Vosaltres, els militants, heu de ser els primers de desobeir

"La desobediència hauria de sortir, en primer lloc, de vosaltres, els militants. Primer de tot, per vosaltres mateixos"

Joan Minguet Batllori
15.02.2022 - 20:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Algú dels qui m’acompanyeu en aquest moment, llegint això que començo a escriure, milita en un partit polític independentista? Sou d’Esquerra Republicana de Catalunya? O de Junts per Catalunya? O de la CUP? I, si és així, sempre esteu d’acord amb les consignes, les estratègies i les declaracions dels dirigents dels partits als quals pagueu una quota?

Podria ampliar més la qüestió: els socis d’Òmnium sempre aproveu allò que diu o fa la seva junta directiva? Per exemple: us va agradar que Jordi Cuixart hagués designat un successor a la ràdio dels Godó, sense comunicar-vos-ho abans a vosaltres (i per més que s’ho pugui merèixer Xavier Antich)? No ve a tomb, però em ve a la memòria que Manuel de Pedrolo, quan l’any 1972 li van preguntar si era soci d’Òmnium Cultural, va respondre: “No, en sóc no-soci.” O encara podríem eixamplar més la base (estic bromista avui) i preguntar pel grau de satisfacció dels membres dels centenars d’associacions de tota mena que hi ha al nostre entorn respecte als seus representants escollits democràticament. No discrepeu mai de les seves decisions? I una de final, que a més de bromista, sóc generós: els socis del Barça que van votar Laporta a les darreres eleccions del club no hi veuen cap incoherència entre allò que va prometre i allò que fa?

No, és impossible: no tots els socis i militants poden estar d’acord amb les direccions i presidències de tota mena que regulen la vida política i associativa del país. I, tanmateix, són molt pocs que aixequen la veu per a dir-ho. Hi ha molt poca protesta envers els propis, els uns. Per unes raons de gremialisme estrany, es critica els del costat, els altres, però es callen les imperfeccions del partit polític, l’associació cultural o el club de futbol que es manté amb els seus vots o les seves quotes.

Reculo, perquè el que m’interessa més són els militants dels partits polítics. I, especialment, els militants i simpatitzants dels partits presumptament independentistes que formen govern o donen suport (o en van donar al començament de la legislatura) al govern. Perdoneu-me, sóc conscient que aquesta frase que acabo d’escriure és quasi un embarbussament, però al meu parer respon al propi embarbussament amb què ens trobem actualment. Ara mateix, costa saber qui governa a Catalunya, en quines coses estan d’acord i en quines no hi estan els socis de govern; i també costa molt saber quina oposició fa la CUP, si és que en fa, atès que viu en una invisibilitat permanent.

I, amb això, torno a la militància. Per exemple: tots els qui pagueu una quota a ERC esteu d’acord amb la taula de diàleg? De debò? Des del govern espanyol no fan més que enfortir la unitat d’Espanya (diuen que a la taula de diàleg hi tornaran quan hi hagi coses a discutir; que no s’hi parlarà mai d’autodeterminació; mantenen el clima de repressió per a tots aquells que marxen de l’ordre constitucionalista; que s’ha de complir la sentència del 25% de castellà, i el govern corre a acatar-ho tot submís; etcètera) i, mentrestant, els dirigents del partit (del vostre partit) aposten pel diàleg, com una mena de consigna que, de tant repetir-la, sembli que això és possible. Però tots sabem en el nostre interior que no és més que un eslògan; venen fum. Algun dia explicareu, els dirigents i vosaltres, els militants, a canvi de què es representa aquesta pantomima.

I els militants de Junts? Més pantomima; tan dolenta com l’anterior. Els vostres dirigents alcen molt la veu, critiquen d’amagatotis o a cara descoberta l’estratègia dels seus companys de govern. Diuen penjaments de tots els qui no són ells, i ells i més ells. Però pacten amb els socialistes a la Diputació de Barcelona; deixen que Pau Juvillà perdi la condició de diputat malgrat el sarau que van muntar en contra de Torrent quan van inhabilitar Quim Torra; hi ha persones de l’extinta CiU que romanen enganxats a càrrecs públics des de temps gairebé immemorials… I vosaltres, els militants, dieu res? O calleu obedientment per si de cas us cau algun càrrec públic ben pagat? (Dels militants de la CUP, com que no entenc els vostres silencis, no en diré res, que aquest article es fa llarg.)

Entenc (encara que sigui injustificable èticament parlant) que una part dels militants se sotmetin a les decisions que es prenen des d’un despatx o (ai las!) des de Waterloo o (ai las!) des de la cel·la d’una presó, perquè viuen d’això o estan amatents a poder ocupar un càrrec de confiança. Però hi ha militants que sou lluny dels cercles del poder. Pagueu una quota per voluntat de servei públic, no hi ha cap més explicació. I sobre vosaltres rau la més gran responsabilitat: heu de deixar de ser obedients. Heu d’abandonar l’arrel semàntica de la paraula militància, que prové del llatí militaris. Heu de reclamar la vostra pròpia dignitat i no acceptar que els dirigents dels partits polítics ens vulguin tractar com a un ramat de bestiar babau i dòcil, començant per vosaltres i acabant per tota la societat. Si estem en contra de les obediències militar i policial, com podem explicar aquesta submissió a allò que una minoria decideix, no pel benefici de tots, sinó per raons que ningú no entén?

La desobediència hauria de sortir, en primer lloc, de vosaltres, els militants. Primer de tot, per vosaltres mateixos. I, immediatament després, per a ensorrar aquesta gran mentida que és la política de partits independentistes; aquests que se senten incòmodes amb la pressió social d’una gran part de la ciutadania.  Sabeu quants militants té Esquerra? L’última dada que en sé és del 2018: 9.500 militants. I Junts? Uns 13.000, l’any 2020. Les xifres són molt baixes, ni que haguessin pujat aquests darrers anys. (Ja em perdonareu, sembla que hi ha una certa opacitat a l’hora de fer públiques aquestes dades o jo no les he sabut trobar a les pàgines dels partits.) Per tant, si fem una aproximació generosa, entre els dos partits que conformen el govern tenen uns trenta mil militants. Si d’aquesta xifra en descomptem els qui paguen el carnet de militant perquè tenen un sou públic (els qui són alcaldes o regidors des dels temps de Matusalem, per exemple) o cobren del propi engranatge dels partits, ens trobem que la capitulació enfront del constitucionalisme, la condemna de les iniciatives fora dels partits (com les manifestacions a la Meridiana) es perpetra en base a uns quants centenars de militants, molt pocs.

En conseqüència, jo diria que sou vosaltres, els militants lliures de cap càrrega, els primers que hauríeu d’avantposar el vostre criteri a les ordres que us envien des del despatx del secretari general o des d’un restaurant car de Barcelona on s’ha reunit la cúpula del vostre partit. I, així, podríem començar a posar fi als acords lletjos de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, al congrés espanyol, al parlament, a les comissaries dels Mossos, a les escoles… Perquè per desobeir com a col·lectiu, primer hem de desobeir com a individus. I és més fàcil començar a desobeir els qui t’enganyen de prop. És la millor manera perquè, després, puguem anar tots a l’una a desobeir els qui ens emmanillen a sis-cents quilometres de distància.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes