Meritxell Serret, en una imatge d'arxiu

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Meritxell Serret (1975) és l’ex-consellera d’Agricultura del govern Puigdemont. Fa tres anys que és exiliada a Brussel·les i ara és delegada de la Generalitat de Catalunya a la Unió Europea. En aquestes eleccions de diumenge va a les llistes d’ERC a Lleida, de número 2, substituint Bernat Solé. Poc habitual dels mitjans, més aviat discreta, en aquesta entrevista la senyora Serret parla de les eleccions, sí, però també del seu exili, poc conegut, dels seus orígens biogràfics, de la seva feina com a delegada davant la UE i del seu peculiar cas judicial: Meritxell Serret no surt esmentada en la sentència del Tribunal Suprem espanyol, tot i haver format part del govern que va declarar la independència.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La mare era pagesa, mestressa de casa que ajudava a la granja. Quan jo tenia quinze anys, va fer un curs per ser assistent de persones amb dependència. I va exercir en casals d’avis i centres de dependents fins que ho va deixar per fibromiàlgia. Una dona molt forta, amb molta empenta, pencaire, que físicament la vida l’ha desgastada. El pare, un pagès que va deixar la carrera de veterinària per portar l’explotació familiar, amb vaques de llet.

Per què vau estudiar ciències polítiques?
—No sabia gaire què estudiar, però les assignatures m’estimulaven: història, economia, demografia, sociologia, administració. Els companys dèiem que ens havien enganyat, perquè ens van dir que no hi havia pràcticament atur; quan vam acabar vam adonar-nos que ens havien estafat una mica. Però no em queixo perquè sempre he pogut treballar.

Abans d’entrar en política teniu una època laboral de vint anys.
—A la Unió de Pagesos, a Barcelona. Tècnica sindical. Vaig estar-hi nou anys o deu. A Provedella (centre de la promoció de la vedella), un any, i d’allà vaig fer el salt a Fundació del Món Rural, centre de recerca sobre polítiques de desenvolupament del món rural, vuit o nou anys més. Hem cotitzat, sí.

Ara fa tres anys que sou a l’exili. Com ho resumiríeu?
—Aprenentatge. Des de la part més íntima, de veure com superes l’impacte de la situació i et tornes molt resilient, fins a la manera com t’adaptes al nou context. Recomençar de zero.

Per què vau voler anar a l’exili?
—La decisió de tornar o quedar-me va ser cosa d’hores. Com la Dolors Bassa (jo anava sempre de bracet amb la Dolors Bassa) també mirava, segons com, si agafava un vol el dia 1 i tornava de Brussel·les a Catalunya. Però a mi la parella em va dir: espera’t, que la jutgessa ha de dir alguna cosa. I quan va sortir l’anunci que s’havien de presentar el dia 2, aleshores vaig decidir de quedar-me. No me’n puc penedir. Són les meves decisions.

La darrera vegada que heu vist els pares en directe?
—Ara ja fa més d’un any que no pugen. Amb la covid-19 ho hem paralitzat. A Brussel·les tenim un pseudo-confinament: hi ha obligatorietat de teletreball, hi ha queda, comerços i bars tancats.

Gran part dels consellers del govern Puigdemont han fet un llibre. Meritxell Serret no.
—A alguns periodistes, els deia: “Farem com els americans: passats cinquanta anys.” No vull fer llibres per a fer retrets, ni analitzar si vaig fer A o B. La meva aportació personal ja la valorarem quan consideri que pot tenir sentit. Ja arribarà el moment. Sóc de mirar endavant. Moments complexos, alguns amb informació, alguns altres amb menys.

El vostre cas judicial, com es troba?
—A la sentència del Tribunal Suprem que condemnen la resta de companys, no s’esmenta ni Meritxell Serret ni el Departament d’Agricultura. Per això, després de la sentència, la fiscalia decideix de no emetre ordre d’arrest contra mi a Brussel·les perquè creuen que no podrien sustentar la malversació. No han emès cap nova euroordre. Però a la vegada a Espanya tinc una ordre d’arrest i empresonament, de la jutgessa Lamela. I ordre d’enjudiciament de Llarena, que m’acusa de malversació i desobediència. Aquests són els llimbs legals on em trobo. Mirem com desencallar la situació per poder tornar sense que m’empresonin i poder tenir un judici just. Si ells reconeixen indirectament que no hi ha malversació, seria només desobediència, i no implica presó. L’advocat Boye va fer la sol·licitud de no ser jutjada al Tribunal Suprem, i reprendre-ho en un altre tribunal. Però ens van respondre que no. No ho diré aquí, però tinc clar que tornaré. Veurem quan, com i quina serà la millor manera.

Boye és el vostre advocat?
—Sí.

—Sou delegada de la Generalitat a la UE. Èxits i punts febles del vostre mandat?
—Vaig arribar amb tres grans reptes. Primer, no m’havia format per ser delegada del govern la UE. Per tant, aprendre i entomar. I això hem fet. Segon, jo entrava en una delegació molt castigada pel 155. Aquí a la seu es va imposar un control i censura bastant estricte i amenaçant. L’equip atemorit, en part. Els prohibien d’anar a reunions, no podien dialogar amb altres delegacions, o institucions. Se sentien vigilats, amenaçats, i cohibits. El repte era fer-hi el tomb i fer sentir segur aquest equip. I això hem fet. I el tercer repte: la diplomàcia espanyola havia instal·lat el relat que la delegació catalana no faria res en positiu, i que qui parlés amb nosaltres podria tenir problemes. Perquè això ho aprens de pressa: a l’hora de triar entre estar bé amb la Generalitat de Catalunya o el govern espanyol tenim les de perdre. El soci prioritari és l’estat. La realitat és aquesta. Havíem de restablir ponts de confiança davant institucions europees.

I quins resultats heu tingut?
—Estem molt contents de la carta conjunta de més de vint-i-cinc governs regionals europeus de set o vuit països, que confien en nosaltres per ser tinguts en compte a l’hora d’esmerçar els fons europeus. I aquí Catalunya hi és. S’ha normalitzat la capacitat de parlar amb les cuines de la comissió i amb la resta de delegacions. Això és una feina que es fa amb poc soroll. “Oh, no feu res”, diuen. No podem fer la feina amb titulars. La gent es pot sentir instrumentalitzada. Constància, rigor i professionalitat. Inversió a mitjà termini. Necessitem que ens vegin com algú que sabem què tenim entre mans, i que sabem que ens anem preparant per a allò que volem ser: un soci més de la UE. Estratègia i a poc a poc.

Ara us presenteu a les eleccions del 14 de febrer. Deixareu el càrrec actual, de delegada de la Generalitat a la Unió Europea, si sortiu de diputada?
—Anirem decidint a cada moment on sóc més útil. I on puc continuar aportant i fent el meu paper. No renuncio a res, perquè vull continuar fent política. En aquestes eleccions jo primer era la número 15 a les llistes, i quan el company Bernat Solé rep la sentència, en parlem. I en poques hores se’m proposa si faig el pas endavant d’anar de segona per Lleida. Lloc de sortida. I la resposta és sí. Faig un pas endavant perquè els represaliats no desapareixem. No deixo de ser un actiu polític. El missatge és que malgrat que siguem represaliats continuem fent política. No he deixat de fer política des que sóc aquí. Que la repressió no serveix de res, no ajuda ningú i no atura res. Intentaré ajudar al màxim per aconseguir el millor resultat. I a partir d’aquí, decidirem què faig.

Si sortiu diputada, podreu agafar l’acta com l’altra vegada?
—L’anterior legislatura, jo, Puig i Comín la vam agafar des d’aquí, sí, l’acta de diputada.

Podreu votar?
—Ho hem mirat, i és complicat, perquè ens imposa anar presencialment a l’ambaixada o consolat. I havent-hi ordre de detenció a Espanya, els advocats ens diuen que ens arrisquem que ens detinguin allà.

La UE, què n’espera de les eleccions catalanes?
—A Europa hi ha molts problemes i aquest és un. Si pot ser, resoleu-lo. No ens vingueu amb problemes. Així ho veuen. També és cert que cada vegada és més evident que hi ha irregularitats, que l’estat de dret no acaba de funcionar, que hi ha una justícia que té moltes mancances, per dir-ho finament. Però també passa a Hongria, Polònia. Fins i tot França. Tots tenen les seves coses. Aquí sempre estan molt expectants, i més d’un cop m’ho han demanat, si la societat catalana està preparada per a la independència. Miren democràticament quina majoria social hi ha. I després miren quina capacitat hi ha que una majoria prou àmplia de la ciutadania accepti el resultat d’un referèndum. Que l’accepti com a legítim, el resultat. Això miren i analitzen.

Per què la gent hauria de votar ERC, segons Meritxell Serret?
—Penso que mantenim la coherència de què volem i com ho volem. I som els que fem la feina. Som els que hem estat capaços d’empènyer el Primer d’Octubre. I després, a l’hora de fer l’anàlisi del Primer d’Octubre, com l’elevem i el mantenim. Com veiem quines mancances tenim, per continuar avançant. Tenim projecte i estratègia. I en plena pandèmia tenim programa de govern. Som gent honesta i transparent, i amb cultura de treball del bé comú i l’aval de ni un cas de corrupció. Feina que ens avala a Lleida, la Diputació de Lleida, i al govern.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.