informativa, cosa que fa que cada cop es valori més el rigor informatiu. Ja no es parla de futbol femení dos cops l’any; hi ha un dia a dia i això és essencial perquè hi hagi una afició que no perdi la pista. Aquesta és una realitat que ens situa en un bon lloc. A més, comencem a veure la figura del periodista especialitzat, que ja considera que no s’hi val de parlar de qualsevol manera, que té perspectiva i rigor. També hi ha jugadores crítiques, que recorden als periodistes que no es poden fer les coses barroerament, que cal respecte i estar documentat, que si en parles avui, també n’has de parlar demà. Això són posicions personals de cada jugadora. Però abans no passava.

Es va superant la frase “el futbol femení no interessa”?
—Absolutament. Al final, pots provocar una mica les necessitats o interessos. És com quan als supermercats et posen els paquets de xiclet al costat de la caixa perquè pensis que els necessites. Veiem que, quan dónes uns mínims d’informació, la gent respon. Hi ha una resposta prou important perquè cada cop s’hi vagi animant més gent. Així també queda recompensat l’esforç que feia algun periodista, que tenia moltes dificultats per a trobar informació i que hi dedicava un raconet de la seva jornada mentre li exigien unes altres coses. Sacsegem l’afició: cada dos per tres s’omple el Johann, nosaltres [la Reial Societat] exhaurim la cabuda de seguida al Zubieta… La gent respon, hi ha un creixement molt progressiu, que penso que és adequat per als petits públics que anem fidelitzant.

Al llibre parleu de partits de fa molts anys que omplien estadis. Per exemple, la final del Mundial de Mèxic del 1971, que va reunir 110.000 espectadors. Us sembla estrany que ara ens sorprengui que les dones siguin capaces d’atraure grans públics?
—Són petites sorpreses que descobreixes quan fas una mica de recerca. Hi ha hagut uns quants episodis d’aquests. Al principi era curiositat. La societat, més acostumada al rugbi, començava a descobrir l’esport, fos jugat per homes o per dones. Els qui jugaven eren populars. També va resultar que els partits de dones creaven interès als pobles i van començar a omplir els calendaris. Hi ha una altra part més fosca, que és el vessant folklòric, sobretot en aquest país. Hi havia una mirada masclista, la gent anava a veure els partits per comprovar com n’era, de ridícul, el futbol femení. Però després també descobreixes que hi ha grans moments en què la gent s’ha entregat i ha connectat. Per exemple, als Estats Units, on el patriotisme va fer que la gent connectés amb el seu equip. Ja hem demostrat més vegades, encara que sigui de manera anecdòtica, que podem omplir estadis. Si la gent respon al Camp Nou, el club l’obrirà més vegades per al femení i a poc a poc li anirem traient la paraula sorpresa.

Els primers capítols del llibre, els dels orígens, els dediqueu als països del nord d’Europa, sobretot. Ací va costar més d’arrencar la competició. La nostra societat ha anat més endarrerida?
—Sí. Hem tingut una societat molt condicionada per la seva història política. Arreu d’Europa, al llarg del segle XX, la dona tenia un paper en la societat, s’incorporava a la feina, de manera que se li obria un ventall més gran d’oportunitats. Aquí la dona estava amagada, aparcada a casa per a cuidar la família i molt condicionada per la seva situació matrimonial. Tot això la limitava. Fins als anys setanta, durant el franquisme, a Espanya, el futbol femení era pur folklore o bé era clandestí. A més, els estaments federatius no sempre han estat moderns, no van voler obrir la porta a res reglamentat fins fa quaranta anys.

Tenim el Barça i l’Alexia Putellas, que és la millor del món. Ara per ara, el nostre país és l’epicentre del futbol femení?
—Sí, si entenem que parlem de focus principal i no únic. Ara mateix els grans clubs proven d’emmirallar-se en la manera de fer del Barça, de la mateixa manera que va passar amb la generació guanyadora de l’equip masculí. El Barça femení te un segell, i fa que passin coses significatives, com ara patrocinis, com que s’obri el Camp Nou, que hagin aconseguit una afició molt regular a l’estadi, que apareguin jugadores que són les millors entre les millors… Abans havia estat el Frankfurt i la Frauen Bundesliga [la lliga femenina d’Alemanya], i l’exemple més recent és el Lió. Ara, la competència pot ser a Anglaterra, per una qüestió de tirada de mercat.

Heu estat seleccionadora catalana. Per tant, coneixeu bé el futbol català. Quin és el potencial que tindria la selecció catalana en competicions internacionals?
—Recordo que vam poder jugar un partit internacional contra Xile, una selecció mundialista, amb jugadores de la lliga espanyola i qui ha estat la millor portera de la lliga, Christiane Endler. Aquell dia vam empatar a zero tot i no comptar amb totes les jugadores possibles perquè les de més nivell eren amb la selecció espanyola. Així i tot, vam aconseguir empatar amb tota una mundialista. Aquesta és la referència més objectiva que tenim. Catalunya és un dels focus més forts de l’estat espanyol i ja hem vist el nivell de la selecció espanyola a escala continental i mundial. Catalunya estaria tranquil·lament en un top 20 mundial, si poguéssim tenir el rodatge d’entrenar i competir. És una percepció absolutament subjectiva, però penso que tindríem un nivell molt alt.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes