“És un miracle que ens hàgem salvat”

“Miràvem la telenovel·la i va començar a entrar aigua per la porta del carrer.” La Luisa, de setanta-quatre anys i veïna de Paiporta, encara no sap ben bé com és que ha passat tot això. El seu cap no descansa i la seqüència d’allò que va viure dimarts al vespre se li repeteix una vegada i una altra.

El seu marit, en Juan, de setanta-vuit anys, en veure que l’aigua arribava al menjador va anar cap al carrer per esbrinar què passava. Va acabar atrapat entre la reixa de ferro i la porta d’entrada de la casa, que va quedar travada. La pressió de l’aigua no el deixava sortir ni tornar a entrar.

Mentre l’aigua continuava entrant ràpidament a casa seva, la Luisa tan sols sentia els crits d’en Juan i una impotència enorme de no poder fer res per ajudar-lo. “Tot va passar tan de pressa… Van ser pocs minuts. Hi va haver un moment que l’aigua ja m’arribava a la cintura. Va ser llavors que vaig ser plenament conscient que m’ofegaria”, explica la Luisa amb veu entretallada.

Tot i els nervis de veure com l’aigua cada vegada pujava més, va poder arribar a un pati interior que té al fons de casa. És una terrassa amb unes escales que duen a una mena de golfes cobertes, on estén la roba els dies que plou. És l’única part elevada de casa seva, que és tota distribuïda a la planta baixa. Va pujar les escales com va poder, veient com l’aigua es movia per totes les habitacions.

“I llavors, va ser quan hi va haver el miracle”, diu emocionada. La porta que tenia atrapat el seu home es va esbotzar per la pressió de l’aigua i va empènyer el seu marit cap dins de casa. “No sé com va poder arribar fins aquí, al pati, donant-se cops i mig nedant”, sospira. La força de l’aigua el va dur fins on era la Luisa. Una vegada allí, va poder enfilar-se a les escaletes i retrobar-se amb la seva dona. “Si no hagués estat per aquestes escales, seríem morts”, sentencia. El nivell de l’aigua va arribar a ser de més de dos metres i mig. La Luisa té la necessitat d’explicar-ho. En canvi, en Juan no diu res. Té ganes de treure una fusta feta malbé que encara té al menjador. Un voluntari l’ajuda a moure-la.

Ara, al menjador tan sols hi resta una taula gran amb unes quantes ampolles de licor. “Mira quina gràcia! Si no bevem!”, i fa un mig somriure, el primer de fa estona. “No sé per què no ho llencem, tot això. No sé per què les hem de guardar.” S’adona del contrasentit. Continua repassant què hi ha damunt de la taula i la seva mirada topa amb un àlbum de fotografies, d’aquests de color verd amb línies daurades. L’expressió de la cara li torna a canviar. Li cauen les llàgrimes. “Ho hem perdut tot, tot. Només ens queda un àlbum de fotografies. Tot perdut.”

“Per sort, ahir vam tenir molta ajuda. Es va estar tot el dia amb nosaltres un noi molt amable que és policia local de Barcelona. Ho vam haver de llençar tot”, diu. La Luisa explica tot el procés de buidar la casa i que aquest noi els va donar un cop de mà per treure la nevera, el rentaplats… “Volia baixar a València amb uns companys també agents, però estava impacient per ajudar i va agafar la moto i va baixar tot sol cap ací per ajudar.” La Luisa torna a somriure. Valora el gest d’aquest noi.

A la cuina, no hi resta absolutament res. Tan sols l’estructura dels mobles. Al pati interior, hi ha restes de la vaixella. “Si la rente bé, crec que la podré aprofitar. Els plats i els gots, espere que no s’hagen fet malbé. Ja no sóc a temps de comprar-me’n una de nova, no viuré prou anys per a servir-me’n”, diu. Al costat de la vaixella, hi ha l’estatueta de sant Pancraç. “Per si de cas.” La té al racó que els va salvar.

A les golfes, hi ha dues jaquetes d’hivern esteses i quatre peces de roba. “És l’única cosa que he pogut salvar. Bé m’hauré de posar alguna cosa, demà.” A l’armari de la seva habitació, sense portes, també hi ha desat alguna peça de roba. Sembla que és més aviat per al record, perquè és malmesa del tot. L’habitació de matrimoni és buida. Tan sols hi ha la marca d’on va arribar l’aigua. Les parets són marrons. La làmpada, d’aquestes d’espelmes i llàgrimes de vidre, ha resistit. Però no tenen llum. No els serveix de gran cosa, de moment.

“Això ha estat una catàstrofe. S’ha perdut tot”, sentencia.

La situació a casa de la seva filla Ana és semblant. Tan sols feia catorze mesos que el seu marit i ella s’havien comprat una casa al mateix carrer, just davant. “Per estar més a prop dels meus pares, que ja són grans”, diu.

“Entreu, entreu… Són periodistes!”, alça una mica la veu perquè els altres que hi ha a casa netejant la sentin. Igual que la seva mare, vol explicar-ho, té ganes que se sàpiga què ha passat. En té la necessitat.

Casa seva també és completament buida, ja ho han tret tot al carrer. Ara hi resta el fang, la cosa més difícil de fer fora. També la humitat que hi ha pertot arreu i aquesta fortor que es clava als ulls i al nas fins a arribar al cervell.

“Hem perdut els dos cotxes. Les asseguradores estan col·lapsades. No podem fer res més que esperar”, explica.

Ella també viu en una planta baixa que es va inundar tota. Per salvar-se, va saltar al balcó interior de la seva veïna, que la va acollir, mentre veien com casa seva era engolida per l’aigua. “No podrem anar a treballar durant uns quants dies. Ens sap greu, perquè ho necessitem, però tenim molta feina a reconstruir tot aquest desastre”, explica mentre continua fregant el fang de les parets, que es resisteix a anar-se’n.