Modern és ser clàssic

Modernitzar els clàssics d’una literatura no només ha de voler dir adaptar-los a les pantalles, l’escena musical i les vinyetes de còmic, coses del tot necessàries per a les quals, però, cal primer una modernització prèvia imaginativa: posar-los de nou en circulació amb edicions renovades, a l’abast tant dels lectors que els coneixen, en edicions antigues no sempre fàcils de trobar ni de llegir, com sobretot dels lectors que encara no els han llegit. Renovar els clàssics vol dir bona factura (disseny, paper, cos de lletra, format), bones revisions i fixacions dels textos quan convingui i bon acompanyament d’entesos entusiastes que facin de pont amb els lectors i les seves circumstàncies sempre canviants, textos que animin noves lectures que ells mateixos han anat fent al llarg del temps i que la vida il·lumina amb angles nous que desitgen comunicar. Ara diem clàssic amb lleugeresa encomanadissa de qualsevol cosa com qui diu de la setmana passada, però aquí parlem de clàssics en sentit estricte, dels medievals i de títols fins a mitjans del segle passat. És el que s’ha proposat la col·lecció Imprescindibles de l’editorial Barcino, la modernització i eixamplada d’obres i autors de la seva centenària col·lecció Els Nostres Clàssics. Aquests dies arriben els dos primers volums a les llibreries.

El primer, el gran Tirant lo blanc del colós Joanot Martorell. El segon, la intrèpida La punyalada del singular Marian Vayreda. La Barcino, dedicada des del 1921 als clàssics medievals, expandeix la perspectiva fins al XX, arribarà a meitat del segle, una novetat destacable i d’agrair.

El Tirant es va publicar a València el 1490 i a Barcelona el 1497, es venia i circulava bé. La punyalada va sortir d’impremta el 1904, dos anys després de la mort de Vayreda. Per què aquests dos títols per començar, vull dir, per què Vayreda el segon?, pregunto a Oriol Magrinyà, director de la casa i responsable de la moguda. Que engegui el Tirant és indiscutible per tantíssimes raons, una de les quals és que la primera edició moderna, adreçada a tots els públics, va ser de la mateixa Barcino als anys vint, fa un segle. Fins al XIX, l’obra havia desaparegut i només hi havia l’edició de bibliòfil i per a estudiosos de Marià Aguiló, no pensada per al públic general. La de Martí de Riquer és de fa quaranta anys i ja tocava fer-ne una de contemporània. Se n’ha ocupat Josep Pujol, de la Universitat de Barcelona, que ha fet una feina a fons de consulta i de restitució, de notes lèxiques i culturals, i un pròleg intens i amè.

 El Tirant no s’ha deixat mai d’estudiar, hi ha una indústria acadèmica Tirant que no para. Els estudis recents desvelen l’enorme lector que era Martorell, i ara l’editor Pujol ens explica sense enfarfegament de quin altre col·lega pren l’estil o s’hi inspira en planes i paràgrafs. Aquells clàssics eren postmoderns! Confegien l’obra com un teixit d’altres textos que així ampliaven artísticament i ara Martorell, al llegir aquestes notes encara meravella més.

 Vayreda, per què? Per una raó ben senzilla: La punyalada estava descatalogada. Sense comentaris. De l’edició se n’ha ocupat Margarida Casacuberta, de la Universitat de Girona, entesa en el modernisme literari del país. Ha consultat el manuscrit autògraf i les galerades de Vayreda, que per desgràcia no va poder veure publicades, n’ha regularitzat amb criteri rigorós l’ortografia modernista per fer-lo més llegidor i ha complementat el text amb notes explicatives. Aquesta novel·la fosca i amuntanyada, que bé es pot posar en paral·lel a Solitud de Víctor Català de tres anys després, és llegida per Casacuberta en el postfaci al costat d’un títol universal, El cor de les tenebres de Joseph Conrad, publicat el mateix any de La punyalada, el 1902 (primer va sortir per capítols a la premsa el 1899). Són dues obres al voltant de la violència de la naturalesa humana i de l’horror provocat pel coneixement d’un mateix. Si en Conrad el viatge interior és a través d’un riu, en Vayreda és a través d’una muntanya. La curadora creu que Vayreda va quedar tan espantat del que havia escrit, que probablement va incloure llavors el primer capítol com a passatge de mediació idílica a través d’una naturalesa intocada. Un capítol que, apunta, avui es pot llegir en clau ecologista. Igual que el personatge femení, la Coralí, construïda en el buit, desapareguda sense explicació de l’obra, insinua a ulls d’ara lectures de gènere no gens agafades pels pèls. L’horror, el subconscient.

La modernització passa també per altres generacions. La Fundació Carulla, patrona de la Barcino, té ara una dona jove al capdavant, Marta Esteve, i el dinàmic Oriol Magrinyà com a director de l’editorial. Es proposen no sols modernitzar l’edició dels clàssics, sinó també ampliar-ne els límits: més autores (i curadores), més abast històric, tots els gèneres literaris i equilibri del domini lingüístic. El pròxim Imprescindible serà el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el volum sortirà per Sant Jordi. Seguiran el teatre de Francesc Fontanella, La Fabricanta de Dolors Monserdà i un volum de Carme Karr (que ja toca). De medievals, en els propers anys, Ramon Muntaner i l’obra completa de Bernat Metge. Més autores i autors de la primera modernitat estan en cartera. Per ser modern, s’ha de ser clàssic, en efecte, ja ho va dir el poeta: si rellegir bons llibres és rellegir-se a un mateix, llegir-los per primera vegada és una experiència transformadora.