Martí Boada: “No podem espantar el jovent dient-li que no tindrà futur planetari”

Entrevista al científic, ambientalista i especialista en boscs, que acaba de rebre el premi Canigó de la Universitat Catalana d'Estiu

VilaWeb
Esperança Camps Barber
18.08.2022 - 21:40
Actualització: 18.08.2022 - 21:42

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El científic Martí Boada acaba de rebre el premi Canigó, la màxima distinció de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. És un reconeixement al rigor científic d’aquest doctor en ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona, geògraf, naturalista i un dels grans experts en canvi climàtic.

Fem aquesta entrevista a Prada, en la cinquanta-quatrena Universitat Catalana d’Estiu. El capvespre és fred i plujós. Mentre parlem dels incendis que aquests dies han assotat el país, trona i llampega. El doctor Boada és un especialista en la gestió dels boscs i en té una idea ben allunyada d’allò que es podria considerar com a bucòlica. Explica que els boscs creixen perquè l’ésser humà ha deixat de fer-los servir per escalfar-se, per cuinar o per construir-se les cases.

La Universitat Catalana d’Estiu us ha donat el premi Canigó, el seu màxim guardó.
—Estic molt estarrufat. Ja no vull més medalles. Saps aquells mariscals russos, grossos, que s’han hagut de posar més jaqueta perquè no els caben les medalles? Ja no en vull més.

Us fem l’entrevista, entre més qüestions, perquè volem saber la vostra impressió sobre els grans incendis que cremen ara al País Valencià.
—Conec boscos valencians, però no els he treballats. Fonamento les meves opinions damunt allò que he experimentat. Ara, dels focs, tothom n’opina. Els mateixos opinadors que opinen de la depreciació de l’euro, de l’atur i dels bitllets d’avió ara parlen del foc. I els incendis són problemes tan seriosos que tenen una complexitat molt més gran que no pas dir que els boscos s’apaguen per aquí o s’apaguen per allà. I en el cas dels boscos forestals, no tinc la mateixa autoritat.

Més que aquests opinadors, segur que sí.
—Hi ha una cosa curiosa. El País Valencià té una gran tradició forestal. Una part important dels ecòlegs forestals de l’estat espanyol són valencians. L’ecologia forestal que fan a Alacant és avantguardista a més no poder. Coneixen perfectament els boscos mediterranis i les seves debilitats i pertorbacions. I passa igual en el món de l’enginyeria forestal. Una porció notòria dels forestals valencians s’han format a Friburg, que és l’escola forestal més antiga d’Europa. Aquest foc que ja ha cremat més d’onze mil hectàrees, que és el més notori i el més lamentable dels Països Catalans, és un foc de sisena generació, que és com una bomba.

Què és un incendi de sisena generació?
—És un fenomen nou que han estudiat molt bé els bombers catalans. Són uns focs d’una intensitat tan i tan gran que fan una explosió semblant, perquè ens entenguem, a una explosió atòmica. Són inapagables. No es poden apagar.

Per què ara hi ha aquests incendis i ara fa uns anys no hi eren?
—Va lligat a aquestes grans masses forestals, que no hi eren. Durant segles, als Països Catalans, ens hem escalfat i hem cuinat amb carbó i amb llenya. Hi havia una retirada contínua de llenya –que no dic que s’hagi de fer, eh?–, de carbó i de carbonet, i un ciutadà adult consumia cinc tones de bosc l’any per combustible, però també pel mobiliari, per les bigues de les cases, etcètera. Quan arriben els hidrocarburs, el petroli, la gent substitueix cinc tones de bosc per cinc bombones de butà o de metà o de propà… La retirada de material del bosc es deixa de fer.

Quines característiques tenen?
—La intensitat. La física atmosfèrica és molt complicada. Aquests incendis fan una cosa columnar molt complicada. És imparable. Amb tecnologia humana no es poden apagar, a no ser que s’encercli i no s’expandeixi. Quan és actiu, és imparable.

“Els incendis s’apaguen a l’hivern.” És la frase més escoltada aquests dies. És cert? És un tòpic?
—Sí. És un tòpic. Estem plens de tòpics, fins i tot a la universitat. El tòpic és allò que menys s’assembla al coneixement. Aquest fa al·lusió a la necessitat de gestionar els boscos. No està mal orientat. No és que s’apaguin preventivament, però, si hi ha una gestió sostenible, si hi ha uns plans de gestió, si retires l’excedent i fas les aclarides que pertoquen, rebaixes la càrrega de combustible i és una acció prèvia. Però quan es produeix el foc, la complexitat és enorme. A més, hem fet una cosa que cultures anteriors no havien fet mai.

Quina cosa?
—Hem construït dins els boscos. Això no té precedents històrics. Quan hi ha un incendi forestal, la qüestió no és el bosc, sinó la gent que hi té el xalet o la casa, les persones, la pèrdua econòmica i els riscos de les persones. Aquesta és una anomalia molt gran.

Com afecta això la tasca d’extinció dels incendis?
—Tot té matisos. Moltes de les urbanitzacions no estan legalitzades. Quan s’ensorren les economies forestals, el valor forestal baixa en picat, la gent va a treballar a les ciutats i hi ha un despoblament, i per això hi ha un augment de la massa forestal espectacular. La càrrega és molt més gran. També apareix l’especulació. El sòl forestal val una desena part que el sòl urbà. I això fa que s’ofereixi a gent que arriba d’uns altres països o d’unes altres regions. Posen noms suggestius a aquestes noves urbanitzacions com ara Canadà Parc, Heidi… La gent hi compra una parcel·la i hi va els caps de setmana, primer… Moltes d’aquestes urbanitzacions no estan entregades des del punt de vista urbanístic. Ara, per llei, haurien de tenir franges de seguretat, haurien d’eliminar els arbres, però no ho fan. Això és una anomalia, perquè quan hi ha l’incendi, la gent de la urbanització demana a la societat que els paguem la casa i els mobles, però, és clar, ells no han fet els deures. No vull dir que no hi hagi d’haver sensibilitat, però és una qüestió que no està ordenada.

Les conseqüències del canvi climàtic són un dels impediments per a apagar aquests focs.
—L’augment de temperatura, en aquests boscos nostres mediterranis, és d’un grau i mig o dos més de mitjana anual, en cinquanta anys. Funcionen diferentment, amb aquests augments de temperatura hi ha un canvi metabòlic molt important en tots els sentits: la pol·linització, la brotada, la fructificació, la biodiversitat que hi viu… Un bosc no és solament biologia. També és física i química. Hi ha una dimensió social, antropològica. Amb aquest escalfament, sabem del cert que augmenta la ignibilitat, que no és la combustibilitat. Metafòricament, la ignibilitat seria la quantitat de llumins que tens a la cuina. La capacitat d’encendre. I la combustibilitat seria la quantitat de butà que tens a la bombona. La combustibilitat del bosc seria la quantitat de combustible per cremar-se i la ignibilitat serien aquests materials… Ara te’n vas a una pineda nostra i a les dotze del migdia, per reverberació, la temperatura és altíssima, és ple de materials inflamables. Una tempesta seca o una imprudència, i allò no ho atura ningú.

Sou molt crític amb la gestió dels boscs dirigida pels polítics.
—Trepitjada d’ull de poll: el drama dels nostres paisatges, forestals o no, és que no segueixen els ritmes electorals. Els polítics necessiten cicles curts: el pavelló, l’hospital, l’escola o la petanca dels avis. Ara, si has de fer una estratègia de gestió forestal a mitjà o llarg termini, la cosa ja canvia. Tenim una llei forestal, eh? Aquí ningú no pot agafar la destral o el motoxerrac, per més propietari que sigui. La intervenció en un bosc ha d’anar sempre acompanyada d’una autorització. I per aquesta autorització hi ha d’haver l’avaluació prèvia d’un tècnic, que normalment és un enginyer forestal, i ell et dirà que si tens 10.000 arbres per hectàrea, en podràs traure 2.000, que són els que estan tombats, els que neixen malament, els que estan ofegats per competència. I no és veritat això que diuen ara en una mena de teoria de la conspiració.


—Diuen que hi ha avions que encenen els focs. Ho he llegit a Castella i ara comença a córrer per aquí. Això no s’aguanta, però alimenta certes línies de pensament. Ja els va bé pensar que hi ha una mà obscura. La major part dels propietaris del país, els terratinents de tota la vida, estan arruïnats. Però això canviarà. Si som capaços de reduir emissions, si hem d’aparcar el petroli, haurem de buscar alternatives, i el bosc, si es gestiona bé, si tens un pla de gestió i fas una activitat extractiva que no superi la teva capacitat de regeneració, és el model de sostenibilitat perfecte.

Quina lliçó n’hem de traure, d’aquests incendis tan potents d’aquests dies?
—És una gran amenaça. Segons els estudiosos, aquest augment de temperatura no l’aturem. La gent no s’esvera perquè hem passat de tenir 280 unitats per metre cúbic de diòxid de carbònic a tenir-ne 430. I això no fa pudor, ni residus, ni es nota a l’atmosfera. Com que som tomasians, d’allò de si no ho veig, no m’ho crec, no aconseguim de mobilitzar pel canvi climàtic.

Què podem fer?
—Si no reduïm emissions, i ja no tenim temps, és molt preocupant. Però en comunicació hem d’anar alerta de no espantar. Etològicament, sabem que, si espantem, no millorem l’actitud. Sobretot en els infants, quan els diem que no tindran futur, no laboral, sinó que no tenen futur planetari. Tu saps què és dir això a un infant? No es pot fer, encara que un mestre ho faci amb tota la bona intenció. Per això tenim aquests adolescents tan espantats com ara la Greta Thunberg. Uns joves que tenen molta por. No els podem espantar. Això ho ha explicat molt bé un científic que es diu Paul Ehrlich, dels més reconeguts del món. Diu que si espantes una societat o una persona, crea un mecanisme de defensa i mira cap a una altra banda. Des de la meva modesta opinió, hem de tenir la capacitat que els ciutadans sàpiguen que és una situació gravíssima, probablement la més greu que coneixem a la història de la humanitat, i hem de tenir la capacitat que la gent no s’espanti i participi en tot allò a què sigui convocada.

Tornant als focs del País Valencià, els habitants de la Vall d’Ebo que perden el seu paisatge poden tenir la temptació d’anar al bosc a repoblar. Això seria una bona idea?
—La informació que tinc és mediàtica i televisiva. Això és bona fe i voluntarisme, però pot passar que el poc sòl esquelètic quedi mal parat amb aquest trepig. S’hauria de veure, fer una avaluació de l’impacte. La capacitat de regeneració dels nostres boscos és una cosa que la gent no s’imagina. D’una alzina, que és un dels arbres mediterranis per excel·lència, tu veus la part aèria, el tronc i la capçada, però té una part subterrània que, en condicions normals, són 60% part aèria i 40% part subterrània. A vegades 70-30 i a vegades a l’inrevés. Si és un sòl pobre i amb molta roca, pot tenir una biomassa subterrània molt més gran, perquè haurà d’anar a buscar nutrients i aigua molt més lluny i tindrà un creixement més bonsai. Aquesta alzina tallada o cremada rebrotarà espectacularment. De cada soca en podran sortir deu o dotze o vint tiges, i si hi ha una bona gestió, se’n deixarà una i al cap de trenta anys serà un arbre ja. Si es tornés a cremar, això ho pot fer fins a set vegades… Després s’ha de veure què hi ha al costat d’on s’acaba el bosc. Pot ser que es pugui refer tot sol. S’ha de veure, s’ha de fer una diagnosi. A vegades s’ha d’ajudar, però s’ha de fer ben fet, no amb un comentari de barra de bar.

En una entrevista anterior a VilaWeb vau explicar que porteu la boina com a homenatge als pagesos. No us la traieu.
—És un homenatge al coneixement empíric popular. He treballat molt a l’Amèrica Llatina i treballem a partir d’un model que es diu així. A partir del diàleg de sabers. Incorporem el coneixement dels científics, però també de la gent del territori. El coneixement del camperol indígena i de la dona. I li donem un rang. No és un paternalisme de gravar-los ni de fer una feina antropològic. Incorporem el seu saber a la nostra diagnosi i a les propostes de gestió d’aquell espai. El món rural ha estat molt important per al nostre país. Elements com ara la sobirania alimentària són clau. Hi ha ecobotigues, però no hi ha pagesos. No s’ha dit, però la major part de les ecobotigues que hi ha venen material que viatja de Catalunya Nord. Jo els tinc simpatia, però venen material que ve de Saint Charles i, alhora, ve d’Almeria, de Múrcia, d’Alacant, que té l’etiqueta de Brussel·les quant a la producció, però el transport deixa una petjada de carboni que és un desastre.

Voleu afegir res més?
—El canvi climàtic és una qüestió seriosa. No és un tema de quatre ambientalistes ni de quatre esverats. Ho hem de comprendre i ens ho hem de prendre molt seriosament. Els nostres boscos són essencialment escoles. El meu avi era carboner. Jo ho vaig aprendre de petit. Entres en un bosc i no pots cridar. Pepeta! Això és un desastre. Igual que quan entres en una catedral, encara que no siguis creient, abaixes la veu. El bosc és un temple.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes