S’ha mort Montserrat Úbeda, símbol de cultura i dignitat

“S’ha mort Montserrat Úbeda, llibretera i activista cultural.” Aquest podria ser el titular més o menys convencional de la notícia. Jo, però, amb això no en tinc prou, perquè de fa una pila d’anys la Montserrat era la meva llibretera de confiança. I una bona amiga.

Si ara digués que la seva mort m’ha agafat de sorpresa mentiria. Els qui freqüentàvem la seva companyia sabíem que de feia uns quants anys la seva salut havia tingut uns quants sotracs que havia anat superant amb paciència, abnegació i, sobretot, amb la força que li donava la companyia de les taules i les lleixes plenes de llibres i l’atenció als clients. La llibreria era el combustible que li donava força per a viure. Per això quan la segona setmana de febrer algú va penjar a l’aparador de la llibreria Ona de Gràcia un rètol que deia “Tancat temporalment” em vaig posar en guàrdia: per a arribar a aquest extrem la cosa havia de pintar malament. Li vaig escriure de seguida i un lacònic “A l’hospital” va ser la resposta que en vaig rebre quatre dies després, via WhatsApp, un recurs que usàvem habitualment. “Si em necessites per a res, ja saps on soc”, va ser la meva resposta immediata. I ja no hi va haver cap més contacte.

La vida de Montserrat Úbeda –una dona de caràcter dur i gairebé tan exigent amb els altres com ho era amb ella mateixa– ha estat estretament lligada a la llibreria Ona. Primerament, molt jove, en els primers anys de la dècada dels noranta, a la històrica seu del número 654 de la Gran Via, fins que el setembre del 2010 va haver de tancar portes. Va ser ella qui va abaixar la persiana per darrera vegada i em consta que aquell va ser un dels dies més dolorosos de la seva vida professional. Darrere d’aquella persiana quedaven un munt d’anys de servei als llibres i a un projecte cultural català fundat l’any 1962 –com tantes altres iniciatives que encara avui funcionen– gràcies a la iniciativa de diverses persones, entre les quals hi havia el seu pare, Jordi Úbeda, un històric de l’edició a casa nostra al qual la vida no li ha evitat el dolorós tràngol d’haver d’assistir al traspàs de la seva filla.

Tres anys després de tancar l’Ona de la Gran Via, a la Montserrat se li va presentar l’oportunitat, amb Tatxo Benet, d’obrir la llibreria de Gràcia, al carrer Gran, pujant a mà esquerra i a tocar de Lesseps. Un local molt més petit que l’anterior, però amb el mateix esperit d’amor a la cultura, respecte als llibres i ferma dignitat en defensa de la llengua: a Ona no s’hi venien llibres en cap altra llengua que no fos la catalana. Benet va continuar confiant en ella per fer un pas més i posar-la al capdavant de l’ambiciós projecte d’obrir l’Ona de Pau Claris, a menys de cent metres d’on hi havia hagut la seu històrica. I, efectivament, el 25 de maig de 2020 el local obria portes amb la fosca nuvolada de rerefons que va significar la irrupció de la pandèmia i el confinament general.

Abans, l’any 2019, el govern presidit per Quim Torra li havia concedit la Creu de Sant Jordi “en reconeixement de la seva feina de difusió cultural a través del llibre i la lectura i per la seva aposta decidida per preservar i difondre els valors de la literatura i de la llengua catalanes. Per la seva incansable tasca com a prescriptora cultural, duta a terme des d’Ona Llibres, llibreria especialitzada en llibres en català”. I l’any 2022 va tornar a la botiga de Gràcia des d’on va continuar organitzant, fins ara mateix, presentacions de llibres i activitats sempre al voltant de la cultura del país.

No fóra just d’oblidar la seva iniciativa de muntar en ple cor de Gràcia un taller de cartes per als nostres presos polítics que va tenir un gran ressò. De fet, una dada que potser no és gaire coneguda és la relació d’Ona amb el barri de Gràcia, que es remunta a l’any 1979 quan, durant un període bastant fugaç que no va arribar a l’any, una sucursal de la llibreria de la Gran Via va obrir portes al carrer de Ros de Olano.

Ara fa cinc anys, quan les obres de la llibreria de Pau Claris estaven a punt d’acabar, coneixent el seu caràcter patidor, li enviava missatges sempre amb la mateixa pregunta: “Com estàs, Montserrat?” “Desbordada”, era la resposta habitual. Fins que, poques hores abans d’obrir, la resposta va ampliar-se: “Espantada… i il·lusionada.” Aquell mateix dia inaugural, cap al tard, encara em va escriure un altre missatge: “Passejo per la botiga i recordo tota la gent que ja no hi és.”

Em serà força difícil durant una temporada entrar en una llibreria i no pensar que la Montserrat Úbeda s’ha afegit a la llista de la gent que ja no hi és. Una pena: la meva llibretera, la meva amiga Montse ens ha deixat quan encara tenia tants llibres per a recomanar-nos, tants bons consells per a orientar-nos i tanta dignitat per a esperonar-nos.

El comiat a Úbeda serà avui entre les 17.00 a 21.00 i demà de 9.00 a 14.00 al tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona.