El mur espanyol dels trens

  • Si fem caure el mur espanyol dels trens, potser recuperarem un sentit de servei públic, s’acabarà el desori, i no caldrà fer articles com aquest. Si és que Adif encara ens ha deixat res de profit...

Julià de Jòdar
26.01.2025 - 21:40
Actualització: 26.01.2025 - 21:42
VilaWeb

Dimecres, 22 de gener. Una servidora ha d’anar amb tren fins a Sils, car m’ha fallat el xofer voluntari(sta) que m’havia de portar a Santa Coloma de Farners per fer-hi una xerrada als socis de l’Assemblea Nacional Catalana. A Rodalia de Catalunya donen dues opcions de tren des de l’Arc de Triomf de Barcelona: R1 a les 17.12 i les 17.42, amb transbord al Clot a R11 a les 17.25 i les 17.55, per a arribar, respectivament, a les 18.26 i les 18.49 a Sils. Com que la xerrada és a dos quarts de vuit, em decideixo per la primera opció.

Sóc a l’estació d’Arc de Triomf a les 16.50, hi van circulant trens per l’andana 1, direcció Manresa, Maçanet-Massanes, Blanes, vaig llegint les estacions de pas respectives a la pantalla, cap no anuncia Sils. Són les 17.15, veig que no arribaré a temps de fer cap transbord al Clot a les 17.25, pujo al primer R1 que hi passa, direcció Arenys. Baixo al Clot a les 17.20, pujo les escales d’enllaç entre andanes, arribo a la 2, on s’anuncien els trens que van cap a Portbou. A les 17.25, la pantalla anuncia que el tren va amb nou minuts de retard. Els bancs on seu la gent per anar amunt o avall són talment la sala d’espera de l’infern dels pobres. Passen els nou minuts anunciats, passen dos combois de la R2, i a la pantalla la R11 de Portbou, que hauria de portar-me a Sils, ha caigut al lloc sisè o setè i ja no sortirà a les 17.25, sinó a les 17.55. S’han menjat d’una mossegada la meva primera opció. Per tant, m’hauré d’esperar mitja hora a l’infern dels resignats de tota casta, color de pell, vestit o condició. La pobra gent. No hi ha remor, ni queixes, ni tensions: la vida quotidiana, la rutina diària hi regna. Si a algú li bull la sang, si està enquimerat, s’ho guarda al pap i mira el mòbil. Aviso els de Santa Coloma que arribaré mitja hora després del que teníem previst a l’estació de Sils. Recordo sengles viatges a Terrassa (destinació Matadepera) i Sabadell, en els Ferrocarrils de la Generalitat, amb idèntica missió que a Sils. No menys aiguabarreig (mare arrossegant nens amb accents de col·legi concertat, noia discutint pel mòbil amb el seu company de vida per acabar preguntant-li què voldrà per sopar), ni menys mixtura de races i vestits, però puntualitat britànica. Serà cosa del seny català o de l’atzar favorable.

Passen els minuts, la R11 puja uns quants rengles a la pantalla, i tornen a anunciar els nou minuts de rigor que falten perquè hi arribi. Però, de sobte, quan encara no havien passat dos minuts, hi fa l’entrada un comboi que porta el rètol il·luminat de Portbou a la màquina i he de precipitar-me a l’últim vagó per no perdre el tren. El vagó és ple de gent, cap seient lliure, passatgers i passatgeres asseguts a terra. Un ciclista plega la seva màquina de color verd poma, ell seu al peu de la porta, davant per davant d’una noia amb trena que només mira el mòbil i que, al llarg del recorregut, només alçarà el cap quan el tren s’aturi, s’obrin les portes, i els que entren o surten hagin d’evitar de trepitjar-la. Vora meu, un noi grassot està eixancarrat a terra i ocupa la meitat de l’espai que correspondria al meu cos virtual, amb què he de viatjar de costat fermament aferrat a la barra de sobre. A mig camí, una ànima caritativa mestissa s’aixecarà per oferir-me el seient, que no puc acceptar per raons morals i de respecte amb mi mateix. Una dona prima ens contempla amb vocació d’investigadora social o de mestretites; molt abans de Sils, ja estarà asseguda al peu de la porta oposada al ciclista i a la noia de la trena, traurà una llibreta d’apunts de la bossa, acabarà, capcota, passant-se les mans pel cap, i anirà menjant fruita seca d’una bosseta de plàstic. Hom també sembla tenir vocació d’investigador social o de mestretites.

Al cap d’una hora d’observació, de moviments rotatoris per a evitar torticolis i rampes, i de rumiar el contingut i el to de la xerrada a fer, arribem a Sils, passo a fregar de la dona asseguda al peu de la porta, evito dos gegantassos negres amb granotes verdes i trepitjo l’andana de Sils. Arribem a un quart de vuit a la biblioteca Joan Vinyoli, es dissol el grup de lectura arrecerat sota sengles cartells amb escrits cal·ligràfics de Vinyoli i Espriu (nascut a Santa Coloma de Farners), i tot transcorre i s’acaba de la manera més convenient.

Em porten de nou a Sils a tres quarts de nou i puc agafar el penúltim tren cap a l’Arc de Triomf a les 21.15, puntualíssim, netíssim, i sense rastre d’humanitat abandonada per la incúria dels poders públics espanyols.

Recordo l’admiració pels trens francesos de la meva joventut, els Intercity britànics dels anys vuitanta. I el desori a Praga, pel camí de Budapest, arran de la caiguda del mur de Berlín.

Si fem caure el mur espanyol dels trens, potser recuperarem un sentit de servei públic, s’acabarà el desori i no caldrà fer articles com aquest. Si és que Adif encara ens ha deixat res de profit…

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor