Miquel Gil: “Al País Valencià no interesse, a vegades he actuat més a Itàlia que ací”

Entrevista al músic Miquel Gil, que celebra els vint anys de l'emblemàtic disc 'Orgànic'

VilaWeb
Esperança Camps Barber
03.07.2022 - 21:40
Actualització: 03.07.2022 - 21:56

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Celebrar l’aniversari d’un disc com qui celebra un natalici tan sols es pot fer quan el treball ha tingut la facultat de canviar la vida de qui l’ha fet o d’aquells que en frueixen. És el que fa Miquel Gil amb Orgànic el disc que diu que li va canviar la vida, que va ser el receptacle de tot allò que sobreeixia del seu món de creativitat.

Alliberat de la beneïda faixa d’Al Tall i acostumat a posar veus i coses rares com ell diu, als treballs de diferents companys, troba en el conseller Lluís Puig un company de viatge extraordinari que el va ajudar en la producció i en moltes més coses.

Enregistrar Orgànic va ser com obrir l’aixeta, esbucar un mur de sonoritats que, diu, no tenen límit. Fins i tot els ocells que canten mentre fem aquesta entrevista al port de Catarroja, són material a tenir en compte. Com el silenci, com el brogit del cotxe a 120 per l’AP-7, que li fa de base per a improvisar alguna cosa que després entrarà a un estudi.

D’on ix Orgànic?
—Orgànic era una cosa que feia quatre o cinc anys que anava llavorejant. Era un disc que em devia. Molts amics em demanaven col·laboracions perquè fera aquelles coses rares, coses de la tradició valenciana que incorporava a discs de pop o de rock. I em devia agafar aquestes càrregues de profunditat i posar-les en primer pla. Vaig anar a veure el meu amic el poeta Ramon Guillem, que era bibliotecari a Catarroja i em nodria de poesia contemporània. Jo triava i ell em conduïa. En aquell temps jo treballava en un estudi de gravació, i quan acabava la jornada em quedava a treballar per a mi. Quan vaig tenir prou material vaig enganyar Efrén López i Eduard Navarro per començar a fer feina amb tot allò.

El fet de celebrar l’aniversari d’un disc és perquè li doneu molta importància.
Orgànic marca un abans i un després a la meua carrera. Feia anys que treballava fent produccions, doblatge, publicitat, feia bandes sonores, però no feia escenari. El disc em permet tornar a l’escenari. És un gran punt d’inflexió.

Molt de públic us retroba anys després de deixar Al Tall.
—Vaig tenir la sort que a la meua vida apareix una persona clau, el meu amic i ara conseller Lluís Puig. Entre ell i jo i la seua productora i Lali Pujol muntàrem un equip molt ferm i ens vàrem posar a fer feina. Allò va ser com un cabàs de cireres. Passaven i passaven coses, i quan ens en vàrem adonar, havíem guanyat el premi al millor disc català de l’any, l’Altaveu, el Puigporret del Mercat de Música de Vic, que no l’havia guanyat mai ningú del món folc. Estàvem situats en el número u de la llista europea de ritmes ètnics, a la BBC era una bogeria. Orgànic va fer feina a l’àmbit domèstic, i amb Katà, vam triomfar a l’àmbit europeu.

I al País Valencià?
—No, jo al País Valencià mai he tingut cap impacte. Entre zero i menys deu. No he estat mai al Feslloc, per exemple, i això continua fins ara.

Per què?
—Perquè potser faig una música que no interessa. Al País Valencià interessa crear estrelles que cobrisquen un àmbit, però no un treball a mitjà termini, per exemple. No ho sé. Sé que la meua feina no ha interessat mai. Mai no he anat a cap festival. De fet, hi ha hagut èpoques que he triplicat el nombre d’actuacions a Itàlia que a tot el País Valencià. A l’època que no “hi ha tant de pa per a tants xoriços”, a l’època actual… No ho sé. No interessa. Potser interessen coses més immediates, que siguen còpies del que s’està fent. Què s’està fent ara per fora? I es copia, i normalment, la còpia la fan col·lectius que després no seran professionals. Per exemple, el col·lectiu de l’ensenyament dóna molts artistes al País Valencià… Hasta aquí puedo leer.

Això que dieu és curiós, perquè teniu molt bona premsa i entre els estudiosos i la intel·lectualitat, sí que teniu molt de reconeixement.
—Reconeixement a un nivell professional, en determinats àmbits, si, però tenir incidència a la societat, no. Sí que recorde un dia que ve un dels grans d’aquest país que és Joan Francesc Mira i em diu, “tu ets de lo millor que hi ha en aquest país”, i jo vaig pensar, que bé, com m’agrada! Sí. A aquest nivell, sí.

I encara us passa això que treballeu poc al País Valencià?
—Sí, treballe més en el Principat que ací.

De fet, l’espectacle dels vint anys d’Orgànic ha nascut al Principat.
—Comença per una reflexió de Francesc Viladiu, que és el gestor cultural a Banyoles i em diu “tu saps que fa vint anys que vares estrenar l’Orgànic?” I jo dic, “tu què dius ara?” I és ell qui munta tot això, i ho vam estrenar fa uns mesos a Banyoles. A mi no se m’haguera ocorregut, i l’altre dia, dinant amb Lluís [Puig] ho comentàvem.

Miquel Gil

A Orgànic poseu la veu al lloc que toca i ja no l’abandoneu.
—No volia ser cantant. Volia ser baixista, percussionista, músic. No suportava els cantants, em queien fatal. Però Vicent Torrent m’hi obliga, i a cantar. I des d’aleshores no he perdut la cosa aquesta. Ja cante molt a gust, ja no tinc tanta mania als cantants.

A banda dels projectes personals, heu fet moltes coses amb molta gent molt diferent.
—Contemporània, jazz, rock, flamenc… Em costa marcar divisions en la música. No n’hi ha de bona i de dolenta. La resta ja són matisos. El futur de la música de transmissió oral passa pel mecanisme que sempre ha sigut el seu motor de creixement. Ara en diríem fusió. Abans fusionàvem a velocitat de carro i ara, amb ADSL. Però és aquest xocar i jugar amb les coses, amb el codi tradicional i amb les coses foranes, que es retroalimenten molt bé, i això fa que evolucionem i sobretot que siguem útils. Per què, per a què serveix, la música? Per a divertir-se. Hem de ser útils a la nostra societat.

Té algun límit, la fusió?
—No. Només la creativitat. Ja decidirà el temps, i el públic ja filtrarà… Hi ha gent que potser agafa molt poquetes gotetes d’aquest condiment i utilitza molta més quantitat de farines, o uns altres condiments, i et diu: “Fem rap a la valenciana, pots venir a cantar?” I és clar que hi vaig, naturalment! I potser amb el temps descobrirem que incorporarem un ritme o tal… El límit és en la creativitat i ja ho garbellarem.

Tothom us cerca per mesclar farina i ingredients.
—Diu [Josep Vicent] Frechina que passe de les dues-centes col·laboracions. Si ho diu ell, deu ser veritat. És un tret molt característic de la nostra música, aquesta capacitat de col·laborar.

Quan deixàreu Al Tall, va haver-hi una mica de drama entre els seguidors del grup. Ara encara agraeixen quan hi col·laboreu.
Vicent Torrent és el meu germà major, el meu mestre i el meu amic. No hem trencat mai la relació, però em calia marxar per diferents qüestions. Una de personal. Havia d’aclarir la meua vida. Era en un moment en què veníem d’aquella transició en què anàvem a fer la revolució, i ens adonem que hem arribat a això de l’estatutet que ara celebrem, aquest estatut de segona regional que ens varen assignar… Jo duia una mala seguida. Em calia aclarir-me del punt de vista mental, físic, sanitari. I quant a la música, pujava a l’escenari i quan tocava el repertori d’Al Tall començava a no creure’m res. Em calia omplir-ho de sintetitzadors i de caixes de ritmes i de seqüenciadors. Escoltava Dissidenten, escoltava Los Burros, els Radio Futura… Hòstia, el Peter Gabriel, el Paul Simon… i m’enfilava per les parets. Volia jugar amb els condiments d’ací. I havia de marxar. Per higiene. Crec que tots vam acabar guanyant.

Parlàveu de l’estatut en diminutiu, hem fet curt?
—Crec que s’haurien pogut fer més coses i se n’haurien pogut fer menys. No m’agrada carregar-m’ho tot globalment. L’idioma està millor que no estava, tenim millor organitzada la sanitat… Hi ha coses. Que m’esperava una altra cosa? Sí. M’esperava, almenys, ser de segona divisió. No de primera. Ja sé que no podem jugar a la Champions, amb el Principat i el País Basc, però un poquet més, sí. La guerra sempre és a les fronteres i nosaltres som un poble de frontera, i per això som un territori més… Sí que ha estat una decepció quant a la consciència nacional, de poble, de tribu.

Els partits polítics van fer servir molt els grups per omplir els mítings, però l’idil·li va durar poc.
—Sí, és clar, i ara també. Això sempre. La política sempre usa el que calga. En un moment donat, passàrem a ser proscrits, ja no érem moderns. No vam ser moderns fins que arribà Obrint Pas, que tornà a ser modern. Hi ha un gran forat entre la transició i Obrint Pas. Obrint Pas marca el principi del redreçament. Parle en termes músico-socials…

Sempre heu viscut a Catarroja?
—He eixit molt, però sempre he tornat ací.

Com el definiu, aquest poble vostre?
—Catarroja era un poble preciós, que tenia una societat molt diversa. Al Raval eren molt d’això, molt això [imposta veus i imita accents]. Descobries si algú era del Raval o si era de les Barraques… Avui tota aquesta ànima ha desaparegut i serà molt difícil de recuperar. Encara que es fan esforços. És massa complicat perquè és massa a prop del parc temàtic de València. Les festes de Sant Miquel han desaparegut, s’ho han menjat tot les Falles… El port on som ara és un dels reductes. Vas cap allà i hi ha els pescadors de l’albufera, i sents parlar valencià. Avui vaig pel poble i sent que a un xiquet li paren en valencià i gire el coll perquè ja em sembla exòtic. Entrem en eixe valencià que serà llengua de cultura, però, serà llengua de carrer? Serà un llatí d’ací a una generació o dues? No ho sé. Hauríem de fer un esforç per tot allò de l’ús social de la llengua…

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Heu fet doblatge, publicat, i un format televisiu, Bambant per casa, molt peculiar. No el fareu més?
—Sí. M’agrada molt l’audiovisual. Tant de bo poguérem repetir! He fet de tot, però no havia treballat mai amb un equip professional de televisió. Va ser una experiència fantàstica. M’ho passava molt bé. Alerta, el glamur de fa trenta anys o quaranta ha desaparegut. Fèiem jornades de dotze o catorze hores de faena i, no obstant això, era molt bonic. Fèiem just el contrari que feia Canal 9. No entrevistàvem terrossos, sinó que parlàvem amb autoritats civils o culturals. La tia Pepeta tenia molt a contar-nos, i nosaltres escoltàvem, empatitzàvem, paràvem tota l’atenció, perquè tota aquella intel·ligència vivencial, l’havíem de recollir. Allò tenia una càrrega cultural que els fills d’una societat digital no poden ni somniar. Si els ho reconeixes, ho agraeixen, s’obrin i és d’una riquesa extraordinària.

Quan veníem cap ací, heu dit que volíeu rebaixar el ritme de les actuacions, que voldríeu fer-ne menys. Esteu cansat?
—M’agradaria dedicar més atenció a allò que faig, no fer xurros. Ja tinc tres edats i ja no vull fer tants quilòmetres, però no vull perdre de vista la furgoneta, la prova de so, el soparet, l’emoció de pujar a l’escenari. Vull salvaguardar-ho i no vull arrossegar-me pels escenaris. Econòmicament, no tinc necessitat d’arrossegar-me… Puc prendre’m les coses d’una altra manera. Un dels grans problemes de la música és que ací no hi ha manera de ser professional. Vas a França i hi ha una figura que és l’intermitent. Parlem d’indústries culturals. Tu fas un nombre d’actuacions l’any, no cal fer un caixet molt elevat. En la mesura que eres més cultura que indústria, a tu l’estat et reconeix i et complementa… Ací t’amollen al ministre quan arriba una pandèmia. Quin és el resultat? Que molts dels músics amb qui treballe són en sis o set batalles per a completar un jornal. No hi ha manera de poder assajar. L’espectacle dels vint anys d’Orgànic s’ha muntat amb un sol assaig de tots junts. La resta, tecnologia, tràfic d’àudios i ara escolta això, ara t’envie això altre… El resultat és que la música professional a casa nostra és un desastre. Hi ha molt pocs músics professionals, ací.

A banda dels concerts d’Orgànic, quins projectes immediats teniu?
—No ho sé. Vaig quedar amb les piles molt descarregades després de l’elaboració d’Arrel, el disc de Mural Sonor. Vaig fer més de trenta cançons en un mes i mig. Arranjaments, enregistraments, entre juny i setembre de l’any passat. Una bogeria. Ara fa un parell de mesos que torne a engegar l’estudi a casa. Recupere material del calaix de sastre. Trec coses i hi pegue voltes. Tinc ganes de fer una ximpleria.

Digueu.
—Quan férem Per marcianes, vam ser dels primers que utilitzàrem el sistema de crowdfunding per finançar-lo. No suporte el web 2.0, ni les xares virals ni res d’això, però sí que crec que en la cadena de blocs. Alerta, no en les criptomonedes, però m’interessa el blockchain. I ara estem amb Nel·lo Alfonso mirant si fem un NFT. Una prova. Agafar una cançó i a veure què fem, que ja sabem que no serà aquella bogeria dels micos, ni les bambolles que hi ha en obra gràfica. Hi ha plataformes musicals que tenen a veure amb l’entorn Ethereum, no confondre amb la criptomoneda. Com que els formats no estan clars, vull jugar-hi. Em fa il·lusió. I estic segur que no vull fer un CD. És un esforç que no val la pena, perquè ningú els compra i ningú escolta un CD de dalt a baix.

Em sorpreneu.
—Potser acumulant material, sumant valor afegit, quatre parauletes, dos dibuixets i alguna cosa més, podem fer una cosa atractiva que s’acoste al món NFT. I a banda d’això, he obert un arxiu d’àudio que es diu Esta es su vida i vaig explicant-hi coses. A vegades són fragments de mitja hora. El primer disc d’Al Tall. Quan anava a Edigsa, a Barcelona. Quan anava amb el meu amic Gato Pérez per allà i m’aconseguia substàncies guatxuflais i pegàvem voltes per la Barcelona nocturna. Les primeres voltes que vaig anar a Zeleste.

Unes memòries en podcast?
—De moment vaig posant-hi àudios. Conte de tot. Comence contant que jo em creia que era Tom Sawyer i que per culpa de Huckleberry Finn en vaig armar una de grossa a la séquia de darrere de ma casa. Quin format? El podcast em sembla interessant. Penjar-ho a Ivoox i que vaja rodant.

Us vàreu recuperar bé de l’ictus que vàreu tenir fa un temps?
—Sí. Ara sóc un bon xic. No li ho digues a ningú, però ara faig fàstic. Vaig deixar de fumar, vaig tenir sobrepès i vaig haver de baixar-lo. La dietista em pega molta tralla. Em vaig recuperar molt bé. Tinc l’equilibri un poc precari, però puc tocar la guitarra, encara que he heretat artritis de mon pare… S’han d’anar contant les actuacions, ja…

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

L’espectacle 20 anys d’Orgànic es podrà veure el 7 de juliol a València, dins el festival Polirítmia; el 10 de juliol al Festival Internacional de Música Popular Tradicional de Vilanova i la Geltrú; el 3 de setembre al Posidònia Fest de Mataró i el primer d’octubre en el marc de la Fira i Festes de Gandia.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes