El moment en què vaig trencar amb l’esquerra actual

Vinc d’una família treballadora de perdedors de la guerra espanyola –l’avi patern empresonat pels franquistes, el matern de la lleva del biberó i supervivent de la batalla de l’Ebre. Vaig créixer en un barri obrer de Girona, totes les etapes educatives les vaig cursar al sistema públic, i malgrat que (per sort) no em vaig socialitzar mai en els espais polítics d’esquerres, sempre he votat els partits d’aquesta banda de l’arc parlamentari, tant a Catalunya com a Noruega. Els meus antecedents són clars.

Tot i això, com ja deveu haver deduït els que em llegiu amb regularitat, fa temps que visc un trencament total amb la forma que l’esquerra ha pres durant el segle XXI. Alguns m’han acusat de conservador, i diu la saviesa popular que ens fem més de dretes amb l’edat, però de fet no és així: els estudis indiquen que la majoria de la gent manté les coordenades ideològiques durant tota la vida. Ho hem vist a les últimes eleccions als Estats Units, en què els més grans de 65 anys van votar Kamala Harris i Donald Trump a parts iguals, mentre que fins no fa gaire eren el sector d’edat que més votava els republicans. Per què? Molt fàcil, ara entre els jubilats hi ha els hippies dels seixanta, els lluitadors contra la guerra del Vietnam i les dones que van fer la revolució sexual.

Quan miro l’esquerra postmoderna tinc clar que no sóc jo qui ha canviat, sinó que són ells. Fa uns vint-i-cinc anys el poder va comprar els sindicats, va aniquilar els moviments antiglobalitzadors i va debilitar molt l’ecologisme, i el relleu el van agafar una colla d’acadèmics de bar de facultat de ciències socials que regurgitaven lectures mal païdes de Michel Foucault, Edward Said i Judith Butler. Nanos de classe alta amb un discurs de canviar el món, però que només aspiraven a una plaça de professor associat, una cadira en un observatori o una subvenció. La lluita va passar del carrer a les aules universitàries, i les idees van començar a girar.

Recordo molt bé el moment en què vaig caure del cavall i vaig entendre que aquest món era perillós. Fa més d’una dècada vaig cursar un màster en línia d’humanitats, i en una de les assignatures ens van fer llegir un text en què es defensava que els occidentals no podem criticar la mutilació genital femenina perquè cal respectar les tradicions africanes. Em vaig quedar de pasta de moniato, perquè tots tenim límits morals, i això d’arrencar un tros del cos de les nenes és un dels meus. Ho vaig plantejar al fòrum, i la sorpresa va ser encara més gran quan tothom va defensar el text, i de retruc aquesta pràctica execrable (i moltes de les participants es definien com a feministes!).

Aquest famós respecte cultural –una idea paternalista que fossilitza els elements més retrògrads de les societats alienes– ho ha empastifat tot. La trajectòria de la meva família permet deduir que a casa sempre hem estat anticlericals, i fins als noranta tota l’esquerra tenia clar que, com deia Marx, la religió és l’opi del poble (completem la cita: “l’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és l’exigència de la seva felicitat real”). De sobte, però, el respecte religiós es va convertir en un bé suprem, i des de llavors veiem com els anomenats progressistes defensen algunes formes evidents d’opressió contra les dones i les minories, perquè es veu que lluitar contra la superstició és una forma d’opressió colonialista.

Potser el moment més detestable va tenir lloc després de la massacre de Charlie Hebdo, quan van sortir aquests acadèmics de fireta a dir que, en el fons, els dibuixants francesos s’ho mereixen. Meravellós, gent d’esquerres aplaudint el delicte de blasfèmia, amb pena de mort executada sumàriament, i dins de les fronteres europees. L’equivalent a casa nostra va ser la reacció després dels atemptats del 2017, quan la consigna de la gent benpensant va ser que “el problema de veritat és la islamofòbia”. Escolteu, no. El problema és que uns joves amb una ideologia totalitària ens han omplert un carrer de cadàvers. Quedarà per a la infàmia del nostre país el moment en què vam donar el micròfon a la germana d’un dels assassins.

La llista de tares que ha acumulat el món progressista és llarguíssima. El rebuig a la ciència, amb l’expansió del moviment contra els vaccins; la justificació de la censura de llibres i discursos, quan abans aquesta pràctica es considerava de dretes; la manera com només es pot grimpar proclamant que una idea o una persona és “problemàtica” i cal que sigui expulsada; els atacs contra les feministes de la segona onada; l’adopció d’un llenguatge hermètic que només es podia usar amb propietat pagant màsters de sis mil euros. Un món resclosit en què calia comprar tots i cadascun dels dogmes, o paties una excomunicació pública. En el cas català cal afegir-hi el supremacisme espanyol d’aquests espais polítics, obsedits amb l’anàlisi dels cognoms però que no ha vist mai cap mena d’opressió cultural contra els catalans. Es veu que allò d’obligar els pares a posar als fills un nom en una altra llengua no tenia cap mena d’importància.

Dit això, aquesta esquerra ha perdut la guerra i ara mateix està trinxada. El poble els ha rebutjat amb contundència, i els canvis sòcio-polítics duran a una gran retallada de les subvencions que reben, el seu mode de vida. Abans aquesta combinació de dogmatisme i hipocresia em feia enfadar, ara em fan llàstima –o riure quan veig que alguns ja comencen a descartar idees per mirar de sobreviure.

I aquí és on em toca deixar anar un mea culpa. Els de la meva corda hem passat tant de temps criticant el nostre bàndol –i creieu-me que s’ho mereixien– que no hem fet res mentre la dreta més retrògrada conqueria els governs, les empreses tecnofeudals i la ment dels adolescents. Ni tan sols ens podem complaure a dir que ja havíem previst que passaria, perquè hi ha poques coses més estèrils que anar de Cassandra per la vida. La feinada de reconstrucció és tan gran que no sé ni per on hem de començar, però un dia o altre ens tocarà d’engegar-la.