Melcior Comes: ‘A Mallorca tenim cent anys de classe empresarial contrabandista i pirata’

Melcior Comes (la Pobla, 1980) va fer una irrupció fulgurant en la narrativa catalana el 2003 quan va guanyar el premi Ciutat d’Elx amb la seva primera novel·la: L’aire i el món. Va anar seguida d’El llibre dels plaers immensos (Ciutat de Palma del 2006) i va obtenir el premi Josep Pla del 2008 amb La batalla de Walter Stamm. El 2010 va publicar Viatge al centre de la terra  i el 2014 s’endugué el premi BBVA per Hotel Indira. Ara ha estat quatre anys sense publicar per escriure la seva nova obra, les 526 pàgines de Sobre la terra impura, un thriller en què els protagonistes són un autor mallorquí en hores baixes que rep l’encàrrec d’escriure les memòries de la mare d’un amic seu, Leo Verdera. Aquesta dona, Dora Bonnín, cantant d’èxit, havia estat primer l’amant i després la segona dona d’Higini Verdera, un empresari d’Inca que ha fabricat sabates per a mig món –segur que més d’un hi veurà el paral·lelisme amb una coneguda marca illenca– i que amaga un gran secret que pot enfonsar tot el seu prestigi i l’imperi que ha bastit. A partir d’aquí, Melcior Comes passa comptes amb aquesta Mallorca que fuig de l’òrbita de Palma, amb referents de primer ordre: Baltasar Porcel i la gran novel·la americana contemporània. El resultat, una obra d’alta qualitat literària que explica tot un món.

—Feia temps que ens havíeu desaparegut del panorama literari. Què heu fet fins ara, a què us dediqueu?
—He estat quatre anys fent feina en aquest llibre perquè calien moltes reflexions, preguntes i respostes i he continuat fent classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que és la meva font d’ingressos regular i que m’ha permès de poder escriure aquesta novel·la.

—És possible d’aprendre a escriure?
—En pots aprendre i per ventura jo no te’n puc ensenyar. Tots podem millorar i aprendre i tots nosaltres som molt més bons escriptors ara. En una escola tens contacte directe amb un escriptor que et pot ajudar. Ara, no tots som Baltasar Porcel. Però sí que es pot assegurar que després del procés has après habilitats per a ser més bon escriptor. No hi ha cap lògica que digui que es pot aprendre a tocar la guitarra i a cuinar i, en canvi, que no és possible d’aprendre a escriure. No veig que sigui radicalment diferent que qualsevol altra disciplina creativa. Ara, no es pot agafar qualsevol i fer-lo un geni perquè jo no ho som. Mira, David Foster Wallace sí que era un geni i ensenyava a escriure, però tu has sentit parlar mai dels seus alumnes? Doncs segur que són molt millors que abans de fer classe amb ell, però d’aquí a triomfar…

—Els dos primers noms que heu posat sobre la taula, Baltasar Porcel i Foster Wallace, són dues referències ineludibles per al lector d’aquesta novel·la…
—Tot escriptor que mor deixa de poder lluitar per les obres, per molt que els seus epígons continuem reivindicant-ne el llegat: Pere Antoni Pons, jo, tu d’alguna manera i uns quants pocs escriptors de Catalunya. El temps i les obres són les que perduraran i resistiran. Jo el reivindic i m’ha influït molt amb les seves idees sobre narrativa i especialment sobre la Mallorca que podíem escriure i sobre la dinàmica de personatges. Llavors també hi ha aquesta influència dels escriptors americans més joves, Foster Wallace, Franzen i els nascuts els anys trenta, com Roth, que fan novel·les de descripció d’un món, experiències literàries que volen descriure un món i una societat. Nosaltres hem de voler aspirar a ser com ells i fer la novel·la total.

—Corregiu-me si m’equivoc, però em fa la sensació que aquesta novel·la només l’hauria pogut escriure algú com vós, nascut a la Part Forana. Hi descriviu un món molt concret de Mallorca, que els palmesans coneixen però que no han viscut i en canvi vós l’explicau de l’entranya estant…
—Hem d’explicar el món que sentim, la veritat, el món amb els ulls de la memòria d’allò que hem viscut amb el pare i el padrí. Jo sentia la botzina de les fàbriques d’Inca des de casa i s’hi mesclava l’olor de la cola dels talons amb la de les galetes Quely. I això que pareix una beneiteria ho empra Roth per fer les seves novel·les. Ell parla d’això i el llegeixes i saps que tens un món diferent per a explicar. Hi ha els amics amb pares que treballaven a les fàbriques i fins i tot els que havien posat diners per rescatar-les i que varen acabar perdent el seu patrimoni. I hi ha un conjunt de coses que formen part d’una generació literària natural.

—Són aquests perdedors que tan bé representa el tio Toni del llibre i que de segur que són la majoria de mallorquins…
—És que qui vulgui veure Mallorca i els Estats Units com una terra de grans oportunitats s’equivoca. Hi han surat sis o set grans famílies de qui tots sabem el nom, però perquè hi hagi guanyadors hi ha d’haver molts de perdedors. A Mallorca la gent hi va invertir i es va arruïnar. Hi ha hagut genis, és clar, però la majoria dels que jo conec són perdedors, varen voler complir el somni i no se’n sortiren. I per això hi ha hotels tancats, discoteques que no triomfaren mai, fàbriques esbucades. Aquesta gent m’interessa molt.

—Vós, en contra dels americans, teniu tot un món en un bocí de terra ben abastable…
—És la idea que el món mallorquí és un microcosmos on en deu minuts de cotxe hi ha grans abismes i diferències. Mentre hi havia qui es feia ric fent sabates a Inca, hi havia qui s’esllomava a la marjal conrant patates. Tot plegat, una dotzena de quilòmetres de distància i en canvi tot un món.

—Els vostres sabaters s’assemblen molt a una gran marca de sabates de renom mundial. Sabeu si aquesta mena d’empresaris l’han llegida, la vostra obra, i com l’han rebuda?
—Hi ha gent propera a tota aquesta gent que l’ha llegida i saben que m’he aprofitat de moltes coses reals per fer el meu personatge, però que en el fons és un poc un Frankenstein: he aprofitat moltes altres coses per crear aquesta família de sabaters. No es poden enfadar, tot i que quan veuen que el monstre mira amb els seus ulls…

—És una novel·la ben dura amb Mallorca…
—Tenim això, ens hem venut al que genera diners i això és la llei del món del capitalisme global. Mallorca també és capitalisme global, deslocalitzacions i espectacle, és el món del contraban, de sobreviure campanya a campanya i estiu rere estiu per poder continuar especulant.

 Això fa que fracassin tots els projectes a mitjà o llarg termini, per exemple el Mallorca de futbol…
—L’especulació i el capitalisme competitiu funcionen així en tots els aspectes, inclòs el món cultural, editorial i el periodisme.

—Precisament el vostre personatge comença la novel·la malvivint del periodisme. Va desapareixent el periodisme cultural?
—El personatge és això, malviu d’aquesta feina i hi ha una descripció de la precarietat que fa que s’hagi de moure entre molts de mons. Per això al principi entrevista un fotògraf a punt de ser desnonat, un cas real, que permet ja introduir un tema que serà clau: la transició. Aquesta precarietat és el que jo he viscut. Escrivia quatre articles o cinc cada setmanal al Diari de Balears i el diari va tancar d’avui per demà i vaig quedar sense aquesta font d’ingressos, per exemple. Confies en una indústria i de sobte desapareix i això la nostra generació ho ha viscut en primera persona.

—L’altre dia el president Torra va comprar la trilogia El cicle d’Almandaia, d’Antoni Vidal Ferrando, un escriptoràs, a parer meu, però poc conegut. És vital passar per Barcelona si es vol ser escriptor a Mallorca?
—És com ser un gran actor i no fer feina a Hollywood. Pots fer feina a Broadway i allà ser el millor actor de Nova York i molt reconegut, però si vas a Hollywood arribes al món sencer. Treballar on hi ha la indústria és fonamental, i literàriament la més potent de l’estat és aquí. Ep, però en castellà passa igual: publiques a una editorial de Saragossa o a Anagrama i la teva vida canvia molt, és una qüestió de visibilitat, que no té res a veure amb la qualitat. Jo tenia molt clar que el llibre havia de sortir a Proa. Els bons escriptors, siguin d’on siguin, han d’intentar publicar a Barcelona si volen tenir cap possibilitat de viure d’això. I no parlam de qualitat, hi ha escriptors boníssims que no publiquen en editorials d’aquí, però el ressò és molt menor.

—Durant un temps vau traduir Balzac i Victor Hugo…
—Vaig traduir per poder fer el llibre, m’agrada traduir perquè ajuda a ser més bon novel·lista i aquests clàssics francesos aporten idees i una manera d’escriure millor. Per ventura més endavant ho tornaré a fer, però els grans llibres d’aquests autors ja són excel·lentment traduïts i publicats en editorials d’aquí. Les meves estan bé, però no són obres majors.

—L’obra és farcida de metaliteratura per a qui n’hi vulgui trobar, sense destorbar el lector…
—Tots els artefactes literaris han d’estar en contacte amb la seva tradició i el narrador és un escriptor que conviu amb molts de referents culturals. Però és que la nostra generació va passar de ‘Lo pi de Formentor’ a Nirvana en un instant i per devoció llegíem bona literatura fora dels plans d’estudis. Per això la novel·la és farcida de metaliteratura.

—Hi ha un moment de màxima mesquinesa d’aquesta classe dirigent que es quan na Blanca demana al protagonista que li torni el rellotge que li ha regalat…
—És que és una història molt interessant. Penseu que li demana que es posi el rellotge per cardar i és un rellotge molt semblant al que té el seu pare, perquè aquí hi ha alguna cosa mig freudiana. Na Blanca està obsessionada amb son pare i en Leo té un cert complex d’Èdip amb la seva mare, una relació malaltissa.

—Aquesta obsessió pel pare és molt comuna entre els cadells joves de l’empresariat hoteler illenc…
—Ho he descobert tractant amb famílies de rics. Són com Shakespeare. O com els gitanos, per parlar d’un grup totalment oposat. Tenen una concepció del pare com un Déu familiar i això ho veiem també per exemple al cinema, a El padrí, per exemple. En molts caos el pare guia la família, administra el destí dels fills i de la família, els ho dóna tot, però els concerta els matrimonis, els condiciona… Passa en moltes famílies riques, sí.

—Diuen que una de les grans diferències entre Catalunya i Mallorca són cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada…
—No, això Mallorca no ho té. Nosaltres tenim cent anys de classe empresarial contrabandista i pirata, amb molts de genis per als negocis que han fet grans fortunes i una riquesa que no ha revertit mai en un sistema cultural i  en un llegat. Hi ha alguna excepció com en Pere Serra, però molt poques més. Amb els diners s’han fet més diners, mentre que aquí, a Catalunya, s’ha bastit un sistema cultural de primera qualitat que ja voldríem.

—La segona gran història que apareix a la novel·la té a veure amb un atemptat de l’Exèrcit Popular Català, el cas Bultó, que vós transformeu en el llibre. Marca tant la intriga que fins i tot hi ha un canvi narratiu important on us atreviu a fer un autèntic desafiament literari… Per què aquest atemptat i aquest grup concret?
—És un moment clau per a entendre com és l’Espanya contemporània i els seus mecanismes de poder, que arrenquen amb un franquisme que es recicla a si mateix per crear una democràcia amb aparença de normalitat amb una habilitat tremenda. I qui anava contra tot això? Doncs l’extrema dreta i l’extrema esquerra. I jo faig servir l’extrema esquerra per ser antifranquista i per ser antagonista d’una certa burgesia. Jo necessitava que la història pogués entroncar d’alguna manera amb els meus Verdera i connectar aquestes dues històries perquè també volia parlar de la falsa transició pacífica, del mite civil de la construcció d’Espanya, quan hi va haver més de vuit-cents morts. I també m’interessava aquest grup concret perquè hem de poder acarar el nostre passat en aquest procés cap a l’autodeterminació pacífica i pactada i reconèixer que hi ha hagut moments i episodis violents en el passat.